Banner Top

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar

"Acta diurna": els antecedents romans dels diaris

El gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007) fou qui qualificà el grec Heròdot (segle V aC), pare de la Història, com el “primer periodista” de tots els temps. A ell li dedicà el llibre Viatges amb Heròdot. Certament, el d’Halicarnàs va posar les bases deontològiques de l’ “ofici més bell del món”, en paraules de Gabriel García Márquez. Intentava indagar en la història, cercant la veritat i traient-se de sobre qualsevol mena de prejudici.
 
Tanmateix, els antecedents dels actuals diaris els trobaríem a l’antiga Roma. L’any 59 aC, essent Juli Cèsar magistrat en la República romana, varen irrompre amb força els Acta diurna (“Fets quotidians”). Es tractava d’uns fulls informatius que s’esculpien sobre un metall o sobre una pedra en un lloc ben visible del fòrum, el centre neuràlgic del caput mundi.
 
Subrostani, els primers freelances
En un principi, els Acta diurna informaven d’edictes, decrets, campanyes militars, judicis o execucions. Aviat, però, també incorporaren notícies de societat com divorcis, naixements o necrològiques. Algunes d’aquestes últimes notícies “morboses” eren elaborades per uns professionals coneguts com a subrostani, que serien la versió antiga dels actuals freelance -provinent de l’anglès free, “lliure” i de lance, “llança”, la paraula al·ludeix als temps medievals en què els cavallers oferien els seus serveis de llança al senyor que millor els pagava; és a dir, actuaven de mercenaris.

Praeco, de la sèrie
Praeco, de la sèrie "Roma"
 
Com que a l’antiga Roma no existia la llibertat d’expressió, les notícies que es publicaven evidentment estaven controlades pel poder. Els Acta diurna varen néixer, doncs, com a eina propagandística. Així, fou necessari realitzar-ne nombroses còpies per fer-les arribar a totes les províncies conquistades per les “àguiles romanes” (estendards de les legions). Tanmateix, atès que la majoria de la població no sabia llegir, uns pregoners, coneguts com a praecones, s’encarregaven de recórrer les ciutats i “cantar” les notícies.
 
La generalització dels diaris
A partir del segle XVI va ser quan va créixer la necessitat institucional d’oferir informació a la ciutadania. El 1556 el govern de la República de Venècia seria qui llançaria al mercat la primera publicació mensual de notícies. Era la revista Notizie scritte, escrita a mà. Es venia a una gazette -aquesta moneda veneciana de plata acabaria per donar nom a la publicació, la gaseta.

Nin del paper (Extra, extra)
Nin del paper (Extra, extra)
 
Tot i que la impremta havia aparegut al segle XV, no seria fins al segle XVII quan les notícies es començaren a imprimir; d’aquí el terme de premsa. Es considera que el primer diari imprès va ser el Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien. Fou publicat a partir del 1605 a Estrasburg per Johann Carolus. El gran desenvolupament dels diaris es produiria en època industrial, a partir de mitjan segle XIX.
 
Amb el temps el diari seria conegut també amb la paraula periòdic, d’origen grec – prové de περι, “al voltant de” + ὁδός, “camí”. Fou un terme adoptat del món de l’astronomia, on un període al·ludia al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Així, un periòdic també fa referència “al temps que triga una cosa a tornar a ser”, en aquest cas, a tornar a ser publicada.

Periodisme, el Quart Poder?
Periodisme, el Quart Poder?
 
Avui, com ja passava a l’antiga Roma, la informació és poder i tots els diaris responen als interessos empresarials dels seus amos. No n’hi ha cap d’independent. Alguns, fins i tot, encara es creuen ser el “Quart Poder”. Convé llegir-nos uns quants per fer-nos una idea general de la complexa realitat. Compte, però! Podem acabar saturats d’informació, és a dir, infotoxicats. O, víctimes de la “postveritat”, més ignorants que mai.

Aquí teniu un vídeo explicatiu de Ciutadà Kane (1941), d’Orson Welles. La pel·lícula parla de la influència que antigament tenia la premsa sobre la societat. El seu protagonista, interpretat pel mateix Wellles, s’inspira en l’empresari de la comunicació nord-americà William Randolph Hearst (1863-1951):



Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
On és la veritat?

Compte amb les idus de març!

Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar.
 
Crònica d’una mort anunciada
Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.
 
Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
 
Tu quoque fili mihi
Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.
 
La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

Escut de l'estat de Virgínia
Escut de l'estat de Virgínia
 
La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins –autodenominats “Llibertadors”- i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l'origen de les autòpsies.

Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador
Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador

Aquí teniu el moment de l'assassinat de Juli Cèsar:




Aquest és el discurs de Brutus:



I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l'assassinat de Cèsar:



I aquí teniu una paròdia actual de l'assassinat de Cèsar/Rajoy:




Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula "Les idus de març" (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:




Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" sobre l'herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:



Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 El nostre calendari
Ave, Caesar Matas
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat. Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.

Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


Alea iacta est?

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. El 10 de gener de l’any 49 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

Rubicó
Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori- al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”.

Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto- es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

O Cèsar o res!
En travessar el Rubicó, els homes de Cèsar haurien cridat a l’uníson Aut Caesar aut nihil (“O Cèsar o res!”). Segurament, però, aquestes paraules haurien estat dites al segle XV pel cardenal Cèsar Borja (1475-1507), fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià. Les portava inscrites a la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.


Cèsar Bòrgia
Cèsar Borja
 
El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). 

