Banner Top

Esperant l'Apocalipsi

Vist que el món va tan malament, només ens queda esperar la nostra fi. Per preparar-nos-hi, convé que comencem a repassar l’Apocalipsi. En grec, apocalipsi significa “revelació”. Compost per la preposició ἀπό (“lluny”) i el verb καλύπτω (“ocultar”, “cobrir”), literalment voldria dir “treure el vel”. Aquest és el nom que rep l’últim llibre del Nou Testament, que conté les revelacions escrites pel profeta Joan (no confondre amb Joan l’evangelista) sobre la fi del món, judici final inclòs. 
 
L’Anticrist i la Parusia
L’Apocalipsi, per tant, ens parla de la fi de la Història. L’evangelista Joan (no l’autor de l’Apocalipsi) afirma que abans d’aquest cataclisme hi haurà un personatge perseguidor del cristianisme, l’Anticrist (serà Donald Trump?) -l’apòstol sant Pau també en fa referència com a «un seductor o impostor que fa apostatar els creients i impedeix als qui encara no ho són d'abraçar la fe».

Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto
Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto

Amb l’arribada de Jesús, vist com el Messies, els jueus consideraven que la humanitat havia encarrilat el seu tram final. Tot s’acabaria amb la Segona arribada de Crist a la Terra, la coneguda com a Parusia (παρουσία, “presència”). Així la descriu Sant Mateu (24, 29-31):
 
“Tot seguit, després de la tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles cauran del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l'home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. 31 Ell enviarà els seus àngels que, al so d'una trompeta potent, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d'un extrem a l'altre del cel”.
 
Sant Mateu també descriu de la següent manera el dia del judici final que es produirà amb la Parusia (25, 31, 46)
 
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
Després dirà als de la seva esquerra:
-Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna”.
 
Els quatre genets de l’Apocalipsi
L’Apocalipsi és un dels escrits més extens del Nou Testament, juntament amb els quatre Evangelis i el llibre dels Fets dels Apòstols. Es creu que va ser escrit a la segona meitat del segle I dC, en temps de l’emperador Domicià. En els seus primer versos, Joan, el seu autor, indica que es tracta d’una obra dirigida a set esglésies situades a Àsia Menor. La redacta des de Patmos, una petita illa del mar Egeu on les autoritats romanes deportaven certs condemnats. Joan assegura que un diumenge experimentà l’aparició de Crist, el qual li ordenà posar per escrit un conjunt de visions (1, 4-11). Jesús, mitjançant Joan, anuncia a les diverses comunitats que executarà un judici sobre elles si prèviament no fan un canvi d’actitud.

Els quatre genets de l'Apocalipsi
Els quatre genets de l'Apocalipsi
 
A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi apareixen quatre cavallers coneguts com els Quatre Genets de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta Déu que està tancat amb set segells. Jesús obre els primers quatre segells dels set, amb la qual cosa allibera quatre genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Es tractaria d’al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se'l designa amb aquest nom.
 
La Bèstia i la batalla d’Armagedon
La persecució del poble de Déu és representat com una dona a la qual persegueix Satanàs, simbolitzat per un drac (12, 1-5). En no aconseguir-lo aniquilar, Satanàs recorre a una Bèstia de set caps que sorgeix de la mar i que porta el número 666. Tanmateix, aquesta vegada Satanàs tampoc no se surt amb la seva. Aleshores Joan anuncia que Babilònia, descrita com la “gran prostituta” aliada de la Bèstia, serà destruïda.
 
Finalment es produeix l’enfrontament de l’Anyell (Crist) contra Bèstia i els seus serfs a la batalla d’Armagedon. Amb la victòria de l’Anyell, Satanàs és fermat durant mil anys. En acabar aquest mil·lenni de suplici, Satanàs cobrarà de bell nou la vida i tornarà a fer de les seves. Una altra vegada, però, serà condemnat al fracàs.

Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
 
A continuació, es produeix la resurrecció dels morts i el judici de tots els éssers humans davant del tron de Déu (20, 11-15):
 
“Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven.  Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la mort i el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la mort mateixa i el seu reialme van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc”.
 
Després del judici universal, es veu un cel nou una terra nova, sobre la qual descendeix la nova Jerusalem. Llavors, una veu imponent irromp amb les següents paraules:
 
“Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà `Déu que és amb ells’. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
- Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:
- Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

Després em va dir:
- Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res.  Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus.Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort”.

