Banner Top

Immigrants entre Escil·la i Caribdis

El sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília, també s’està convertint en un infern per als immigrants que anhelen trepitjar les costes europees a la recerca d’un futur més esperançador. Ells no ho saben, però és un lloc maleït per la mitologia. És el lloc on Odisseu (l’Ulisses llatí) va haver d’enfrontar-se amb dos monstres: Escil·la i Caribdis.
 
Escil·la (en grec, “la que estripa”) era una nimfa, filla de Forcis i Hècate, amb coa de peix, sis caps de cans i unes dents molt llargues. En el passat havia estat una preciosa donzella que rebutjava qualsevol pretendent. Segons una tradició, un dia el déu marí Glaucó s’enamorà d’ella i la fetillera Circe, duta per la gelosia, la transformà en un monstre.


Ulisses entre Escil·la i Caribdis (Johann Heinrich Füssli)
Ulisses entre Escil·la i Caribdis (Johann Heinrich Füssli)
 
Just davant d’Escil·la, a l’altra part de l’estret, hi havia Caribdis (en grec, “succionadora”), un altre ésser femení d’aspecte terrorífic filla de Gea i Posidó. Adoptava la forma d’un remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Originàriament també havia estat una nimfa. Zeus, però, l’havia transformada en remolí com a càstig per haver inundat la terra amb la intenció d’estendre els dominis del seu pare Posidó.

Escil·la, terracota, Melos segle V aC)
Escil·la, terracota, Melos segle V aC)
 
Per poder travessar el perillós estret de Messina, Odisseu es va haver d’omplir de coratge. Tanmateix, no pogué salvar la vida dels seus sis companys, tal com li havia predit Circe –Hèracles i els Argonautes també hagueren de superar aquest estret en les seves aventures. L’episodi és narrat a l’Odissea al cant XX (versos 425-445, en traducció de Joan F. Mira):
 
Poc després va deixar de bufar el ponent de tempesta,
i es presentà el migjorn, portant més dolor al meu ànim,
ja que em duria a refer el camí de l’horrible Caribdis.
Tota la nit em portà i, cap a l’hora en què el sol ja pujava,
vaig arribar als terribles esculls d’Escil·la i Caribdis.
 
Ella, de fons de la mar, aspirà tota l’aigua salada;
jo, però, vaig saltar cap amunt fins a l’alta figuera
i vaig quedar-m’hi penjat com si fóra una ratapenada.
No podia aguantar-me en cap lloc amb els peus, ni enfilar-me:
eren lluny les arrels, i les branques quedaven molt altes,
amples, tan grans que arribaven a fer ombra fosca a Caribdis.
 
Em mantenia aferrat, fins que va vomitar tota l’aigua
amb la carena i el pal, que vingueren quan jo els esperava.
Com quan se’n va de la plaça i se’n torna a sopar a sa casa
qui ha estat jutjant els nombrosos litigis dels homes més joves,
en aquella hora les fustes tornaren a eixir de Caribdis.
 
Jo vaig deixar-me anar des de dalt, amb braços i cames,
vaig caure a l’aigua, tot fent un colp sord, al costat de les fustes
i, assegut al damunt, vaig remar amb les mans com a pales.
No va permetre el pare dels déus i dels homes que Escil·la
se n’adonara: no hauria escapat d’una mort dura i aspra.
 

Odisseu, evitant el remolí de Caribdis, perd sis homes atrapats per Escil·la (1560)
Odisseu, evitant el remolí de Caribdis, perd sis homes atrapats per Escil·la (1560)
 

La llegenda d’Escil·la i Caribdis sorgí de la necessitat d’alertar els mariners dels perills d’un estret, el de Messina, assotat per vents forts i on conflueixen corrents del mar Tirrè i del mar Jònic. Amb tot, en realitat no es tracta d’un indret tan perillós. Avui en dia s’utilitza l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”.

"Nosaltres us beneïm a vosaltres i la vostra ciutat", inscripció sota l'estàtua de la Verge que presideix el port de Messina

Articles del web relacionats:
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Els espectres de l'Odissea
El seductor cant de sirenes
-
 Eren troglodites, els grecs?
- Les Meduses de la indiferència

Paraules alades

Tant a la Ilíada com a l'Odissea, Homer fa servir l’expressió επεα πτεροεντα («paraules alades») quan vol que la intervenció d’un personatge sigui eficaç. Són mots que, com les fletxes, pretenen arribar al cor del seu destinatari. Per volar, les paraules necessiten del nostre alè o del nostre eco (ἠχώ, “renou”, “so”), d’on tenim ecografia, catecisme (és a dir, “fer ressonar a través de”), catecumen (“el que instrueix”) o catequesi. Aquesta creença es va tenir molt en compte quan fa cinc mil anys va néixer l’escriptura a Mesopotàmia. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment.
 
Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volent (“allò escrit perdura, les paraules volen”). En l’actualitat es fa servir per recalcar el caràcter fugisser de les paraules dites oralment. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Així ens ho recorda Alberto Manguel al seu magnífic llibre Una historia de la lectura (Mondadori 2005, p. 99).

Paraules alades, Narcís Comadira
Paraules alades, Narcís Comadira
 
La locució scripta manent, verba volent es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

La feblesa de la paraula és reafirmada amb la dita verba movent, exemple trahunt, “les paraules commouen, (però) els exemples arrosseguen”. En aquesta mateixa línia trobam altres referències literàries. Horaci, a Art poètica (390), escrigué Nescit uox missa reverti (“La paraula, un cop llançada, no pot ser recollida). I a l’Eneida (3, 121) Virgili sentencià:  Fama uolat (“La fama vola”).

I per acabar, aquí teniu unes paraules del poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger dedicades als poetes (Diari Ara, 10/12/2016)

“Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua”.

I aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Les paraules no se les emporta el vent" (Diari Ara, 29/30/2016)

L'infern a l'Eneida

L’imaginari clàssic sobre l’inframón quedà definitivament perfilat al segle I aC amb l’Eneida de Virgili. Al llibre VI Eneas hi baixa acompanyat per la sibil·la de Cumes. Així és descrit l’inici d’aquell descens en la traducció de Joan Bellès (257-281). El poeta esmenta, personificant-les, les passions i les desgràcies que afligeixen la vida dels homes i que són les causes de la seva mort:
 
Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.
 
Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Geríon].
 
Aleshores Eneas, esverat per un terror improvís, aferra l’espasa i gira la punta nua contra aquests monstres que se li acosten, i, si la seva experta acompanyant no l’hagués advertit que allò no eren sinó criatures insubstancials mancades de cos, que flotaven sota l’aparença buida d’un espectre, ell s’hi hauria tirat al damunt i l’espasa hauria partit inútilment unes ombres.
 

Després d’haver endormiscat el Ca Cèrber, Eneas i la sibil·la de Cumes s’endinsen en el pretàrtar, que apareix descrit d’aquesta manera (versos 409-427):
 
Immediatament, en el primer llindar, se senten veus i un gemec immens, els plors de les ànimes dels infants que, sense haver participat de la dolçor de viure, arrencats del pit de la mare, foren arrabassats per un dia funest i enfonsats a la tomba per una mort prematura; al seu costat hi ha els condemnats a mort per una falsa acusació. Però, tanmateix, aquests llocs no els han estat assignats sense uns jutges escollits per sorteig. Minos n’és el president i agita l’urna, ell convoca el jurat dels silenciosos, s’informa de les vides i de les culpes.
 
Els llocs següents els ocupen, plens de tristesa, aquells que sense culpa es procuraren la mort amb les pròpies mans i, avorrint la vida, lliuraren l’ànima. Com preferirien ara suportar la pobresa i les dures penes en els aires de dalt! Els ho impedeix la llei sagrada, els té aferrats l’execrable llacuna d’aigües tètriques i els reté l’Estix, que s’estén entremig fent nou volts.
 
No lluny d’aquí s’estenen a la vista, per totes bandes, els Camps dels Plors; és així com els anomenen. Aquí, tots aquells que foren rosegats per la cruel metzina d’un amor indominable, resten ocults en viaranys apartats i els cobreix un bosc de murtra que els envolta; ni en la mort mateixa no els abandonen els neguits.
 
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern

Després d’haver-se topat amb la seva amant Dido, Eneas arriba a una cruïlla: el camí de la dreta condueix als Camps Elisis, i el de l’esquerre al Tàrtar, la visió del qual provoca un gran impacte en l’heroi troià (versos 524-556):
 
Eneas mira a l’entron i de sobte veu a l’esquerra, al peu d’una roca, una vasta fortalesa rodejada d’una muralla triple; al seu voltant gira un riu impetuós de flames ardents, el Flegetont del Tàrtar, i arrossega rocs ressonants. Enfront hi ha la gran porta, enorme, i columnes d’acer massís, que cap força humana ni els mateixos déus del cel no serien capaços d’esbotzar fent-hi guerra; la torre, de ferro, es dreça enlaire, i Tisífone [una de les tres Fúries], asseguda, coberta amb un mantell ensangonat, guarda el vestíbul nit i dia, sense dormir mai.
 