En una memorable escena, Hynkels’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món...”. A continuació, el dictador comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgràcia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art:




Aquest àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio parla sobre el pas del Rubicó.

Articles del web relacionats:
Cèsar no va néixer per cesària
Vercingètorix, l'alter ego d'Astèrix
Ave, Caesar Matas
La guerra propagandística

El feixisme i l'antiga Roma

Traducció al català del reportatge publicat el novembre de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 512)

El feixisme italià no sorgí del no-res. El seu pilar fou l’antiga Roma. En la pobre Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, Mussolini s’apropià dels símbols imperials com a vehicle de reafirmació nacional i es presentà com l’encarnació del nou líder disposat a fer renéixer l’Imperi romà. 
 
La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.
 
Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un article interessant titulat "La cara americana del feixisme".

Us recoman aquest article del web "Històries d'Europa" titulat "Els inicis del feixisme italià".

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Per conèixer més la connexió entre el nazisme i Roma, aquí teniu un interessant vídeo titulat "La superciudad de Hitler"



Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
- Digau-li feixisme, no populisme!
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Vercingetòrix: el vertader Astèrix

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 57) amb l’assessorament de Carles Buenacasa, professor d’Història Antiga de l’UB.

Astèrix no és un personatge del tot fictici. El seu creador, Renné Goscinny, s’inspirà en un capitost gal que certament s’atreví a desafiar les tropes romanes de Juli Cèsar. El seu nom és Vercingetòrix i és un dels referents mítics més importants del nacionalisme francès. 
 
Es diu que la història l’escriuen sempre els vencedors. Hi ha, però, casos en què aquesta màxima s’ha intentat revertir a favor dels vençuts. Les vinyetes d’Astèrix en són un bon exemple. El seu impulsor fou un editor cansat que a la França de mitjan segle XX els seus fills només llegissin còmics americans. Volia un producte nacional, de cultura francòfona, similar al Tintin que aleshores ja tenia Bèlgica. L’encàrrec va anar a parar a mans del guionista Renné Goscinny i del dibuixant Albert Uderzo. Goscinny, però, com a gran ordidor d’historietes que era  –havia participat en els guions de Lucky Luke i del Petit Nicolàs-, va ser qui va  tenir la idea d’ambientar un còmic en temps de la dominació romana. Tenia molt presents els textos llatins que de petit havia traduït a l’escola. I va ser en un d’aquests textos, el de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, on va trobar la seva font d’inspiració.
 
El llibre relata les campanyes militars del gran general romà durant els vuit anys (del 58 al 51 aC) que va necessitar per sotmetre les Gàl·lies, unes regions ocupades ara per França, Bèlgica, el sud d’Holanda, els cantons occidentals de Suïssa i la part alemanya de la riba occidental del Rin. Cèsar ho va tenir tot més o menys fàcil fins que s’interposà en el seu camí Vercingetòrix, el cap d’una tribu, la dels arverns, situada al cor de l’actual França. Fou l’únic gal que va saber liderar una dura resistència que finalment, però, no serví de res donat l’enginy militar de les tropes romanes.

La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
 
Impressionat per aquests fets, Goscinny es proposà rehabilitar en clau d’humor la memòria dels seus avantpassats. L’heroi creat per a l’ocasió fou Astèrix. El seu nom, igual que el de la resta dels seus conciutadans, portava el sufix –rix característic dels cabdills cèltics com Vercingètorix. La història es començaria a reescriure en bona part a partir del 50 aC, poc temps després de la rendició gala. Segons aquesta nova versió, però, Roma encara no podria cantar victòria. Li quedaria per subjugar un llogaret fictici d’Armòrica, al nord-oest de França, habitat pel mateix Astèrix i una cinquantena més de gals.
 
La primera tira del còmic va veure la llum el 29 d’octubre de 1959 amb la revista Pilote. L’èxit fou abassegador. El president de la República Charles de Gaulle (1958-1969) fins i tot va batejar els seus ministres amb els noms d’alguns dels “irreductibles gals”. No debades hi hagué qui comparà el petit David que representava Astèrix amb el mandatari francès que aleshores, en lloc de romans, tenia per Goliats l’USA i l’URSS. Fos quina fos la interpretació, el cert és que el còmic esdevingué un autèntic manual d’història per als més petits. Però, tractant-se d’un producte d’humor, alguna cosa havia de fallar.

Estàtua de Vercingètorix
Estàtua de Vercingètorix


El principal anacronisme el trobem en l’amic de les aventures d’Astèrix, Obèlix, creat seguint la moda de la parella protagonista que requeria el gènere. Els menhirs que sempre carrega pertanyen als anys 3000 i 1000 aC i no tenen res que veure amb la cultura dels primers gals. A pesar d’aquesta llicència i d’altres més, Goscinny es preocupà molt d’ajustar-se a la realitat històrica. És per això que, tot i que Astèrix exercia d’alter ego de Vercingètorix, en dos capítols féu aparèixer el veritable Vercingetòrix. Volia d’aquesta manera deixar constància que França havia tingut un heroi que certament s’havia atrevit a plantar cara a Roma.

Per continuar llegint, clicau aquí.

Aquí teniu un documental del programa Cronos del Canal 33 titulat "L'últim gal"

Aquí teniu un interesssant reportatge de Salvador Cot sobre la visita d'Astèrix a Hispània, sense catalans.

I en aquest enllaç de paròdies d'Astèrix a grans obres d'art.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px