Influència de l’Apocalipsi
A pesar del seu caràcter marcadament críptic, l’Apocalipsi ha tengut una gran influència en la Història. Expressions com apocalíptic, el dia de la Bèstia, mil·lenarisme, Armagedon, quatre genets i un llarg etcètera han passat a formar part del nostre patrimoni lingüístic. Amb tot, moltes vegades en han arribat amb un significat distorsionat.
 
Els primers cristians consideraven que, en l’Apocalipsi, Joan havia predit l’aliança entre Babilònia (Jerusalem) i la Bèstia (Roma) per perseguir els cristians. També es volgué interpretar que Jerusalem (Babilònia) seria arrasada per la Bèstia (Roma), tal com feren les tropes de Titus l’any 70. Tanmateix, fonamentalment parla del conflicte intrínsec de la Història: l’eterna lluita entre el Bé i el Mal. Al segle XIX, per a Karl Marx, la Història també era la lluita de la classe obrera contra la capitalista.

Us deix amb la gran escena de la pel·lícula Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola (1979). És una adaptació lliure de la novel·la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. En l'obra l'acció està ambientada a l'Àfrica de finals del segle XIX; en la pel·lícula, a la Guerra de Vietnam. Aquesta és la famosa escena amenitzada amb la música "La cabalgada de les Valquíries", de Richard Wagner:



Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel:

 

Aquí teniu el Dies irae (Dia de la ira), de Mozart. És una famosa seqüència gregoriana del segle XIII. El poema descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes. Aquesta seqüència forma part de la Missa de difunts i s'executava durant les cerimònies d'enterrament:


Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Etimologies de la mort
El cant de la sibil·la
- Vade restro, Satanàs!
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
-
 Els orígens del cristianisme
-
 L'ultratomba a l'Odissea

"Al Cèsar el que és del Cèsar..."

Avui en dia un fariseu és sinònim de persona hipòcrita. Dins el si del judaisme, els fariseus foren els principals detractors de Jesús. No podien consentir la interpretació lliure que el natzarè feia de la seva religió. Per exemple, veien amb mals ulls que Jesús es dedicàs a curar malalts en dissabte, que és el dia del descans per als hebreus. Aquesta va ser, de fet, la primera raó que varen esgrimir els fariseus per acusar-lo davant els sacerdots israelites.  Per confirmar les seves sospites li varen preparar un parany. El Nou Testament ens diu que un dia li preguntaren si era lícit pagar impostos a Roma. La pregunta tenia trampa: si Jesús responia negativament, l’entregarien com a rebel al governador romà a Judea, Pons Pilat; si ho feia en sentit afirmatiu, el denunciarien al poble com a amic dels romans.

El de Natzaret, tanmateix, va demanar veure una moneda. “De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?”, preguntà. En saber que l'efígie pertanyia a Cèsar Octavi August, es mostrà així de contundent (Mat. 22.21): “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Reddite ergo quæ sunt Cæsari, et quæ sunt Dei, Deo). Avui aquesta expressió es fa servir per indicar que cal donar a cadascú allò que li pertoca. Després d'aquest episodi els fariseus subornarien l’apòstol Judes Iscariot amb trentamonedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. La traïció es consumà a l’hort de Getsemaní amb el conegut bes de Judes –aquesta expressió avui s’utilitza en al·lusió a actes d’afecte o afalacs enganyosos. Tanmateix, Judes no pogué amb el pes de la seva mala consciència. Ple de remordiments, es va penjar. Així, el seu nom va quedar així lligat al de la traïció, tal com reflecteix avui la frase ser un Judes.

 

28 desembre, quina innocentada de dia!

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, celebram una innocentada de dia. Al Nou Testament, sant Mateu ens diu que Herodes el Gran, rei de Judea, s’alarmà en saber que uns reis d’Orient deambulaven per Betlem a la recerca d’un Messies que acabava de néixer. Aleshores, el monarca, que no podia consentir que algú li robés protagonisme, els convidà a menjar al seu palau i els demanà que, en cas de trobar-lo, li ho fessin saber. Després, però, d’adorar el celestial infant, els tres reis foren avisats en somnis que havien d’esquivar aquell dèspota dirigent provincial.

