Banner Top

I què MÉS?

Article publicat a l'Ara Balears (22/12/2017)

Hi ha una consigna que diu que l’esquerra no es pot permetre el luxe d’autoflagelar-se. No cal fer llenya de l’arbre caigut. Pitjor ho fa el PP. Així doncs, qualsevol equivocació de l’esquerra és perdonable perquè ja sabem que l’alternativa fa por. Aquesta consigna, però, és un insult a la intel·ligència, anul·la l’esperit crític i alimenta l’estèril autocomplaença i el pervers discurs de la superioritat moral dels polítics progressistes.

És una pena veure com MÉS està gestionant la seva victòria electoral de 2015. Gràcies als quatre anys del talibà espanyolista José Ramón Bauzá, el partit ecosobiranista assolí els seus millors resultats (nou diputats). Hi havia moltes esperances dipositades en els acords per a la governabilitat que signà el partit del dimissionari Biel Barceló amb el PSIB de Francina Armengol. Molts creiem que el tercer Pacte de Progrés havia après dels errors del passat. Era el moment de posar en marxa un nou projecte nacional més transversal, lluny del vell PSM de mestres i capellans.


 

Tanmateix, dos anys i mig després del catàrtic ball de la conga, la il·lusió s’ha esvaït i ha donat pas a la desídia. Mai tant de vots s’havien dilapidat d’una manera tan irresponsable. Primer va ser el “show” esperpèntic de Podemos amb les seves “díscoles” Huertas i Seijas. I ara l’ha seguit MÉS. El ja exvicepresident i conseller de Turisme pregava per marxar d’ençà de la crisi dels contractes a dit del seu estrateg electoral, Jaume Garau, i de la imputació de la seva número dos, Pilar Carbonell, en el cas de corrupció Cursach.
 
Després de la sagnia de dimissions o destitucions a la Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, ara ha tocat a la de Turisme. A Barceló el càrrec li ha vengut gros en ple debat sobre la saturació turística a les illes i davant les contínues crítiques de la combativa entitat ecologista “Terraferida”. Fa vuit mesos, en compareixença parlamentària, el dirigent econacionalista ja deixà entreveure el seu futur: “Són moments molt durs i els puc dir que estaria millor a casa meva, en la meva plaça de funcionari”. Aleshores, com un heroi tràgic turmentat pels seus remordiments de consciència, el líder del partit de la transparència i honestedat no pogué evitar rompre a plorar.
 
Ara l’artífex de MÉS ha trobat l’excusa perfecta per tirar la tovallola. Sabia que no tenia defensa possible el seu viatge privat a Punta Cana sufragat pel grup turístic Globalia amb motiu de la seva participació al programa esportiu “Fora de Joc” del Canal 4 Televisió. Barceló no és cap passerell en política. Segurament darrere un error tan pueril hi ha la vanitat de l’eròtica del poder. Sorprèn el tarannà distès i alleugerit que exhibí fa una setmana, el dia de l’anunci de la seva dimissió. ¿Era conscient del preu tan car que pagarà el seu partit per tanta irresponsabilitat i incompetència? Els votants d’esquerra, tan exigents, no perdonen. El PP del Biel Company de la llagosta a Cabrera ja s’està fregant les mans. Ja ha començat a caminar per l’estora vermella de camí al Consolat de Mar el 2019.
 
Biel Company ja es prepara
Biel Company ja es prepara

Amb el seu “hara kiri”, Barceló ha deixat amb el cul enlaire els seus. MÉS només tenia Bel Busquets, professora de català, per ocupar el seu lloc al capdavant de vicepresidència i de la conselleria de Turisme. Quina autoritat té una persona aliena al món turístic i sense la més mínima experiència per fer-se valer? Des de la seva crònica superioritat moral, al seu dia la formació ecosobiranista ja criticà a Bauzá que la seva consellera “Trepitja” d’Educació i Cultura fos una agent immobiliària que bravejava de la seva ignorància en la matèria.
 
Així doncs, una vegada “MÉS” s’imposen les quotes de partit per damunt la preparació tècnica, l’experiència o el coneixement de l’àmbit a gestionar. Sense ser elitista, ¿es pot tolerar tal grau de banalització de la política? Per desgràcia aquest trist diagnòstic eclipsa altres mesures ben meritòries de l’actual Govern progressista, com l’ecotaxa o la llei de fosses comunes. A molts, però, ens hauria agradat que MÉS tengués un paper més digne i estable com el que està tenint el seu homòleg Compromís al País Valencià.

