Banner Top

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”En aquest programa homes i dones es converteixen en tronistes i pretendents alhora: un dia són elles les que han de seduir el tronista i un altre dia els papers s’inverteixen.

Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses se sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

Helena, l’adúltera més famosa

Al món grec, els homes podien cometre adulteri. Una dona adúltera, en canvi, era repudiada i quedava exclosa de les cerimònies religioses. Curiosament, però, l’adúltera més famosa de la literatura grega, Helena d’Esparta (també coneguda com a Helena de Troia), no va patir aquest escarni després d’haver abandonat el seu marit Menelau per fugir amb Paris.

En arribar la jove parella a Troia, només l’endevina Cassandra, a qui ningú creia, va profetitzar el fatal desenllaç d’aquell amor. A la Ilíada, la gent detesta Helena no per ser una adúltera, sinó per haver estat la causant de la guerra. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Ells [els prohoms dels troians], quan van veure que Helena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa es van dir paraules alades: `No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena! Pel rostre s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur´”.

“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris
“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris


L’ancià Príam, rei de Troia i sogre d’Helena, és dels pocs que la defensa perquè sap que la culpa és dels déus: “Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus”.

Estant dalt de la muralla, Príam demana a Helena que s’acosti a ell per tal d’identificar-li cadascun dels guerrers grecs. Helena li contesta així:

“Per a mi, sogre estimat, ets venerable i també formidable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de les companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar, i ara em desfaig en llàgrimes, però et diré allò que em demanes i em preguntes; aquest és l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat. Era cunyat meu, de mi, cara de gossa, si això va succeir alguna vegada”.

De tenir un marit coratjós (Menelau), Helena passà a compartir vida amb un home més aviat poruc. No debades, durant la guerra, Paris no es mostra excessivament valerós. Perd en combat singular contra el seu rival Menelau, però Afrodita el treu del camp de batalla i el porta a la cambra d’Helena. Allà és renyat pel seu germà Hèctor, que l’incita a tornar a la batalla.

Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)
Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)

Durant el saqueig de Troia, un irat Menelau es posà a buscar la seva adúltera dona amb la clara intenció de matar-la. Aleshores, però, segons algunes fonts mitogràfiques, Helena li ensenyà un pit i, davant d’aquella hipnotitzant visió, l’espartà la perdonà. En l’imaginari grec, aquest episodi exemplificava l’amor com una forma de bogeria. L’antítesi d’Helena fou Penèlope, el model d’esposa fidel i honesta.

Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena a l’Odissea
A l’Odissea ja trobam Helena a Esparta, al costat del seu marit Menelau. Al cant IV la parella reial rep la visita de Telèmac, fill d’Ulisses, que es passeja per la geografia grega a la recerca de qualque pista del seu pare. Helena li comenta com un dia, a Troia, va reconèixer Ulisses disfressat de mendicant. Va ser aleshores quan l’avisà de la seva intenció de construir un cavall per ocupar la ciutadella. En aquest relat Helena lamenta la seva sort com a causant de la guerra. Aquestes són les seves paraules en la traducció de Joan Francesc Mira (259-264):

Quan gemegaven allà agudament les altres troianes,
ja s’alegrava el meu cor, que s’havia girat i buscava
com retornar, lamentant la follia en la qual Afrodita
va fer-me caure quan m’allunyà de la pàtria i la terra,
abandonant una filla, la cambra nupcial i el meu home,
un que no era inferior a cap altre ni en seny ni en aspecte.

A continuació, però, Menelau recorda a Helena el trist episodi que ella va protagonitzar un cop els grecs havien aconseguit entrar el cavall de fusta dins Troia. Aleshores els havia intentat delatar imitant les veus de les seves dones (versos 266-289)

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.

Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.

L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».


Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta
Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta

Helena, una torxa lluminosa
Helena, que deriva del grec ἑλένη (“torxa”), havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leda d’Esparta. Per a l’ocasió el patriarca olímpic es disfressà de cigne. Aquella mateixa nit, però, Leda tengué relacions també amb el seu marit, Tíndar. Poc temps després posà dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l’altre Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.


Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)
Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)

Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)
Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)

Helena i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

Leda atòmica (Dalí, 1945)
Leda atòmica (Dalí, 1945)

Clitemnestra esdevindria l’esposa d’Agamèmnon, rei de Micenes i germà de Menelau (i, per tant, cunyat d’Helena). I Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), serien famosos en l'expedició dels Argonautes per la seva destresa física –un com a domador de cavalls i l’altre com a boxejador.

Divorcis a la grega
A Grècia el divorci s’obtenia fàcilment, tant de mutu acord com per iniciativa d’un dels cònjuges. En aquest cas, però, la dona tenia més entrebancs. Mentre, el marit podia repudiar la muller sense gaires complicacions, la dona, per a demanar el divorci, havia d’acudir davant d’un arcont i havia de fer un seguit de tràmits que no eren gaire ben vistos pels seus conciutadans. I tot això, a través del seu pare o un home de la família.

Helena de Troia (Antonio Canova)
Helena de Troia (Antonio Canova)

Quan es produïa un divorci, els fills sempre quedaven a càrrec del pare i la dona gaudia de total llibertat per contreure matrimoni un altre cop. En ocasions era fins i tot l’espòs qui s’encarregava de casar de nou la seva dona, com sabem que féu Pèricles quan abandonà la seva dona legítima i se n’anà a viure amb Aspàsia.
 
Aquí teniu un poema de Joan Margarit titulat Helena:

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.


I aquí teniu la famosa escena de Helena i Paris de la pel·lícula Troia (2004):



Articles del web relacionats:
- "Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia
- El complex de Cassandra

L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px