Banner Top

El mapa etimològic dels continents

La paraula continent prové del verb llatí continere, que, a més de “contenir”, també significa “mantenir-se unit”. Foren els romans qui encunyaren el tecnicisme terra continens, és a dir la “terra que es manté unida”. Ho feren per referir-se a àmplies extensions de terra que només se separen entre si per mars. Amb el temps caigué la primera part de l’expressió. Va ser així com sorgí la nostra paraula continent. Els romans conegueren tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. La paraula Amèrica apareixeria al segle XVI i Oceania, al XIX.

el mapa de herodotoMapa d'Heròdot (segle V aC)

Europa
El nostre continent agafa el nom de la princesa fenícia Europa. Era filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Avui el seu rostre és present en un lateral dels bitllets de la zona euro i en les monedes gregues de dos euros. L’etimologia popular diu que Europa prové del grec εὐρύς (“ample”) i d’ ωψ (“mirada”). L’etimologia científica, en canvi, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.
 
Segons la mitologia, Europa va ser raptada per Zeus, que, per a l’ocasió, es transformà en un brau blanc. Se l’endugué fins a Creta, on s’hi uní carnalment. D’aquella unió naixeren Minos, Radamant i Sarpedó. El patriarca olímpic convertiria la seva presa en reina de l’illa. Amb el temps el seu nom serviria per batiar tot el nostre continent.

RubensEl rapte d'Europa (Rubens)

 
Àfrica
El nom d’Àfrica estaria relacionat amb la veu bereber o amazigh ifri, que significa “cova”. Amb tot, al segle I dC l’historiador judeoromà Flavi Josef popularitzà una etimologia popular, segons la qual el nom d’aquest continent provindria d’Epher, un net d’Abraham que envaí Líbia. En canvi, Isidor de Sevilla, home dotat d’una gran fabulació, el relacionà amb el llatí apricus (“assolellat”).
 
Àsia
Aquest nom l’emprà al segle V aC l’historiador grec Heròdot per referir-se a la regió d'Anatòlia. Heròdot es mostra desconcertat pel fet que tres noms de dona s'utilitzin per a descriure una massa enorme i substancial de la terra: EuropaÀsia, i Líbia, referida aÀfrica. Finalment assegura que, segons els grecs, el nom d’Ἀσία al·ludia a l'esposa del tità Prometeu (segons altres versions, era la seva mare). Els lidis, en canvi, deien que el nom del continent provenia d’Asias, fill de Cotis, descendenty d’un monarca frigi.

Amb tot, la hipòtesi més estesa és que Àsia està connectat amb el terme acadi "(w)aṣû(m)", que significa "sortir” o “aixecar-se” en al·lusió al Llevant, allà on “es lleva” el Sol. Així doncs, Àsia seria “la terra d’on surt el sol”.
 
Amèrica
El Nou Món agafa el nom d’Americo Vespucci, un mercader nascut a Florència el 1454. Va ser el primer a defensar que aquelles terres trepitjades per Cristòfor Colom no eren l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. El nom d’Amèrica aparegué per primera vegada al Cosmographiae Introductio (1507), del cartògraf alemany Martín Waldseemüller.

 Amerigo Vespucci (1)

Els dos pols del continent americà també tenen una història etimològica curiosa. Àrtic prové del terme grec ἄρκτος, que significa ós o óssa –d’on també deriva Artur. L’Antàrtida es deia així perquè al·ludia a la constel·lació d’Óssa Major que senyala el Pol Nord. El seu contrari acabaria essent conegut com a Antàrtida ανταρκτικος, és a dir, “terra que s’oposa a l’ós” (curiosament a l’Antàrtida no hi ha óssos).

Oceania
El nom del cinquè continent va ser encunyat el 1812 pel geògraf francès Cornad Male-Brun. Ho feu basant-se en el déu tità Ωκεανός personificat en el riu que, segons els grecs, envoltava el disc pla que era la terra. Oceania està compost per una multitud d’illes (la més gran és Austràlia) repartides pel Pacífic, el major oceà del món.

