Banner Top

El valuós llegat utòpic dels hippies

Article publicat a l'Ara Balears (23/06/2017)

Fa cinquanta anys Occident entonà el seu primer “Un altre món és possible” del segle XX. Ho féu per boca dels hippies, un grup de joves moderns (hip en anglès) que l’estiu de 1967 agafaren visibilitat al festival “Summer of Love” de San Francisco (EUA). Aquell cant a la llibertat i a la pau fou l’embrió del famós Woodstock (Nova York) de 1969, que no trigà a tenir rèpliques arreu del món.
 
Els hippies, coneguts com els “fills de les flors” per ser aquestes el seu emblema pacifista, nasqueren en una Amèrica dessagnada per una Guerra del Vietnam que es presentava eterna. De llargues cabelleres, les seves úniques armes eren l’amor i les drogues per poder-ser evadir d’una realitat del tot convulsa. El 1968 augmentaria la indignació popular amb l’assassinat de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.

Festival de Woodstock
Festival de Woodstock
 
A fora del país de les oportunitats també hi havia molta la mala maror. Amèrica Llatina ja tenia el seu màrtir de la revolució amb el Che, mort feia un any a Bolívia. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Sigues realista, demana allò impossible”. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. I a Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat Primavera de Praga, que propugnava el “socialisme de rostre humà”.
 
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies varen tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema, ecologistes, pacifistes i de llibertat sexual, traspassaren fronteres. Aviat el beatle John Lennon s’erigí en un del seus màxims representants. “Vivim -digué- en un món on ens amagam per fer l’amor, però la violència es practica a plena llum del dia”. Guiats per la màxima horaciana del carpe diem (“aprofita el moment”), molts d’aquells “fills de les flors” viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. Un d’aquests oasis foren les Pitiüses, ja idealitzades per intel·lectuals alemanys que a la dècada dels trenta hi recalaren fugint del nazisme –entre ells, destacaren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann.

Hippies
Hippies 

Sense saber-ho, els hippies encarnaren els valors de dos dels grans corrents filosòfics hel·lenístics del segle IV aC: el cinisme i l’epicureisme. Els cínics també rebutjaren les convencions socials i aspiraren a una vida austera, deslligada dels béns materials. Igualment, els epicuris consideraren que la felicitat es troba en els petits plaers, com l’amistat o el coneixement.
 
El moviment flower power es començà a diluir a partir de 1975, amb la fi de la Guerra del Vietnam. Els seus adeptes foren vistos com uns fills de papa. També, però, hi havia gent de classe humil amb set de justícia social i econòmica. Sens dubte, la il·lusió de la joventut és el millor antídot contra la crua realitat. Ja ho digué al segle XIX Joseph Conrad, autor d’El cor de les tenebres (1902): “Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà”. Per desgràcia, amb el temps l’idealisme muta en realisme. Basta que ho demanin a alguns dels antics “peluts”, irreconeixibles avui amb corbates d’executius.

Hippies pacifistes
Hippies pacifistes
 
El 2001, el canvi de segle ens portà una grata sorpresa. L’esperit utòpic dels hippies tornà a reviscolar a Porto Alegre. Aquesta pròspera ciutat del sud del Brasil acollí el primer Fòrum Social Mundial, que congregà milers de desencantats amb la globalització i el capitalisme més depredador. Novament s’entonà ben fort  “Un altre món és possible”. El crit havia d’arribar fins a la cimera de Davos de Suïssa, on anualment, per les mateixes dates, es reuneix el Fòrum Econòmic Mundial, el nostre Gran Germà econòmic.
 
A Espanya, el 2011 l’ombra del flower power també planà sobre el moviment del 15M dels indignats. Els seus lemes foren prou eloqüents: “No som titelles en mans de polítics i banquers” o “Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. Ara el record llunyà dels hippies fa que els ridiculitzem com a joves contestataris somiatruites i hedonistes abduïts per les drogues. Alguns fins i tot els veuen com els antecedents dels actuals ni-ni (generació que Ni estudia Ni treballa). Possiblement foren un moviment de façana, amb un discurs molt pueril i d’escasses actuacions tangibles. Com a mèrit, però, cal ressaltar que varen ser els primers a detectar l’actual deriva nihilista del món.

