Banner Top

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Com a protectors dels ramats contra els llops, rebien culte en unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma.

Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
 

 El Faune Barberini o sàtir embriagat

Faune Barberini (Gliptoteca de Múnich)

 

Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.
Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.

L’art romà ens ha deixat moltes representacions de faunes, sobretot relacionats en temes pastorils. La tradició cristiana associà Pan/Faune amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.

Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)
Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)

 


Aquí teniu el Faune de la pel·lícula "El laberint del Faune":

 

Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, però, Siringa, el va saber esquivar. Va entrar al riu Ladó i li va demanà ajuda. Aquest la va transformar en unes canyes. El vent que passava entre elles produïa un so semblant a un gemec.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Siringa (Rubens)
 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Pan i Siringa
Pan i Siringa

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Xeringa en forma de Siringa
Xeringa en forma de Siringa


Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)
Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Pan l'art de tocar la siringa
Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Dafnis l'art de tocar la siringa


Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

DfWawFoWAAAxc7F

Casa del Faune (Pompeia)


Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.

Aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el simbolisme de les banyes. Aquest altre també parla sobre la representació del Faune.

Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs

Valent Sant Valentí: la història d'una manipulació

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (< ualens, “valent”). El que s’ha fet més famós és un sacerdot cristià mort un 14 de febrer del segle III dC. A l’aleshores emperador Claudi II el Gòtic  (214-270 dC) no li agradà gens que Valentí, bisbe de la ciutat italiana d’Iteramna (Terni en l’actualitat), es dedicàs a casar en secret alguns soldats. Considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar.
 
Aviat, doncs, aquell oficiant de matrimonis furtius seria decapitat. Sobre la seva tomba Júlia, la filla d’un oficial romà que havia recuperat la vista gràcies a Valentí, hi plantà un ametler de flors rosades. D’aquí que l’ametler sigui símbol d’amor i amistat duradors. Avui les relíquies del sant reposen a la seva ciutat natal, a la regió d’Úmbria.
 
Lupercalia, el Sant Valentí a l’antiga Roma
Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Lupercalia
Lupercalia
 
Les Lupercalia tenien un simbolisme especial. D’acord amb algunes línies d’investigació, evocarien la “resurrecció” que havien experimentat els fundadors del caput mundi després que, un cop abandonats al riu Tíber per la seva mare Rea Sílvia, haguessin estat recollits per la famosa lloba. El tret de sortida es donava quan un sacerdot sacrificava un moltó (mascle de l’ovella castrat) en honor a Faune. La cerimònia tenia lloc a Roma en una gruta prop de mont Palatí, allà on, segons la tradició, la lloba havia trobat els bessons abandonats.
 
Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

Luperci, donant fuetades
Luperci, donant fuetades
 
Amb tot, el principal objectiu dels luperci eren les dones en edat de ser mares. Es creia que aquelles fuetejades contribuïen a la seva fecunditat. De fet, les dones no les evitaven; consideraven que era una forma que els déus els asseguressin descendència. En canvi, els homes estomacats entenien que aquells cops els purificaven i els permetien, per tant, entrar “nets” en el nou any, que aleshores començava al març.
 
Juno Februata
Una altra teoria, tanmateix, diu que els orígens pagans de Sant Valentí no serien les Lupercalia, sinó la festa que els romans celebraven en honor a Juno Februata o Juno Februa, la deessa de les purificacions i del matrimoni. No debades, el mes de febrer agafa el nom d’aquesta festivitat. Durant la seva celebració els homes fadrins participaven en una espècie de loteria: d’un recipient treien bitllets de paper que portaven escrits els noms de les dones fadrines de la seva comunitat. La parella resultant formava una relació temporal que sovint acabava en matrimoni. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, el volgué rebatiar la festa de Juno Februata com la “Festa de la Purificació de la Verge Maria”.
 
La cristianització i comercialització de la festa
Sant Valentí com a patró dels enamorats el 14 de febrer seria establert el 498 pel papa Gelasi I. Llavors l’Església volgué cristianitzar una festa pagana que considerava massa lasciva o sanguinària. La comercialització de la festa arribaria el 1840 de la mà de l’empresària nord-americana Esther A. Howland. Va ser ella la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics, que tenien Cupido (Eros), el déu romà de l’amor, com a principal protagonista. Les venia a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts). I l’èxit va ser immediat.
 
El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

Mocadorada
Mocadorada


El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Hi haurà qui pensarà que Sant Valentí, com l'amor, és una gran mentida. D'això parla aquest curtmetratge:


Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
Per què som cristians?
Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu


Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young:

 

  • Publicat a Amor

Amb Carnestoltes s’acaba la carn!

La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua. És per això que l'arribada del Carnestoltes fluctua sempre entre febrer i març. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval.

carnaval

El carnaval d'arlequí (Joan Miró, 1924-25)

Carnaval prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa -d’aquí tenim l’expressió Esser més llarg que la QuaresmaSegons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

La pols de dimecres de cendra
La pols de dimecres de cendra


El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. Aleshores tothom feia grans àpats per estar preparats per al llarg període de quaresma durant el qual estava prohibit menjar carn. En l’origen d’aquest dia trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Es tractava d’uns dies d’absoluta excepcionalitat. Non sempre Saturnalia erunt (“No sempre seran les Saturnals”), deien els romans.

Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

PieterBruegel

Combat entre el Carnaval i la Quaresma (1559, Pieter Brueghel)

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina
El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma.

Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. L'origen de l'enterrament de la sardina és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

'Enterrament de la sardina', de Goya
'Enterrament de la sardina', de Goya

Sa jaia Corema
Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes.

El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Sa Jaia Corema
Sa Jaia Corema


Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.

Us deix amb la fantàstica cançó de Celia Cruz, "La vida es un carnaval"!!!


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Articles del web relacionats:
Momo, la deessa del sarcasme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px