Banner Top

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



I aquí la cançó "Poetas andaluces" del grup "Aguaviva" (1970) feta a partir d'unes paraules de Rafael Alberti contra la dictadura:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.
 
La deessa Iustitia
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la Iustitia. Aquesta deessa era representada amb una balança que, amb la mà esquerra, mantenia sempre recta simbolitzant l’equitat –del llatí libra (“balança”) tenim deliberar (+ prefix de- d’intensitat) i equilibri (+ aequus, “igual”).

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual li inspirà les lleis de Roma
 
El que diu la Justícia va a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal. Segons la mitologia, Iustitia havia viscut a la terra quan els homes vivien en pau. Un cop acabada l’Edat d’Or, en esdevenir la humanitat malvada, va preferir fugir i refugiar-se al cel, on es va convertir en la constel·lació  Verge –amb el temps la balança que aguantava amb les mans també obtindria una constel·lació pròpia.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
En època moderna, s’ampliaren els atributs de la Justícia. Així, aparegué també amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, i amb una espasa a la mà dreta que al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències, la més famosa Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”).

Justícia manipulable
Justícia manipulable
 
L’equivalent de la Iustitia al món grec havia estat Δίκη, que acabà assumint les funcions de la titànida Temis. El seu nom el trobam present en paraules com sindicat (συν, “amb” + δίκη), un terme que a l’antiga Atenas al·ludia a un grup d’oradors públics encarregats de vetlar per les lleis ancestrals.
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció.

Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.
 
La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La Llei de les XII Taules
El matrimoni inicial dret-religió tingué com a principals perjudicats la plebs, la classe baixa romana. Aquesta no es fiava d’un estament que interpretava les lleis beneficiant més els patricis, els nobles, els màxims controladors del poder polític. Davant aquesta injustícia, amb la República recent instaurada, els plebeus passaren a l’acció. Al 493 aC s’instal·laren al mont Aventí exigint, entre altres coses, que les lleis abandonassin per sempre el seu caràcter consuetudinari i que fossin posades per escrit. Finalment el Senat va haver de cedir a les seves reivindicacions.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


El primer que es féu fou crear dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells van ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs.

Nèmesi, la venjança divina
En grec,  llei és νόμος, d’on tenim economia (la llei de la casa, οἰκός). Aquesta paraula també va donar nom a Nèmesi, la deessa que personificava la venjança divina. Coneguda també amb el seu sobrenom asiàtic d'Adrastea, a vegades, com les Erínies, castigava el crim. Ella, però, perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals, l’orgull dels reis -segons l’esperit hel·lenic, no hi podía haver res que sobresortís, tant per bé com per mal. D’aquesta manera, Cresos, rei de Lídia, massa feliç per les seves riqueses i pel seu poder, és arrossegat per la Nèmesi a una expedició contra el rei persa Ciros que acaba essent la seva ruïna.

Nèmesi
Nèmesi

Nèmesi (Pierre Paul Prud’hon)
Pierre Paul Prud’hon

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px