Banner Top

Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

Els prepotents han d’anar en compte amb Nèmesi, la deessa de la venjança. El seu nom deriva de νόμος (“llei”). No debades, representava la justícia divina i la reverència per la llei. Filla de Nix (“la Nit”), també era coneguda amb el sobrenom d'Adrastea ("la indefugible").  
 
Al món romà, Nèmesi va ser identificada amb la deessa Invidia (“Enveja”). Amb les seves ales perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals o la supèrbia dels reis. No debades, segons l’esperit hel·lènic, no hi podia haver res que sobresortís, tant per bé com per mal.

Nèmesi
Nèmesi

Un damnificat de Nèmesi va ser Cresos, rei, al segle VI aC, de la pròspera Lídia, una regió de la part occidental de l’actual Turquia. Segons relata Heròdot, aquest monarca sempre bravejava de les seves riqueses. Per fer-li baixar els fums, la deessa de la venjança l’arrossegà a una expedició contra el rei persa Ciros II el Gran. Aquella actuació acabaria essent la seva pròpia ruïna. En la mitologia, Narcís, famós per la seva supèrbia, seria una altra víctima de Nèmesi.

Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
 
Erínies o Fúries
Nèmesi també podia venjar els crims. És per això que sovint se la confon amb uns altres monstres alats, les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. En el seu cas, havien nascut dels esquitxos de sang sobre la terra que rajaren dels genitals d’Urà quan fou castrat pel seu fill Cronos. S’irritaven davant qualsevol cosa que atemptàs contra l’ordre establert -d’aquí l’expressió “posar-se fet una fúria”. La seva principal missió era encalçar, com a cusses, els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
En el món de la ultratomba, les Erínies també podien seguir turmentant les seves víctimes. Se les representava amb serps com a cabellera i portant a la mà torxes o fuets. Qui patí el seu setge va ser Orestes, el protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies.

Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)
Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)

Orestes no trigà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Erínies, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.
 
Com a protectores de l’ordre social, les Erínies també prohibien als endevins revelar amb excessiva precisió el futur. I és que no podien consentir que els humans s’alliberassin de la seva incertesa i que així es poguessin semblar massa als déus.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:
- La justícia, l'art que ens fa iguals?
- Iustitia violada
- Benvinguts a l'era Narcís
- Aglaure, la primera víctima de l'enveja
- El complex de Cresos
- Les Fúries de l'Iraq
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Electra tampoc no patia cap complex!

Aglaure, la primera víctima de l’Enveja

L’enveja consisteix a desitjar amb mals ulls alguna cosa de l’altre. La paraula està composta pels termes llatins in (preposició que indica “cap a”) i per videre (“veure”). Originàriament, doncs, volia dir “ficar la mirada cap a un lloc”. En les Metamorfosis d’Ovidi (II, 680-832) trobam l’aparició estel·lar de la deessa Invidia. És descrita exactament com els grecs imaginaven Nèmesi, la deessa de la venjança divina i de la gelosia. Aquest és el seu perfil en la traducció de Jordi Parramon:
 
“Pàl·lida té la cara, el cos demacrat fins als ossos,
mai no mira de front, ensenya unes dents cariades,
porta el pit ple de fel i escup verí per la llengua.
Ella no riu si no és amb un dolorós espectacle,
ni frueix de la son perquè greus afanys la desvetllen;
però veu amb mals ulls (i només veient-la s’irrita)
la il·lusió dels humans, i tortura i alhora es tortura
puix que va amb ella el suplicis [...]”
 
En l’obra d’Ovidi, Invidia comparteix protagonisme amb Mercuri. Un dia el missatger dels déus (Hermes al món grec) es trobava sobrevolant Atenes. Des de l’aire veié un grup de tres germanes que portaven ofrenes sagrades a la deessa Minerva (Atena). Nomien Aglaure, Pàndrosos i Herse i eren filles de Cècrops. D’elles destacava per la seva bellesa Herse. El jove de peus alats sucumbí als seus encants i de seguida baixà a la terra sense transformar-se. Es dirigí a la casa de les tres donzelles. La primera a veure’l va ser Aglaure.

