Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (06/10/2015). Aquesta vegada parl sobre l'origen del nom de places "totèmiques" de les Balears: plaça Weyler de Palma (dedicada al mallorquí que a Cuba creà els primers camps de concentració de l'Europa moderna), plaça de Sa Feixina de Palma (on hi ha el polèmic monòlit a la fragata franquista "El Baleares"), plaça Antoni Riquer d'Eivissa (amb un monument al corsarisme pitiús) i plaça Alfons III de Cituadella (rei d'Aragó que annexionà Menorca).
Extracte del reportatge publicat el març de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 65) amb l’assessorament de l’historiador Miquel Àngel Casasnovas.
Menorca podria ser avui colònia britànica, com ho és Gibraltar. En acabar la Guerra de Successió les dues passaren a mans angleses. Al cap de gairebé un segle les forces borbòniques només pogueren recuperar l’illa balear. L’herència britànica, però, ja fou difícil d’esborrar.
A les Balears sempre es diu que cada illa és un món. L’arxipèlag, com a entitat política moderna amb Palma com a capital, va néixer el 1833 amb la primera divisió territorial de províncies que es féu a l’Estat espanyol. Des d’aleshores es va voler que cadascuna de les quatre illes anessin juntes de la mà sense tenir en compte que sovint, d’ençà de la conquesta catalana el segle XIII, la història no ha estat la mateixa per a totes. I en el cas de Menorca, molt menys. Si hi ha una època històrica que ha marcat el present de l’illa i la dels seus habitants, aquesta fou el segle XVIII. La Guerra de Successió entre els seguidors de Felip V de Borbó i Carles d’Àustria la convertí en moneda de canvi de les grans potències europees.
Amb alguns curts períodes de domini francès i espanyol, Menorca fou britànica durant gairebé un segle. Tants d’anys deixaren forçosament un pòsit important. Avui en dia, a les escoles, per escriure a la pissarra, els nens utilitzen el “xoc” (del chalk anglès) en comptes del guix; no juguen a bales sinó a “mèrvels”, un calc de marbles. La llista d’anglicismes és llarguíssima. En el paisatge urbà també és fàcil reconèixer trets britànics com els balcons-tribunes o les finestres de guillotina, anomenades “boinder” (de bow window). Fins i tot no falten els que diuen que el tarannà tranquil dels menorquins és herència dels anglesos.
L’illa estratègica
Felip de Borbó fou qui acabà guanyant la guerra de Successió al tron espanyol iniciada el 1702 després que Carles II morís sense descendència. Per imposar la seva autoritat, però, va haver de fer una sèrie de renúncies. I és que, a l’hora de signar el tractat d’Utrecht del 1713, els anglesos –que encapçalaven el grup de partidaris de Carles d’Àustria- van exigir la cessió de Menorca i Gibraltar. Aquest tractat contravenia el Jurament per les Illes que el 1343 instaurà Pere IV el Cerimoniós per als seus successors després d’ocupar el Regne de Mallorca (veure Sàpiens nº 56).
L’objectiu del document era evitar que mai més les illes, els comtats del Rosselló i Cerdanya es poguessin separar de les terres de la Corona d’Aragó. Els comtats del Rosselló i Cerdanya ja s’havien perdut el 1659 amb el Tractat dels Pirineus i ara, amb el Tractat d’Utrecht, Menorca també quedava despenjada. Precisament el Jurament per les Illes fou adduït pel Parlament de Catalunya per a denunciar el Tractat d’Utrecht i resistir amb les armes les tropes de Felip V fins a l’11 de setembre de 1714.
Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.
Itineraris fenicis
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident. La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.
L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:
Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,quan l’illa té retuda Cartago formidable,rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?És de Baal un ídol, lluent i espaventable,que ha duit de llunyes terres el poble mercader.Pel cos del baleàric freda suor degota;Del fons del pit li puja com un frenètic clam;Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram. Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners: Dins el natural ciclòpic ja s’era encastilladaaquella gent, i des de sa altura defensava,arreu, arreu brunzien les pedres dels fonersdamunt les alteroses onades d’estrangers.Fent ones se movien arreu armes, senyeres,cavalls, carros i força de màquines guerreres,ostentació superba d’un gran poder temut.
I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:
Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV
A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV
Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:
La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua, una celebració que donà nom a una illa. Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, l’illa de Pasqua és un dels indrets més allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a 2.000 km de distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és a 3.700 km.
Aquesta illa volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la corona espanyola, fou rebatejada com a Isla de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui(“Gran Rapa”). Aquest fou precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.
Illa de Pasqua pertany a Xile
Figures misterioses Els moais continuen essent un misteri. Així es desprén del reportatge "Els misteris de l'illa de Pasqua" de Sergi Ramos publicat a la revista Sàpiens al maig de 2012 (núm. 116). Són figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar, amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa es varen erigir a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat.
Moais a l'illa de Pasqua
La fi dels moais arribaria amb les tensions tribals que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps de tribu.
Al 1888 el capità Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena, enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva llengua, el rapanui o pascuense, de la família polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.