D’aquella banda se sentien gemecs, i ressonaven cruels assots, i després cruixits de ferros i arrossegaments de cadenes. Eneas s’aturà i, aterrit, escoltà profundament aquells sorolls. “Quina mena de delictes han comès aquests?, digues-m’ho, o verge; ¿amb quins càstigs són turmentats? ¿Què és aquest plany immens que s’aixeca cap als aires?” Llavors la profetessa començà a parlar així: “Cabdill il·lustre dels teucres, a ningú que sigui innocent no li és permès de posar els peus en aquest llindar dels crims; però a mi, quan Hècate [= Persèfone] em féu responsable dels boscos de l’Avern, ella mateixa em mostrà els càstigs dels déus i em conduí pertot arreu.
 
El cretenc Radamant és qui governa aquests duríssims reialmes, imposa càstigs, investiga els enganys i obliga a confessar tots aquells delictes comesos durant la vida terrenal que cadascú, complaent-se en una ficció inútil, diferí d’expiar fins a l’hora massa tardana de la mort. Tot seguit, la venjadora Tisífone, armada d’un flagell, assota els culpables, els salta al damunt i, encarant-los amb l’esquerra serpents recargolats, crida l’estol cruel de les seves germanes. Llavors, finalment, amb un horrible grinyolar de frontisses, s’obren les portes sagrades.
 
¿Veus com és la guardiana que seu al vestíbul, com és el rostre que custodia el llindar? Doncs més horrible és encara el monstre que s’està dintre, una Hidra amb cinquanta negres goles obertes. A partir d’aquí el Tàrtar mateix s’obre cap a l’abisme i s’estén en les tenebres el doble del que abasta la contemplació del cel fins a l’Olimp eteri. Allí, al fons de tot, es regiren els primitius fills de la Terra, la raça dels Titans, fulminats pel llamp.


Articles relacionats:
La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Realment existeix l'infern?
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 Els espectres de l'Odissea

Els espectres de l'Odissea

Una tradició recollida per Homer situava l’Hades allà on es pon el sol, a l’Occident, passades les columnes d’Hércules, al confí del riu Oceà que, segons l’imaginari grec, envoltava la terra.  A l’Odissea (cant XI), fins allà es trasllada en una nau Ulisses per ordre de la fetillera Circe per consultar els seus difunts. En tocar una platja, l’heroi homèric hi cava un sot per fer una libació, que consisteix en el vessament d’un líquid especial com a ofrena a una divinitat, en aquest cas, als morts (solia ser una mescla de mel, llet, vi, aigua i farina). Aquesta libació es completa amb la sang d’animals degollats. Aleshores les ànimes dels difunts acudeixen en munió fins a Ulisses.  Aquest és el moment en què es produeix l’evocació dels morts, la νέκυια, en la traducció de Joan Francesc Mira (Odissea, cant XI, 37-43):
 
Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Èreb:
joves casades, fadrines, i vells que han patit moltes penes,
tendres donzelles que porten a dins un dolor nou encara,
molts guerrers que van ser ferits per les llances de bronze,
víctimes d’Ares, amb taques de sang que embrutaven les armes.
S’amuntegaven, voltant el forat d’un costat i de l’altre:
Tots feien crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.
 

Per poder parlar, cadascuna de les ànimes que surten a l’encontre d’Ulisses han de beure la sang dels animals degollats. Una d’elles és la de l’endeví Tirèsias, que se sorprèn en veure’l (Odissea, cant XI, 92-94):
 
“Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses,
com has deixat la claror del sol, infeliç, per a vindre
fins ací baix a veure els difunts i aquest lloc de tristesa!”
 

Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)
Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)

A continuació Tirèsias vaticina a Ulisses que acabarà arribant a Ítaca. L’avisa, però, que, en fer abans escala a l’illa Trinàquia, ell i els seus companys s’hauran d’abstenir de fer mal a les vaques del Sol que hi pasturen. En cas contrari, si infringeixen aquestes normes, els seus companys moriran i ell haurà de tornar sol, en un vaixell foraster, a casa, on haurà de lluitar amb els pretendents de la seva muller Penèlope.
 