Hippie
Hippie 

L’alternativa a la utopia dels hippies és la resignació, és a dir, el triomf del sistema i la conseqüent pèrdua de la nostra dignitat. Abans que els “fills de les flors” alçassin la seva veu fa cinquanta anys a San Francisco, Albert Camus, autor de L’estrany (1942), ja ens advertí de la necessitat de no tirar la tovallola: “Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure? què podríem esperar? què podríem estimar? [...] Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Aquí teniu la famosa canço de l'Orgull Hippy, "San Francisco", de Scott McKenzie:



Una muntanya ben màgica
L'hora d'Antígona

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.
 
L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.
 
Recordau amb el cor!
Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí). En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

Cor versus raó
Cor versus raó
 
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  
 
M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim credencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
 
Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”. A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

El pànic dels aniversaris
El pànic dels aniversaris

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. I recordau la famosa frase del filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662): “El cor té raons que la raó no comprèn”.

Rivalitat entre cor i raó
Rivalitat entre cor i raó
 
De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:
 
“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Malabars amb el cor i la raó
Malabars amb el cor i la raó


La boca de la veritat
Perquè us recordeu de tot cor de la veritat convé que aneu fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:



Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):




Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:



Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
-
 Realment existeix l'infern?
-
 Muses inspiradores
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

L'hora d'Antígona

Article publicat a l'Ara Balears (17/11/2014)
 
És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.

La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
 
Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors  Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.
 
Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.

Antigona (Mary Stillmann)
Antigona (Mary Stillmann)
 
Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.
 
L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.
 
El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?

Sanitat privatitzada
Sanitat privatitzada

Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.

Educació elitista
Educació elitista
 
Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima atribuïda a Gandhi: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.

A França ha nascut un grup feminista anomenat Les Antígones per fer front a les Femen.

Aquí teniu la utilització del mite d'Antígona en el món islàmic.

I aquí teniu una interessant reflexió del filòsof Xavier Antich d’un article seu titulat “Trobar-se un altre al mirall” (Diara Ara, 20/12/2015). Parla de la novel·la de Sartre La nàusea, de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938

“Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer”.

Aquí teniu un article sobre el concepte de "desobediència civil".

Igual de recomanable és aquest article de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "La fi de la docilitat".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:

Èdip no patia cap complex!

I aquí teniu el vídeo del Gran Wyoming on parla dels "antisistema"



Aquí teniu el millor discurs antisistema fet per Julio Anguita, antic líder d'Izquierda Unida.



Aquí teniu una interpretació moderna d'Antígona:

L'amistat cívica

Article publicat a l'Ara Balears (20/10/2014)

Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que “l’home és un animal polític (zóon politikon) per naturalesa”. Amb l’adjectiu “polític” al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d’una polis (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l’amistat (philía), la qual ens impel·leix cap al bé de l’altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d’un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.

Aristòtil va ser el primer teòric de l’amistat, que definí com “la cosa més necessària per a la vida”. “En efecte –insistí en la seva Ètica a Nicòmac-, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns”. Si Josep Pla distingí entre “amics, coneguts i saludats”, el deixeble de Plató establí tres tipus d’amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual (éros). El filòsof grec recalca que allà on hom troba “confiança i seguretat” és en una relació “entre persones bones, en tant que persones de bé”. Concep l’amic com “un altre jo” (héteros autos) i afirma que qui s’estima molt a si mateix, també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a “egoaltruisme” i del qual quedava exclosa la dona que, d’acord amb la mentalitat misògina de l’època, era considerada com una eterna menor d’edat.

L'amistat segons Mafalda
L'amistat segons Mafalda
 
Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, “on hi ha amics, hi ha riqueses” o “qui té un amic, té una mina”. Més aviat s’ha d’entendre que l’amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat del seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d’aquest beneficiós model d’amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí amo, “estimar”- ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molts bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d’un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d’alguna prova conjunta. A més, recorda que “no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta”, anticipant-se així a una altra dita popular (“Amic de molts, amic de ningú”).
 
La philía aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l’amor fraternal (charitas), relacionat amb l’antic agápe grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l’amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s’ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l’amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l’ànima, Étienne de La Boétie. Els seus Assaigs són així d’eloqüents: “Si m’insteu a dir perquè l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’”. En aquest cas, doncs, l’amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un alter ego d’un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.

L'amistat segons Charlie Brown
L'amistat segons Charlie Brown
 
Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d’amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l’individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d’aquí el filòsof alemany diu que l’amistat és aquella distància justa en la que no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.
 
Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l’eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d’una “casta” que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la charitas evangèlica, sinó també per l’amistat cívica que representa la philía aristotèlica -ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l’esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d’Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l’excel·lència de l’altre, és l’única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates “No deixis que l’herba envaesqui el camí de l’amistat”.

L'amistat segons García Márquez
L'amistat segons García Márquez

Aquí teniu una reflexió de Martin Luther King sobre l’amistat: «Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.» 

És possible subscriure les paraules de Roberto Carlos a la famosa cançó "Yo quiero tener un millón de amigos"?



Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 ens ajudarà a reflexionar més sobre el concepte amistat:


 

Si voleu saber quina diferència hi ha entre amor i amistat, heu de llegir aquest article d'Ignasi Aragay (diari Ara) titulat "Sobre l'amor i l'amistat (pensaments impurs)".

En aquest altre article Berta Florés també parla de l'amistat.

Aquest altre vídeo, "Fer amics", és del programa "Bricolatge emocional", també de TV3.

Aquí teniu les reflexions del filòsof Francesc Torralba sobre la màxima de Plató: "Els amics sovint es converteixen en lladres del nostre temps".

Aquí teniu un article que parla més sobre el concepte d'amistat segons Aristòtil.

No us podeu perdre aquest extraordinari escrit sobre l'amistat de Tatiana Sisquella. Aquest altre de Carles Capdevila també és molt bo. Es titula "Qué pot passar quan barreges amics?"

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "Las amistades perdidas".

També és recomanable aquest article del filòsof Gregorio Luri titulat "De l'amistança i els vídeos de gatets" (Diari Ara, 13/03/2016)

Aquí teniu un vídeo on Borges parla de la diferència entre amistat i amor:


I aquí teniu un dels poemes més deliciosos que parla de l’amistat: Pareu tots els rellotges. És de l’anglès W. H. Auden (1907-1973), extret del seu llibre Vint-i-set poemes (Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva). Es va fer famós en la pel·lícula "Quatre noces i un funeral". 

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics. 


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó. 


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat. 


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Aquí teniu l'escena de la pel·lícula:

Us deix amb unes reflexions de l’escriptor i guionista David Trueba extretes del seu llibre “Cuatro amigos”.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte y las pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas. De ahí que la amistad aparezca representada como pactos de sangre, lealtades eternas e incluso mitificada como una variante del amor más profunda que el vulgar afecto de las parejas. No debe ser tan sólido el vínculo cuando la lista de amigos perdidos es siempre mayor que la de amigos conservados…”

Aquí teniu una sèrie de llatinismes que parlen sobre l’amistat:

  • Amicis inest adulatio: “És inherent en els amics l’adulació “ (Tàcit, Annals, 2, 12, 4)
  • Amicis qualibet hora: “Per als amics qualsevol hora és bona”
  • Amicus omnibus, amicus nemini: “Amic de tothom, amic de ningú”
  • Amicitiae sanctum et venerabile nomen: “Sagrat i venerable nom el de l’amistat” (Ovidi, Tristes, 1, 8, 15)
  • Amico firmo nihil, emi melius potest: “Un amic vertader és la millor adquisició que es pot fer”
  • Amicus certus in re incerta cernitur: “L’amic vertader es prova en la desgràcia” (Ciceró)
  • Verus amicus numquam amici obliviscitur: “El vertader amic mai no s’oblida de l’amic”
  • Donec eris felix multos numerabis amicos; tempora si fuerint nubila, solus eris: “Mentre siguis feliç, tendràs molts d’amics; si apareixen núvols, et trobaràs tot sol”
  • Amicus Plato, sed magis amica veritas: “Platón és amic, però és més amiga la veritat”. Amb aquesta sentència es vol expressar que no basta que una opinió estigui avalada per una autoritat respectable; cal, a més, que s’ajusti a la veritat. És una sentència atribuïda a Aristòtil i citada per Ammonius Saccas (segle IV dC).
  • Amicitia quae desinere potest vera numquam fuit: “L’amistat que pot acabar mai no va ser vertadera amistat” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Amicus diu quaeritur, vix invenitur, difficile servatur: “L’amic se cerca durant molt de temps, es troba rares vegades i es conserva amb dificultats” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Quae potest esse vitae iucunditas sublatis amicitus?: “Quina alegria pot tenir la vida si li llevam l’amistat?” (Ciceró, Tusculanes, 1, 14)

 

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px