Banner Top

La vida és sort

Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de "Loteria Nacional", esdevenint així el "loter" que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l'oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)
Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)


La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

 
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l'atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes...”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

 

Tots estam sotmesos al caràcter fortuït de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venire. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de tal volta. Aquestes són les vicissituds de la vida –la seva arrel és el llatí vix, vicis, “torn”, “alternança”, que també trobam present en paraules com vicari (que actua de “suplent” d’alguna altra autoritat eclesiàstica), viceversa  (literalment “amb el torn girat”), vicepresident, virrei o vescomte.

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l'àrab az-zahr, que significa "dau", i, més concretament, "flor" (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà "azahar", la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l'as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l'atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

Atzar al joc
Atzar al joc
 
I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.


 

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina atribuïda a Api Claudi el Cec: Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

Match Point
Match Point


A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Altres clàssics reflexionaren també sobre la sort:
  • Quintilià (segle I dC): Nihil est periculosius in hominibus mutata subito fortuna (“Res és més perillós per als homes que un sobtat canvi de fortuna”).
  • Ciceró (segle I aC): Vitam regit fortuna non sapientia (“La sort governa la vida, no la saviesa").
  • Sèneca (segle I dC): Fortuna opes auferre non animum potest (“La sort pot llevar-los els béns, però no l’ànim”).

    Aquí teniu més reflexions sobre l'atzar.

    A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2016), reflexion sobre el destí i la sort.

    La sort i el destí són temes universals. El grup suec Abba li dedicà una cançó amorosa genial: The winner takes it all. Aquí la teniu substitulada. Fixau-vos en la lletra:


 

Per reflexionar sobre la sort, aquí teniu aquest fantàstic video del programa "Bricolatge emocional" de TV3. Aquest enllaç és la primera part, i aquest altre, la segona.

Tampoc no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich, titulat "Z de zig-zag". I aquest de Carles Capdevila titulat "Salud, suerte y buen humor".

Aquest altre programa de TV3, "Amb filosofia", també reflexiona sobre la sort:



I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach




Articles del web relacionats:
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil




Dionís, el déu de les orgies

La paraula orgia prové del grec (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) i comparteix, per tant, ètim amb orgasme. En un principi  al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia Dionís, déu del vi, la disbauxa i la inspiració mística, també conegut com a Bacus (Βάκχος). Com que era un déu del llibertinatge, a Roma es guanyaria el sobrenom de Liber (“lliure”).

bacanal pousin

La bacanal (Poussin)

Dionís vendria a ser l’antítesi d’Apol·lo, el déu de l’equilibri. Així ho consignà el 1872 Friedrich Nietzsche en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a Grècia. Per al filòsof alemany, aquestes dues forces creadores (el seny i la rauxa) havien provocat l’aparició de l’art a l’antiguitat.

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau
Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau

Culte dionisíac
L’objectiu del culte dionisíac, considerat una festa del deliri, era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Segons la mitologia, tot començà quan Zeus intentà seduir Sèmele, princesa de Tebes. Això irrità molt Hera, muller del patriarca olímpic, la qual no es volgué estar amb els braços creuats. Disfressada d’una serventa de Sèmele, persuadí la princesa tebana perquè aconseguís que Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, se li presentés en tota la seva esplendor.

La mort de Sèmele (Rubens, 1640)
La mort de Sèmele (Rubens, 1640)


Davant la insistència de la seva amant, el pare dels déus no s’hi pogué negar, intuint, però, que les conseqüències serien fatals. I així va ser. Sèmele, en veure els llampecs que envoltaven el seu amant, va caure fulminada. Aleshores ja estava embarassada de Dionís i, per evitar la mort del fetus, Zeus s’afanyà a extreure-li’l del ventre per després cosir-se’l a la cuixa. D’aquesta manera, quan arribà l’hora del part, es desfé el cosit i va treure viva una criatura perfectament formada -en fer-se gran, Dionís anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp.

Naixement de Dionís
Naixement de Dionís


Després del seu naixement, Zeus confià Dionís a Hermes, el qual el lliurà a Ino, germana de Sèmele. Quan Dionís es féu adult, Hera s’assabentà de la seva existència i, com a represàlia, el féu embogir. Amb aquest estat d’alienació mental, el jove heroi vagarejà per tot Egipte i el Pròxim Orient. A Frígia la deessa Cíbele el purificà. Restituït, doncs, Dionís es proposà escampar el seu culte.

Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)
Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)

Mènades i bacants
El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (“dones possesses”), que, en sentit estricte, eren les nimfes de la regió de Nisa (Turquia) a les quals Zeus va ordenar que criassin el seu fill -el volia salvar de la ira de la seva dona Hera.