Mercuri, Herse i Aglaure (Jean-Baptiste Marie Pierre, 1714–1789)
Mercuri, Herse i Aglaure (Jean-Baptiste Marie Pierre, 1714–1789)
 
Mercuri confessà a Aglaure que s’havia enamorat de la seva germana Herse. Ella es comprometé a ajudar-lo a canvi d’una gran quantitat d’or. Des de dalt, observant l’escena, hi havia Minerva, la protectora d’Atenes. No li va agradar gens el comportament avar d’Aglaure. És per això que visità Invidia al seu estatge i li demanà que infectàs amb el seu verí Aglaure.
 
El càstig es va complir. Invidia entrà a l'habitació d'Aglaure. Li va tocar el pit amb la mà i li va omplir el cor d'espines, li exhalà el seu alè i li escampà verí pels pulmons. A continuació li va posar davant una imatge de la seva germana, del bell déu i també la felicitat del seu matrimoni.

Mercuri transforma en pedra Aglaure
Mercuri transforma en pedra Aglaure
 
Irritada per aquestes visions, Aglaure no aturava de gemegar dia rere dia. En rebre la vista de Mercuri, es va asseure davant de la porta de la seva habitació i no el va deixar passar. Finalment el déu obrí la porta. Aglaure es va voler aixecar però ja no podia. Mercuri havia fet que la malaltia s’anàs propagant. Així l’acabà convertint en una pedra ennegrida pels seus mals sentiments.

Aglaure convertida en pedra
Aglaure convertida en pedra

Aquí teniu un article de Josep Maria Espinàssobre l'enveja

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/03/2017), reflexion sobre l'enveja:





Articles del web relacionats:
Quin són els set pecats capitals de l'era moderna?
Atena o el maldecap de la saviesa
Dies divins
- Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
- Mercuri, el fundador de Correus?

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

Numa Pompili, el primer legislador
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria, protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la deessa Iustitia.

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual li inspirà les lleis de Roma
 

El que deia la Justícia anava a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció. 

Legitimitat versus legalitat
Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La Llei de les XII Taules
A mitjan segle V aC, a petició dels plebeus, es decidí posar per escrit les lleis per evitar discriminacions en la seva interpretació. Aleshores es crearen dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells varen ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs. Tanmateix, continuava vigent l’antiga Llei del Talió ("ull per ull, dent per dent" ), la pena de mort per a determinats lladres i l’abandó d’aquelles criatures que havien nascut dèbils o amb malformacions. 

Reconstrucció de la llei de les dotze taules
Reconstrucció de la llei de les dotze taules


Lleis injustes
A partir de la Llei de les XII Taules, a poc a poc els plebeus anaren aconseguint una sèrie de fites socials: la seva integració progressiva en totes les magistratures o la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos amb patricis. Mentrestant, però, la dona continuava essent la gran oblidada del dret. Pràcticament no tenia cap prerrogativa jurídica, atès que era considerada mental i físicament dèbil. Sempre estava sotmesa a alguna autoritat masculina, ja fos la del pare o bé la del marit. Al segle II aC, referint-se a les dones, Cató, un dels romans més conservadors, va dir: “Quan tinguin la igualtat, se’ns imposaran”.

La Llei de les XII Taules també discriminava per raó d’edat. Fins als 25 anys un jove encara era vist com un menor, de manera que no posseïa capacitat per actuar. Els esclaus, considerats “animals amb parla”, tampoc no tenien cap dret.

Queda clar, doncs, que a l’antiga Roma la justícia no era igual per a tothom. En els casos de corrupció encara es notava més la diferència. Per a les classes baixes les condemnes podien suposar la mort. Per a les altes, en canvi, hi havia sancions pecuniàries o l’exili. Aquesta darrera opció implicava per a l’inculpat la pèrdua tant del seu patrimoni com del seus drets com a ciutadà romà. Amb tot, per evitar condemnar els seus hereus a la pobresa, molts preferiren suïcidar-se.

