Banner Top

Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

I aquesta és una reflexió de Jorge Wagensberg: “La maldat és una forma d’idiotesa. La bondat és una forma d’intel·ligència”.

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests altres articles sobre l'estupidesa també són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat. Aques altre article també parla sobre l'efecte Dunning-Kruger.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”).

Aquí teniu un article interessant sobre l'enyor d'una persona que ens ha deixat.

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas   “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. 

Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió. De fet, la relíquia més valuosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquerir La Meca. Igualment el verd és el color de la tecnologia i dels soldats. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira) o la podridura.    

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
És l’absència de color. Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. El blanc representa la puresa i la llum, però a la vegada ex­pressa l’alegria i la pau (com les cigonyes i els coloms). L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això els nadons s’embolcallen amb draps blancs i les núvies es vesteixen amb aquest color. Pel mateix motiu també és present en les cerimònies d’iniciació.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. El negre epresenta la negació i el final de les coses. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els gats són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort. Curiosament, en el món de la moda, és el color de la sofisticació i l’elegància.  

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Violeta
Sinònim seus són porpra o morat. A l’antiguitat era el color de la classe benestant perquè era difícil d’obtenir. S’extreia d’insectes i de flors. El violeta s’associa a la vanitat i a la sexualitat. Per això és el color del moviment homosexual i d’altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.  

Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell és el color de les emocions, del sexe i de l’amor. També el trobem present en la Creu Roja, el nas dels pallassos, les revolucions, els moviments obrers, el comunisme i el nazisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. És el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia. Com a color de la llum solar, en diferents cultures el groc està reservat al deús. Per això té connotacions positives, associades a la l’enteniment, l’alegria i l’optimisme. Per contra, també és el color de l'avarícia i la ira. Deu ser per això que premsa sensacionalista també rep el nom de premsa groga.

En la medicina, el groc és símptoma de malaltia. No debades, quan ens enfadem, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Aquí teniu un article interessant titulat "La visión animal de los colores".

Aquí teniu una intervenció del filòleg clàssic Pep Campillo, a Ser Mallorca, parlant sobre el simbolisme del color al món clàssic.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Compte amb els amfitrions!

Avui un amfitrió és la persona que es desviu pels seus convidats. En la mitologia grega, Amfitrió era el marit d'Alcmena, rei de Tirint i nét de l'heroi Perseu. Un dia que Amfitrió se n'anà a la guerra, Zeus visità Alcmena sota l'aparença del seu marit. En tornar, Amfitrió s'uní amb la seva dona. El resultat d'aquests amors foren dos bessons, Íficles (fill d'Amfitrió) i Hèracles (fill de Zeus), que en un principi s'anomenà Alcides.

L'actual significat d'amfitrió, però, neix d'una comèdia homònima del francès Molière (1668), el qual a la vegada s'inspirà en una altra homònima del comediògraf llatí Plaute (segle III aC). En l'escena final de l'obra de Molière es representa un banquet, on Sòsia, l'esclau d'Amfitrió, no sap si està parlant amb el seu vertader amo o amb Zeus, que havia adoptat el seu aspecte. I, quan és convidat a la taula, s'esvaeix la seva preocupació i li diu: Le véritable Amphitryón est l'Amphitryon où l'on din ("El vertader Amfitrió és qui convida a sopar"). La frase fou rebuda amb simpatia pel públic, i aviat Amfitrió s'incorporà a la llengua francesa amb el significat de "qui convida a sopar".

D'altra banda, el nom de Sòsia també serviria per encunyar un nou concepte. Avui un sòsia és una persona que s'assembla extraordinàriament a una altra. I és que en l'obra de Plaute el déu Mercuri pren la figura de l'esclau d'Amfitrió per protegir la infidelitat de Zeus. Al llarg de la història hi ha hagut molts de Sòsies, és a dir, casos de suplantació d'identitat. Aquí en teniu uns quants.

Coneixent ja l'origen de la paraula amfitrió, pensau, doncs, que rere la seva figura per ventura s'hi amaga el mateix Zeus!!!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px