De seguida, Herodes, enfurismat, ordenà matar tots els infantons de menys de dos anys nascuts a Betlem i els seus voltants. Aquell 28 de desembre es produïa així la matança dels innocents, que era el nom amb què eren coneguts a l’antiga Roma els nins petits (< in-, “no” + noceo, “fer mal”, d'on tenim també, innocuperniciós). El nin Jesús se salvà de la massacre ja que Déu Totpoderós va ser a temps d’enviar un àngel a Josep per avisar-lo que se n’anàs ràpidament cap a Egipte amb la seva esposa i fill.

Pieter BRUEGEL, el Vell. 'La matança dels Innocents', c.1565-1567, Kunsthistorisches Museum, Viena.
Pieter BRUEGEL, el Vell. 'La matança dels Innocents', c.1565-1567, Kunsthistorisches Museum, Viena.

Aquest episodi està mancat de tota base històrica, més que res perquè se sap que Herodes el Gran va morir quatre anys abans del naixement de Jesús. A més, curiosament no hi ha cap historiador –ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps- que mencioni un fet de tan trist record. Si sant Mateu en parla és perquè així estava escrit ja en algunes profecies de l’Antic Testament (d’Oseas i Jeremies). De tota manera, que l’arribada al món del Messies s’hagués produït enmig d’una matança és un detall literari que serveix per realçar la condició sobrehumana del fill de Déu.

En moltes cultures és habitual l’existència de mites on s’anuncia a un rei que un nounat el destronarà un dia. El monarca, per evitar-ho, ordena mesures expeditives. Per procediments prodigiosos, el nin es lliura de la mort i acaba essent el salvador del seu poble. Així, Moisès, nascut a Egipte a l’època del captiveri, és dipositat per la seva mare dins una cistella al Nil davant l’ordre d’extermini de tots els hebreus. I a Roma, Ròmul i Rem també són abandonats a un riu per evitar la ira del seu oncle Amuli.

Però aquí no acaben les incongruències històriques. Si la matança dels innocents es va produir després de l’arribada dels Reis (6 de gener), ¿per què, doncs, la celebració de l’efemèride és abans, un 28 de desembre? Fets aquests aclariments, és el moment de preguntar-nos també per què un fet tan luctuós com fou aquella massacre ha esdevingut avui motiu de bromes. Alguns estudiosos no descarten que el cristianisme fusionàs aquesta festa amb una altra de pagana que se celebrava per aquelles mateixes dates, la de les Saturnals Romanes, dedicades a Saturn (Cronos), déu de l’agricultura. El seu esperit festiu recordaria el nostre Carnestoltes.

Matança del dia dels Innocents
Matança del dia dels Innocents


Llufes el dia de les bromes
És curiós, però, que les bromes associades al 28 de desembre només se celebren a Espanya i a les seves antigues colònies, incloent-hi les Filipines. Avui, doncs, no ens hem d’estranyar si obrim el diari i ens trobam amb alguna notícia surrealista –tanmateix, ja no ens sorprenem de res atès que la realitat sol superar la ficció. Per ventura també hi haurà algun programa televisiu que, per vergonya nostra, encara insistesqui en la broma d’ensenyar gent penjant a l’esquena dels altres un ninot de paper retallat, més conegut com a llufa.

Llufa
Llufa

En l’imaginari popular català, les llufes, paraula d’origen onomatopeic, són dones encantades que viuen amagades a les muntanyes. Són  responsables, entre altres fenòmens inexplicables, dels ecos que ens retornen quan cridam en aquests paratges. De tant en tant els agrada prendre el pèl als ingenus, sobretot a les acaballes de l’any. Amb el temps, les llufes es convertiren en tota una icona del dia dels Sants Innocents. L’escarni que representen podria estar en sintonia amb l’escarni que els soldats romans feren de Jesús. En el llenguatge col·loquial també s’empra la paraula llufa com a sinònim de ventositat que no fa olor en al·lusió, suposadament, a la inconsistència física de les fades esmentades.

A molts països europeus, en canvi, aquesta tradició correspon al primer d’abril. Els britànics la coneixen com l'April Fools' Day, i els francesos i els italians com el Peix d’Abril, poisson d'avril i pesce d'aprile, respectivament –per a aquests dos darrers la broma consisteix a penjar a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganar el primer d’abril, costum heretat de l’època de dominació britànica, en el segle XVIII.

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "L'hora de la innocència".

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a RNE sobre la festivitat dels Sants Innocents.

Articles relacionats:
- Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Romans, els inventors de l'acudit

25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px