Lleis corruptes
A partir del segle I aC, en plena crisi de la República romana, va ser quan es varen promulgar més lleis per perseguir qualsevol tipus d’irregularitat. Corruptissima re publica, plurimae leges (“Quant més corrupta la República, més lleis”), diria Tàcit en els seus Annals. El Satiricon de Petroni, escrit al segle I dC, dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: ¿Quid faciant leges, ubi sola pecunia regnat? (“De què serveixen les lleis on només governen els diners?”). Fins i tot es van arribar a comprar jutges.

Paraula de Tàcit
Paraula de Tàcit


L’essència del dret es va pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República va donar pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu va recaure en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis al seu gust. Així, August va legislar a favor del matrimoni i la natalitat i contra l’adulteri femení. Domicià va prohibir als poetes emprar termes obscens en les seves obres i la dinastia dels Servers va convertir l’avortament en un crim contra l’espòs i la pàtria. Constantí, per la seva part, va legalitzar el cristianisme i Teodosi li va donar la categoria de religió oficial.

Els pobles que integraven el vast imperi romà no tenien més remei que acatar totes aquestes disposicions. Tothom vivia sota una mateixa llei. Les legions romanes viatjaven amb còpies de les legislacions vigents que exposaven als fòrums de les ciutats que conquerien.

Codi de Justinià
Al segle VI dC, un segle després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, l’emperador bizantí Justinià es va proposar rescatar de l’oblit totes les fonts del dret. Formava part de la seva política de restaurar la unitat de l’antic gloriós Imperi romà. Amb l’ajuda d’una comissió presidida pel gran jurista Tribonià, es van recopilar totes les lleis de manera ordenada. Va ser una tasca ingent feta amb un temps record –cinc anys- que al 529 va donar com a resultat el que es va conèixer posteriorment com Corpus iuris civilis o Codi de Justinià.

Justinià, al centre
Justinià, al centre


Durant l’edat mitjana el Codi de Justinià es va començar a difondre per tot Europa. Això es va produir sobretot a partir del segle XII amb la primera Escola de Dret de Bolonya (Itàlia). Allà on va trobar més resistència va ser a Anglaterra i a Alemanya.

L’absoluta vigència del dret romà va arribar fins al segle XIX on cada estat va acabar elaborant els seus propis codis, en la majoria dels casos tenint com a principal punt de partida la jurisprudència romana –en alguns casos, però, va pesar més la germànica. No és estrany que avui dia les facultats de Dret tinguin com a lema: Non sub homine sed sub Deo et lege (“No som governats per homes, sinó per Déu i per la llei”). Així doncs, es pot ben dir que el dret romà representa per als codis civils moderns el que el llatí representa per a les llengües romàniques.

Lema llatí en una facultat de dret
Lema llatí en una facultat de dret


Tanmateix, és en la formació d’una mentalitat i d’un mètode d’anàlisi dels problemes jurídics concrets on rau la vigència del dret romà. Segons el prestigiós jurista romà Ulpià (segle III dC), tot bon ciutadà romà havia de viure d’acord amb la llei seguint aquests tres requisits: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (“viure honestament, no fer mal als altres, donar a cadascú el que és seu”).

Avui la justícia, de qui s’esperen actuacions implacables, hauria de ser un dels pilars més sòlids de qualsevol estat democràtic. Al segle XIX el filòsof alemany Hegel tenia molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’enfonsi”). Per reforçar el paper del Dret com a garant de l’ordre social, el va canviar enginyosament per Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci la justícia per tal que el món no s’enfonsi”).

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un article interessant sobre els orígens de la justícia.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
  • Legem brevem esse oportet quo facilius ab imperitis teneatur (“Convé que la llei sigui breu perquè la retenguin més fàcilment els inexperts”, Sèneca)
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Iustitia violada
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Anau a fer punyetes amb les impugnacions!
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px