Banner Top

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.
 
La deessa Iustitia
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la Iustitia. Aquesta deessa era representada amb una balança que, amb la mà esquerra, mantenia sempre recta simbolitzant l’equitat –del llatí libra (“balança”) tenim deliberar (+ prefix de- d’intensitat) i equilibri (+ aequus, “igual”).

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma
 
El que diu la Justícia va a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal. Segons la mitologia, Iustitia havia viscut a la terra quan els homes vivien en pau. Un cop acabada l’Edat d’Or, en esdevenir la humanitat malvada, va preferir fugir i refugiar-se al cel, on es va convertir en la constel·lació  Verge –amb el temps la balança que aguantava amb les mans també obtindria una constel·lació pròpia.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
En època moderna, s’ampliaren els atributs de la Justícia. Així, aparegué també amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, i amb una espasa a la mà dreta que al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències, la més famosa Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”).

Justícia manipulable
Justícia manipulable
 
L’equivalent de la Iustitia al món grec havia estat Δίκη, que acabà assumint les funcions de la titànida Temis. El seu nom el trobam present en paraules com sindicat (συν, “amb” + δίκη), un terme que a l’antiga Atenas al·ludia a un grup d’oradors públics encarregats de vetlar per les lleis ancestrals.
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció.

Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.
 
La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La Llei de les XII Taules
El matrimoni inicial dret-religió tingué com a principals perjudicats la plebs, la classe baixa romana. Aquesta no es fiava d’un estament que interpretava les lleis beneficiant més els patricis, els nobles, els màxims controladors del poder polític. Davant aquesta injustícia, amb la República recent instaurada, els plebeus passaren a l’acció. Al 493 aC s’instal·laren al mont Aventí exigint, entre altres coses, que les lleis abandonassin per sempre el seu caràcter consuetudinari i que fossin posades per escrit. Finalment el Senat va haver de cedir a les seves reivindicacions.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


El primer que es féu fou crear dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells van ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs.

Nèmesi, la venjança divina
En grec,  llei és νόμος, d’on tenim economia (la llei de la casa, οἰκός). Aquesta paraula també va donar nom a Nèmesi, la deessa que personificava la venjança divina. Coneguda també amb el seu sobrenom asiàtic d'Adrastea, a vegades, com les Erínies, castigava el crim. Ella, però, perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals, l’orgull dels reis -segons l’esperit hel·lenic, no hi podía haver res que sobresortís, tant per bé com per mal. D’aquesta manera, Cresos, rei de Lídia, massa feliç per les seves riqueses i pel seu poder, és arrossegat per la Nèmesi a una expedició contra el rei persa Ciros que acaba essent la seva ruïna.

Nèmesi
Nèmesi

Nèmesi (Pierre Paul Prud’hon)
Pierre Paul Prud’hon

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria.
 
Cèsar patia alopècia
Cèsar patia alopècia

A l’antiguitat, una altra etimologia assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”). Al propi Cèsar, però, li agradava més pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant

Seria al segle XVI, amb el Renaixement, quan va aparèixer la paraula cesària de l’expressió llatina sectio caesarea (“tall de Cèsar”). Hi ha un bon motiu per pensar que això fou així. Només a partir d’aleshores es van poder fer cesàries amb una mínima esperança que la mare no morís en aquella delicada operació –la mare de Juli Cèsar, Aurelia Cota, va sobreviure al part del seu fill, la qual cosa desmuntaria l’etimologia popular que l’associa amb cesària. Va ser François Rousset qui va publicar el 1581 el primer llibre sobre la cesària en una dona viva. Aquest mena de manual, que va tenir una àmplia difusió per tot Europa, féu que es començassin a practicar més cesàries, tot i que el nivell de mortaldat per hemorràgies i infeccions encara continuà essent elevadíssima –en alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), , que consisteix a extirpar l’úter.
 
Tanmateix, la primera cesària de la qual tenim notícia prové de la mitologia clàssica. És la que practicà Apol·lo per fer néixer Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel –Dionís també hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex regia. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex regia en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.
 
Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.
 
Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.

Ad Kalendas graecas

La nova Grècia d’Alexis Tsipras, del partit Syriza, començà plantant cara a la Unió Europea, dient-li que pagaria  part del seu deute ad kalendas graecas, és a dir, mai. Finalment, però, se n’ha hagut de desdir. No debades, sense l’ajuda dels fons europeus no pot fer front al pagament de nòmines i pensions. L’anècdota ha servit per posar de moda un llatinisme que teníem una mica oblidat i que coneixem gràcies al llibre Vida d’August (87, 1) de Suetoni.
 
Segons l’historiador romà, August, en parlar d’un mal pagador, deia que deixava les seves obligacions ad kalendas graecas. Es tractava d’un joc de paraules ja que els grecs empraven un còmput del temps diferent del llatí i no tenien, per tant, les kalendas. Així doncs, aquesta expressió era sinònima de sine die (“sense cap dia precís”) o, el que és el mateix, mai.
 