Francina té una
Francina té una "busca més" a l'ull

Al final, molt a pesar meu, hauré de donar per bona una frase que sempre em repeteix un amic: el Govern balear és patrimoni exclusiu de la dreta que només de manera puntual gestiona una esquerra poruga i acomplexada. N’hi ha, però, qui, al·lèrgics a l’autocrítica, prefereixen atacar el mitjà que ha destapat les misèries de MÉS. Quan aquest mateix mitjà destapà tots els casos de corrupció del PP, bé que l’aplaudien. Què més hem d’esperar d’un MÉS segrestat per un obtús PSM? Amb l’amenaça de l’ultradreta a la vista, és un autèntic drama que un partit del tot necessari com l’ecosobiranista no hagi estat a l’altura d’un poble amb una autoestima tan vulnerable.

Aquí teniu un article d'Antoni Trobat que repassa la història de MÉS.
Imatge fantàstica de l'Última Hora
Imatge fantàstica de l'Última Hora


Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- L'esquerra i l'optimisme

I amb la menopausa s’acaba la Lluna

Quan a les dones els arriba la menopausa, el seu cos deixar de seguir els ritmes de la Lluna. Així ho indica l’etimologia del terme, format per les arrels gregues ὁ μήν (“lluna”) i παύω, (“cessar”, “acabar”). La lluna grega originà, a través del llatí mensis, la nostra paraula mes. No debades, el satèl·lit de la Terra fou la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat.
 
En el seus orígens, cada mes durava 28 dies, que és el que dura tot el cicle lunar, dividit en quatre fases, de set dies (plena, minvant, nova i creixent), base de la nostra setmana (septimana en llatí). Com a norma general, a la dona també li baixa la regla cada 28 dies, d’aquí que aquest procés biològic rebi el nom també de menstruació (< mensis, “mes”).

Fases de la lluna
Fases de la lluna
 
La primera regla, que arriba entre els dotze i els quinze anys, es coneix com a menarquia (< ὁ μήν, “lluna”, + ἀρχή, “principi”). Quan la menstruació és difícil i dolorosa es converteix en dismenorrea (+ δύς, que indica dificultat, + ῥέω, «fluir»),  i, quan hi ha manca de fluix menstrual, en amenorrea (+ α privativa + ῥέω, «fluir»). De μήν també tenim la paraula menisc, part del genoll en forma de “petita lluna”.

Fases de la Lluna
Fases de la Lluna

En la mitologia grega la Lluna adquirí forma de divinitat amb el nom de Selene (Σελήνη), d’on tenim el terme selenografia, part de l’astronomia que tracta de la descripció de la Lluna -amb el temps, Àrtemis, la deessa de la caça, adoptaria la funció d’aquesta divinitat menor.

La llum de la Lluna
Tenguem o no la menstruació, cada dilluns (< dies Lunae, “dia de la Lluna”) la Lluna inunda les nostres vides. Essent un satèl·lit que ens il·lumina de nit, la paraula llatina Luna deriva de lux, lucis (“llum”) arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus (“bosc sagrat”), però en un principi significava una “clariana dins un bosc”. 

A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d’altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà “lugar” també deriva de lux.

Estar a la lluna de València
L’expressió “estar a la lluna de València” al·ludeix a una persona absent, distreta. El seu origen no està del tot clar. Segons una tradició del tot inversemblant, antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats.

Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
 
Una altra tradició conta que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.
 
Albins, fills de la Lluna
La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d’aquí tenim l’adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes.

Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
 
Tal com apunta el dermatòleg Xavier Sierra en el seu blog, en alguns països d’Àfrica, els albins (< album, “blanc”) són considerats fills de la Lluna, ésser fantasmals, amb poders màgics, portadors de la mala sort. Aquesta absurda creença tradicional ha fet que se’ls marginàs i se’ls perseguís -en alguns casos se’ls assassina. També és estès el rumor que els ossos dels albins contenen or. Per això, han aparegut tombes seves obertes.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:




Articles del web relacionats:

Dies divins
- L'etern mal uterí

Aquí teniu la gran cançó de Mecano: "Hijo de la Luna":



La lluna sempre és evocadora de records. És el que diu la canço "Memory", de Barbra Streisant:




I per als més petits, "La Lluna, la pruna":



Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px