Oceanus IstArchMu764c

Oceà

Aquest vídeo també explica l'origen etimològic dels continents:

 

I aquí teniu informació sobre les arrels del Vell Continent.

arrels del Vell Continent 2562953916 75605869 987x900INFOGRAFIA: ESTHER UTRILLA PÉREZ

Articles del web relacionats:
- Europa, la de "mirada ampla"
El rapte d'Europa
Per què Amèrica no es diu Colúmbia?
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca
- Atles que sostenen el món

Els biquinis són la bomba!

Ara que ja som a l’estiu no hi ha dubte que els biquinis són la bomba. Una vegada més, l’etimologia ens marca el camí. Aquest banyador femení  format per dues peces (calces i sostenidors) agafa el nom de l’atol Bikini, situat al Pacífic –avui, declarat Patrimoni de la Humanitat, forma part de la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia, una regió de l’Oceania. El febrer de 1946 el Govern dels Estats Units va dur a terme unes proves nuclears en aquest atol "pel bé de la humanitat i per posar fi a totes les guerres mundials".

L'estiu d'aquell any, a París, Louis Réard, un enginyer convertit en modista, presentava un nou banyador femení. Com que era una peça del tot revolucionària, una autèntica bomba com la que es llançà sobre l’atol Bikini, Réard la batejà amb aquell mateix nom. En realitat, però, el que va fer Réard va ser retallar el vestit de bany que el 1932 un altre francès, Jacques Heim, havia llançat a Canes sota el nom d'Àtom -dit així pels seus minúsculs components.

Mosaic romà de joves amb biquini
Mosaic romà de joves amb biquini


Sobre l'etimologia de biquini, Xavier Duran, autor del fantàstic llibre Les històries que les paraules amaguen, ens fa el següent aclariment:  "El fet que el nom biquini comenci per «bi» ha fet pensar que fa referència a les dues peces. Per això, quan a algú se li va acudir deixar de banda el sostenidor es va començar a parlar de monoquini. En realitat, el nom de l’atol –una illa formada per esculls de corall que tanquen a l’interior una llacuna salada– és una alteració de Pikinni, que potser prové de les paraules micronèsiques «pik» –terra– i «ni» –coco".

Tanmateix, els biquinis no són un invent modern. A la vila  romana del Casale (Sicília) s’ha trobat un mosaic  dels segles IV-V dC on es pot veure uns grup de joves amb aquesta vestimenta estiuenca. Rebien el nom de strophium o mamillare. A Grècia, en la cultura minoica, també trobam figures amb peces de roba similars. Es creu que servia per distingir les dones més civilitzades (les que en duien) de les considerades més bàrbares, que duien el pit nu i lliure.

deessa serps

Deessa serp de la cultura minoica, sostenint els pits en una espècie de cotilla

A final del segle XVIII, durant l’Antic Règim, Caterina de Mèdici, reina consort de França, va imposar la cotilla, que va comportar segles de tortura a les dones. Amb el temps, la cotilla seria substituïda pel sostenidor. La periodista Mònica Planas (diari Ara 25/04/2020) explica l’ús sexista que adquirí aquesta peça de roba íntima:

“A mesura que la dona es va anar convertint en un objecte sexual d’exhibició pública, el sostenidor va anar-se fent més petit i va adquirir un valor de seducció femenina i la funció de lluitar contra els suposats efectes de la gravetat va esdevenir més secundària. Amb tot, fins no fa gaires dècades els metges seguien recomanant el sostenidor com una necessitat mèdica que beneficiava la postura de la columna vertebral de les dones. Tot plegat va comportar que la societat percebés el sostenidor com una peça imprescindible de la indumentària femenina i no pas com una opció en funció de les necessitats reals de cada persona. Les diferents onades feministes han combatut, en algun moment, la imposició d’aquesta peça renegant del seu poder simbòlic opressor i fins i tot cremant sostenidors. 