La teoria etimològica més acceptada diu que calendari deriva de calare (“convocar”, “cridar”). La paraula al·ludia al primer dia de cada mes (kalendae) corresponent amb la lluna nova en què era habitual que els cobradors passessin casa per casa a “convocar” la gent per cobrar els deutes pendents –així calendarium era com s’anomenaven els llibres de comptabilitat. Els romans no numeraven el dies del mes així com ho feim nosaltres, és a dir, de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Feien servir un sistema més complex. Per començar, cada mes tenia tres dates fixes, herència de l’antic mes lunar:
  1.  Kalendae: era el dia 1 de cada mes i corresponia a la lluna nova.
  2. Nonae: era el dia 5 de cada mes i coincidia amb la lluna quart creixent.
  3. Idus: més o manco, coincidia amb el dia 15 i corresponia a la lluna plena. Era una data consagrada a Júpiter -en llatí és una paraula femenina, com en català, mentre que en castellà és masculina. Trobant-se al mig del calendari, es creu que idus provindria d’una arrel etrusca que significaria dividir. En les famoses idus de març es produí un dels magnicidis més importants de la història, el de Juli Cèsar.
En els mesos de març, maig, juliol i octubre, les nonae i els idus s’esqueien en el dia 7 i el dia 15, respectivament.  Per anomenar els dies del mes prenien com a referència aquestes dates de la següent manera:
  • El dia de les Kalenda, Nonae i Idus s’expressava posant aquest nom en ablatiu seguit de l’adjectiu del mes corresponent: Kalendis Aprilis (1 d’abril); Nonis Iuliis (7 de juliol); Idibus Martiis (15 març).
  • El dia anterior a la data s’anomenava amb l’adverbi pridie més l’acusatiu de la data base: Pridie Kalendas maias, que corresponia al dia 30 d’abril. També es podia fer servir l’expressió ante diem més acusatiu. Així, per exemple, s’anomenava el dia 8 d’abril:

                                                          1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

                                                          K         N                             I

Si comptam a partir de les idus cap enrere, obtenim la data següent: ante diem sextum Idus apriles; que de forma abreujada s’escrivia així: a. d. VI Id. Apr. Si descomptam des de les idus fins al dia 8, tots dos inclosos, obtenim 6 dies.

  • El dia posterior a la data base es designava amb l’adverbi postridie més l’acusatiu de la data base: Postridie Kalendas apriles, que corresponia al 2 d’abril.
Menologium Rusticum Colotianum (s. I dC). Museo Archeologico Nazionale, Nàpols (Es tracta d'un calendari anual inscrit en un bloc de pedra amb tres mesos a cada cara)
Menologium Rusticum Colotianum (s. I dC). Museo Archeologico Nazionale, Nàpols (Es tracta d'un calendari anual inscrit en un bloc de pedra amb tres mesos a cada cara)


Al segle I aC Juli Cèsar modificà el calendari romà heretat, segons la tradició, del rei Numa Pompili. El resultat fou un any de 365 dies i 6 hores, que continuaven repartits en dotze mesos. Aquestes sis hores sobreres s’acumulaven i eren afegides al febrer cada quatre anys, però no a final de mes com ara, sinó que es repetia el dia 24. Com que en el calendari julià el dia 24 de febrer era el dia sextum anterior a les calendes de març, el nou dia repetit -resultat de les 6 hores sobreres multiplicat per 4 anys- s’anomenà bis sextum (“sisè dia repetit”). Aquesta paraula va donar lloc al nostre bixest o any de traspàs, que ara no s'utilitza per designar el dia afegit, sinó tot l'any sencer de 366 dies.

Per què començam l’any al gener?

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

En lloc d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, els romans designaren un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

Segeda
Segeda


En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió “resistència numantina”. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura que, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El nostre calendari es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula faria referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. El kalendarium, però, també era un llibre de comptabilitat on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs.

El primer mes del nostre calendari, el gener, agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el déu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Déu Janus
Déu Janus


La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era martius (març); i l'últim, december (“desè” = desembre). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma -les nostres febres encara tenen a veure amb aquestes purificacions. Tals afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus (juliol) en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l'emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Al segle I aC el calendari julià que impulsà Juli Cèsar continuà conservant el gener com el primer mes del calendari. Al segle VI, però, les reformes del monjo Dionís l’Exigu, promogudes pel papa Joan I, restituïren el març com l’inici d’any. Amb tot, a segle XVI, a instàncies del papa Gregori XIII, el calendari gregorià, que és el que impera avui en dia, tornaria a fixar el gener com el primer mes del calendari.

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Gener en les llengües d'Europa
Gener en les llengües d'Europa


Molt recomanable és aquest article de Carles Capdevila: "Benvinguts als dies de cada dia" (Diari Ara, 09/01/2017)

Articles relacionats:
Estrenes divines

Aquest vídeo de programa Quèquicom de TV3 explica molt bé la història del calendari:


I aquí teniu el famós calendari de Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia clàssica:




Per la gent que heu nascut un 29 de gener, aquí teniu un interessant vídeo de TV3.

Si voleu acabar de conèixer la història del calendari aquí teniu el reporatge El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any, que em varen publicar a la revista Sàpiens el febrer de 2012 (Núm. 113)

Bon any!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px