Ulisses també té l’ocasió de parlar amb la seva mare Anticlea, que havia mort de pena quan ell va marxar cap a Troia. Lamenta molt no poder-la abraçar. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Odissea, cant XI, 204-224):
 
Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l’ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi vaig acostar, perquè el meu ànim m’impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se’m va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades:
 
“ Mare meva, ¿per què te me’n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d’Hades i així ens consolarem l’un a l’altre amb el goig d’un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m’ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?”

Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: “Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t’enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb les ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l’ànima fuig volant com un somni. Però afanya’t a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller
”.

Ulisses també es topa amb Aquil·les, a qui intenta consolar. Tanmateix, el seu antic company d’armes a Troia li’n desisteix (Odissea, cant XI, 488-497):

“No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
 Preveriria cavar la terra al servei d’algú altre,
 Fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna, 
Més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. 
Parla’m més aviat del meu fill altiu: vull que em digues
 si ha anat o no a la guerra per ser el primer en la lluita. 
Digues què saps del meu pare, Peleu l’eminent, i si encara
 és honorat com pertoca entre el poble nombrós dels mirmídons,
 o si en la terra de l’Hèl·lada i Ftia el menyspreen i obliden
 perquè ja té fins els braços i els peu afeblits de vellesa”.

 

Ulisses no descendeix stricto sensu a l’inframón. El que es produeix és un ascens de les ànimes dels morts a la cridada de la sang. Més que un viatge sembla una invocació màgica. En la segona part del cant XI hi ha una fugaç visió de l’inframón des de dalt, on se’ns relaten els càstigs d’alguns dels seus hostes més il·lustres (Minos, Tici, Tàntal, Sísif...). Després d’aquesta visió, Ulisses torna a l’illa de Circe, la qual li dóna consells per evitar els perills que li esperen de tornada a casa.


Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Realment Ulisses tenia una síndrome?
-
 L'infern a l'Eneida

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era fill de Zeus. Va intentar violar Latona, mare dels déus bessons Apol·lo i Àrtemis. Aquests, per impedir-ho, el varen matar amb les seves fletxes. A l’inframón fou castigat a estar exposat a dos voltors, que, dia rere dia, li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Com el personatge mitològic, el seu element (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Les seves múltiples malifetes irritaren els déus, sobretot quan va intentar burlar la mort. Aleshores fou castigat amb una dura tasca a l’inframón: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)

Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:



Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Tots som Homer!

A l’Art Poètica d’Horaci (segle I aC) trobam el cèlebre vers (359) Aliquando bonus dormitat Homerus (“De tant en tant el bo d’Homer fa una capcinada”). Essent Homer el paradigma del  poeta a l’antiguitat, aquesta frase serveix per disculpar els errors que cometen qui són considerats tota una  autoritat. Equivaldria a la màxima llatina d’arrel cristiana errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és diabòlic”). Per tant, tots som Homer!
 
Hi ha molt de misteri entorn a la figura d’un personatge considerat per Plató com “l’educador” per excel·lència de l’Hèl·lade. Set ciutats de Jònia es varen disputar el seu lloc de naixement. A l’illa egea de Quios, una família de rapsodes professionals asseguraven ser descendents del poeta, a qui presentaven com  “un home cec que vivia a Quios”. Això va donar peu a la interpretació que Homer deriva de o mè oròn (Ὁ μη ὁρων,“el qui no hi veu”). En aquest sentit, per alguns estudiosos, Demòdoc, el bard cec de la cort dels feacis que apareix a l’Odissea, seria una autoreferència d’Homer.

Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
 
A l’antiguitat ja es va plantejar el dilema de si Homer era el vertader autor de la Ilíada i lOdissea, considerades les obres inaugurals de la literatura occidental. És el que es coneix com a “qüestió homèrica”. A l’Escola Alexandrina, els erudits del segle I aC es varen dividir en dos bàndols: els unitaris, que admetien un sol autor per a ambdós poemes, i els coritzons, que mantenien que cadascun dels dos poemes pertanyia a un autor diferent, perquè veien que l’Odissea era un poema més evolucionat que la Ilíada.
 
Heròdot (segle V aC) diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC. Amb tot, altres fonts antigues l’apropen més a la suposada època de la guerra de Troia, determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)
 
Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives, s'ha arribat a la conclusió que la Ilíada i l’Odissea no són obra d'un sol autor, sinó que més aviat són el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral. Així ho demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. No debades, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. En són un exemple expressions com la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”.

En aquest article Jordi Llovet parla d'Homer.

Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)
Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)


Articles del web relacionats:
Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer
-
 Bob Dylan, el nou Homer
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px