L’any 2013 el professor Jean-Denis Rouillon de la Universitat de Franche-Comté va fer públic el seu estudi, elaborat durant quinze anys a més de tres-centes voluntàries d’entre divuit i trenta-cinc anys, i va demostrar que la necessitat del sostenidor a nivell anatòmic era falsa i que els pits no es beneficiaven de la privació de gravetat. El problema és que avui dia encara està mal vist que les dones no facin ús d’aquesta peça de roba fora de les quatre parets de casa seva. El sostenidor continua tenint aquest valor d’ordre i civisme que ja tenia el 1.700 aC. L’any passat la denúncia d’una dona canadenca va arribar al Tribunal de Justícia del seu país perquè l’havien acomiadat per no dur sostenidors sota l’uniforme de treball”.

cotilla

Mítica escena de la pel·lícula "Allò que el vent se'n dugué"

“No podeu aturar-ho!”
A principis dels anys 50 del segle XX el primer a defensar l’ús de bikinis a les platges espanyoles fou Pedro Zaragoza Orts, batle de Benidorm (Alacant). És famós el seu crit “No podeu aturar-ho” que proferí davant l’amenaça de l’arquebisbe de València d’excomunicar-lo. Lluny de donar-se per vençut, el polític decidí recórrer un llarg camí en la seva Vespa fins arribar al Palau del Pardo (Madrid), on sol·licità una entrevista amb el dictador Franco.

biquinis benidorm

Al·lotes amb biquinis a Benidorm

Mentre les revistes mostraven fotos de Marylin Monroe o Brigitte Bardot en biquini, Zaragoza volgué convèncer el cap de l’Estat que aquella provocadora peça de vestir era una oportunitat per estimular l’activitat turística. Finalment el règim va intercedir en favor seu i, des del 1953, Benidorm es convertí en el primer municipi a legalitzar el biquini. El 1955 aquesta mateixa localitat alacantina seria l’escenari de la primera dona fotografida amb el polèmic banyador. Fou l’actriu de teatre, Beatriz Ledesma.

actriu benidorm

Famosa fotografia de Beatriz Ledesma en biquini

El 1953 Mallorca acollí el rodatge de la pel·lícula britànica The Adventures of Sadie. En aquest film apareixia la primera dona en la història del cinema en biquini. Era l’actriu Joan Collins. Es rodà a Peguera, que simulava ser una illa deserta del Pacífic. 

adventure

 

El 1962 Mallorca també seria l’escenari de Bahía de Palma, protagonitzat pel galà espanyol del moment, Arturo Fernández. Fou la primera pel·lícula de producció estatal on també apareixia una dona amb biquini. Qui portava, però, aquell “pecaminós” banyador era una estrangera, l’actriu alemanya Elke Sommer. El 1965 l’actriu Raquel Welch immortalitzaria el biquini en la seva famosa foto a la portada de la revista Life.

elke s

Elke Sommer a la pel·lícula "Bahía de Palma"

En aquest enllaç teniu més informació sobre la història del biquini a Espanya.

També és interessant aquest article titulat "El cine de suecas y machos celtíberos".

Aquí teniu la famosa escena del biquini blanc d’Ursula Andress a la pel·lícula de James Bond Dr. No (1962).

 
Aquí teniu el tràiler del curtmetratge "Bikini" (2014) dirigit Óscar Bernacer. Conta la gesta del batle de Benidorm:
 

El 1947 Dalí va pintar aquest impactant quatre titulat “Les tres Esfinxs de Bikini”. L’artista català s’inspirà en les explosions que tengueren lloc a l’atol de Bikini un any abans.

Les tres esfinxs de Bikini
Les tres esfinxs de Bikini

Articles del web relacionades:
A l'estiu, tothom a la "muntanya"!
Etimologies de dimissius, xibius i biquinis

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px