Convertides en les seves primeres seguidores, el jove déu provocà en elles una mena de bogeria (μανία) o èxtasi místic. Per extensió, el terme mènades també es va aplicar a les bacants, les dones que, a les festes en honor a Dionís, s’entregaven, embriagades i al so de la música, a danses desenfrenades. 

bacanal tizia

Bacanal (Tizià)

Aquestes seguidores dionisíaques anaven gairebé nues, amb lleugers vels. Lluïen una corona d'heura al cap, i, a la mà, portaven un tirs, el seu atribut principal. Es tractava d’una vara de fonoll que, decorada amb fulles d’heura o vinya, era coronada amb una pinya de pi, símbol regenerador de vida. A vegades també portaven un instrument musical. El crit orgiàstic de les Bacants era l’evoè, d’on tenim la paraula ovació, que és una clamorosa i joiosa manifestació d’aprovació i simpatia per part d’una multitud de persones.

Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.
Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.

Tant les mènades com les bacants sempre anaven acompanyades de sàtirs i d’animals que representaven les forces més salvatges de la natura (panteres, serps, llops, lleons...). Tot aquest seguici rebia el nom de θίασος (“confraria”). El culte solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en un àpat conegut com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”).

Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)
Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)


Les Bacants
d’Eurípides
L’obra que millor retrata el culte dionisíac és la tragèdia Les Bacants d’Eurípides (segle V aC). Dionís, després d’haver imposat el seu culte a tot Orient, es dirigeix a la ciutat natal de la seva mare, Tebes. Aleshores hi regnava Penteu, nét de Cadme i, per tant, cosí seu. El déu s’hi presenta sota l’aparença d’un vagabund que assegura ser portador del nou culte dionisíac. Penteu, però, li veta l’entrada i, com a càstig, Dionís fa que mori esquarterat a les mans de la seva mare Agave, germana de Sèmele, ja imbuïda per la μανία del déu.

Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)
Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)


Havent conseguit estendre el seu culte per tota l’Hèl·lade, Dionís va pujar a l’Olimp per ajuntar-se amb la resta de déus. Aleshores es va buscar parella. L’elegida fou Ariadna. La trobà a l’illa de Naxos, on la jove havia estat abandonada per l’heroi Teseu, a qui havia ajudat a matar el Minotaure del famós laberint de Creta.

“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia

baco y ariadna tiziano

Bacus i Ariadna (Tizià)


L’art representa Dionís de dues maneres: o bé com un al·lot jove i imberbe, una mica grassonet i amb un cert grau d’efeminament, o bé com un vell barbut, més aviat obès i, de vegades, embriac. Sol portar una corona d’heura, un tirs (bastó guarnit d’heura i fulles de parra), un penjoll de raïm i una copa a les mans. Qui ensenyà a Dionís l’art de treballar les vinyes fou el sàtir Silè, el seu pare adoptiu.

Dionís (Caravaggio)
Dionís (Caravaggio)

 

Dionís (Guido Reni)
Dionís (Guido Reni)

 

Dionís (Rubens)
Dionís (Rubens)

 

Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)
Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)

 

Bacanals prohibides
Atesos els seus orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós” –antigament, els misteris eren assemblees tancades (μύω) i no de cara al públic; tanta opacitat seria l’origen de l’actual significat de misteri.

Bacanal, Rubens (segle XVII)
Bacanal, Rubens (segle XVII)


A Roma, però, les orgies foren conegudes com a bacanals en al·lusió a Bacus, l’altre nom de Dionís. En contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat posteriorment per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

borr

El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez

En tot cas, hi va haver un moment donat en què les bacanals no comptaren amb el vistiplau de l’Estat romà. Als seus ulls, eren unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions. L’historiador Tit Livi relata que el 186 aC el Senat les prohibí. Aleshores més de set mil homes i dones, alguns de família noble, foren arrestats per participar en unes bacanals. 140 anys després, Juli Cèsar convertiria les bacanals en celebracions regulars, sempre, però, dins l’àmbit privat.

Bacchus davinci

Bacus (Leonardo da Vinci)


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Aquest article parla de festivitats sexuals romanes. Aquest altre article parla sobre el mite de les orgies al món clàssic.

Aquí teniu un interessant article sobre l'orgasme.

Aquest article parla sobre la història etimològica de la paraula orgasme.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a l'orgasme.

Aquí teniu una recreació d'una bacanal. És de l'obra de teatre "Mount Olympus":

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Els romans de la decadència
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Bellesa apol·línia
- Tots som Apol·lo i Dionís!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px