Mapa de l'Illa de Pasqua
El genocida català Al 1990 un historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens, núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.
Esclaus a l'illa de Pasqua
La ràtzia protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots, encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo. Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus crims el 1914.
Tanmateix, les desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una desgràcia!!
L’etimologia de l’estat de Florida El nom de la península de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa, fou batejada com a “Terra de la Pasqua Florida”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de sorprendre!
El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, celebram una innocentada de dia. Al Nou Testament, sant Mateu ens diu que Herodes el Gran, rei de Judea, s’alarmà en saber que uns reis d’Orient deambulaven per Betlem a la recerca d’un Messies que acabava de néixer. Aleshores, el monarca, que no podia consentir que algú li robés protagonisme, els convidà a menjar al seu palau i els demanà que, en cas de trobar-lo, li ho fessin saber. Després, però, d’adorar el celestial infant, els tres reis foren avisats en somnis que havien d’esquivar aquell dèspota dirigent provincial.
De seguida, Herodes, enfurismat, ordenà matar tots els infantons de menys de dos anys nascuts a Betlem i els seus voltants. Aquell 28 de desembre es produïa així la matança dels innocents, que era el nom amb què eren coneguts a l’antiga Roma els nins petits (< in-, “no” + noceo, “fer mal”, d'on tenim també, innocu i perniciós). El nin Jesús se salvà de la massacre ja que Déu Totpoderós va ser a temps d’enviar un àngel a Josep per avisar-lo que se n’anàs ràpidament cap a Egipte amb la seva esposa i fill.
Pieter BRUEGEL, el Vell. 'La matança dels Innocents', c.1565-1567, Kunsthistorisches Museum, Viena.
Aquest episodi està mancat de tota base històrica, més que res perquè se sap que Herodes el Gran va morir quatre anys abans del naixement de Jesús. A més, curiosament no hi ha cap historiador –ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps- que mencioni un fet de tan trist record. Si sant Mateu en parla és perquè així estava escrit ja en algunes profecies de l’Antic Testament (d’Oseas i Jeremies). De tota manera, que l’arribada al món del Messies s’hagués produït enmig d’una matança és un detall literari que serveix per realçar la condició sobrehumana del fill de Déu.
En moltes cultures és habitual l’existència de mites on s’anuncia a un rei que un nounat el destronarà un dia. El monarca, per evitar-ho, ordena mesures expeditives. Per procediments prodigiosos, el nin es lliura de la mort i acaba essent el salvador del seu poble. Així, Moisès, nascut a Egipte a l’època del captiveri, és dipositat per la seva mare dins una cistella al Nil davant l’ordre d’extermini de tots els hebreus. I a Roma, Ròmul i Rem també són abandonats a un riu per evitar la ira del seu oncle Amuli.
Però aquí no acaben les incongruències històriques. Si la matança dels innocents es va produir després de l’arribada dels Reis (6 de gener), ¿per què, doncs, la celebració de l’efemèride és abans, un 28 de desembre? Fets aquests aclariments, és el moment de preguntar-nos també per què un fet tan luctuós com fou aquella massacre ha esdevingut avui motiu de bromes. Alguns estudiosos no descarten que el cristianisme fusionàs aquesta festa amb una altra de pagana que se celebrava per aquelles mateixes dates, la de les Saturnals Romanes, dedicades a Saturn (Cronos), déu de l’agricultura. El seu esperit festiu recordaria el nostre Carnestoltes.
Matança del dia dels Innocents
Llufes el dia de les bromes És curiós, però, que les bromes associades al 28 de desembre només se celebren a Espanya i a les seves antigues colònies, incloent-hi les Filipines. Avui, doncs, no ens hem d’estranyar si obrim el diari i ens trobam amb alguna notícia surrealista –tanmateix, ja no ens sorprenem de res atès que la realitat sol superar la ficció. Per ventura també hi haurà algun programa televisiu que, per vergonya nostra, encara insistesqui en la broma d’ensenyar gent penjant a l’esquena dels altres un ninot de paper retallat, més conegut com a llufa.
Llufa
En l’imaginari popular català, les llufes, paraula d’origen onomatopeic, són dones encantades que viuen amagades a les muntanyes. Són responsables, entre altres fenòmens inexplicables, dels ecos que ens retornen quan cridam en aquests paratges. De tant en tant els agrada prendre el pèl als ingenus, sobretot a les acaballes de l’any. Amb el temps, les llufes es convertiren en tota una icona del dia dels Sants Innocents. L’escarni que representen podria estar en sintonia amb l’escarni que els soldats romans feren de Jesús. En el llenguatge col·loquial també s’empra la paraula llufa com a sinònim de ventositat que no fa olor en al·lusió, suposadament, a la inconsistència física de les fades esmentades.
A molts països europeus, en canvi, aquesta tradició correspon al primer d’abril. Els britànics la coneixen com l'April Fools' Day, i els francesos i els italians com el Peix d’Abril,poisson d'avril i pesce d'aprile, respectivament –per a aquests dos darrers la broma consisteix a penjar a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganarel primer d’abril, costum heretat de l’època de dominació britànica, en el segle XVIII.
