Banner Top

Per què l’òliba és el símbol de la filosofia?

Va ser el filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) qui va popularitzar l’òliba com a símbol de la filosofia. En la mitologia grega aquest rapinyaire nocturn ja estava associat amb Atena (Minerva romana), la deessa de la saviesa i de la raó que va néixer del cap de Zeus. Un dels seus epítets és prou revelador: γλαυκῶπις, és a dir, “la d’ulls (ὤψ) d’òliba (γλαύξ)”.
 
ôliba, associada a la saviesa
ôliba, associada a la saviesa

Amb el mite de l’òliba de Minerva, Hegel assegurava que la filosofia no s’ha d’entendre com una prescriptora de la vida. No debades, és una disciplina que només assoleix el coneixement dels fenòmens després que aquests s’hagin produït. Així doncs, la filosofia sempre arriba massa tard per donar una explicació de com ha de ser el món; és com l’òliba de Minerva, que només emprèn el vol quan el dia ha caigut.
 
En el pròleg del seu llibre “Filosofia del dret”, l’autor alemany parla de l’òliba de Minerva de la següent manera:

"És insensat creure que alguna filosofia es pot anticipar al món present. Quan diu una paraula sobre la teoria que explica com ha de ser el món, la filosofia sempre arriba massa tard: com pensar sobre el món, sorgeix en el temps, després que la realitat ha complert el seu procés de formació i es troba realitzada. Quan la filosofia pinta al clarobscur un aspecte de la vida, ja envellit i en la penombra, no pot ser rejovenit, sinó tan sols reconegut: l'òliba de Minerva inicia el seu vol en caure el crepuscle ".

En realitat, en el text alemany, Hegel fa servir la paraula Eule, que significa “mussol”. En les traduccions, però, s’optà -no sabem per què- pel terme òliba, que, a diferència de l’altre rapinyaire, té la cara més rodona i blanca.


Tetradracma amb òliba
Tetradracma amb òliba
 
L’òliba té un simbolisme diferent en altres cultures. Al Japó, és considerada portadora de fam i pestes, i a la Xina i alguns països sud-americans se la relaciona amb el tro i amb el seu déu. Al Paraguai, en canvi, l'òliba és símbol de bona sort i bona fortuna, de poder i protecció. Tot això ens indica que som els humans els que atribuïm bondat o maldat als animals. Ells, per tant, de la sort, no en saben res.
 
Si Hegel observà la filosofia amb ulls de mussol o d’òliba, el prussià Karl Marx (1818-1883), en canvi, la presentà com un gall, el despertar del qual anuncia un nou dia. El gall, però, de Marx és francès i anuncia la revolució del proletariat. Segons el teòric del capitalisme, ja n’hi havia prou de pensar el món. El que tocava aleshores era transformar-lo, superant les injustícies i les desigualtats.

Aquí teniu una intervenció del filòsof Miquel Àngel Ballester que parla sobre aquesta qüestió al seu programa radiofònic "L'Àgora de can Alcover", d'Ona Mediterrània.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés. Diu que filosofar sempre ha estat un acte subversiu.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:

- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
- Atena o el maldecap de la saviesa

Eternament precaris

Article publicat a l'Ara Balears (12/05/2017)

La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.
 
Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.



El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.
 
Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal
 
El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.
 
El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

Temps moderns
Temps moderns
 
Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.
 
Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu un reportatge del diari "Ara Balears" sobre la "generació becària", és a dir, els "millennials". El signe Carme Buades. Aquest altre és d'Anna Schnabel.

Aquí teniu un article sobre el "precariat".

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la precarietat.

Aquí teniu una de les famoses escenes de "Temps moderns":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
L'era líquida
Càstigs infernals
- Resignau-vos!

El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

 

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 

Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px