Banner Top

Mones de Pasqua, una monada?

Unes postres típiques de Diumenge de Resurrecció són les mones de Pasqua. És un pastís que, segons la tradició, els pares regalaven als seus fills sobretot, però, Dilluns de Pasqua, moment en què se celebrava  que el període de dejuni i abstinència de Quaresma s’havia acabat. La Mona havia de tenir tants ous com anys tenia el nin o la nina.
 
Tot i que són una “monada”, les Mones no tenen res a veure amb els simis. La paraula deriva de l’àrab munna, que era un tribut en forma de “regal” que es feia per l’arrendament de terres. Aquest tribut es pagavaamb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de monus
 
L’existència de la mona entesa com una menja dolça pròpia del dia de Diumenge de Pasqua està documentada almenys des del segle XV. Amb tot, el seu origen podria ser molt més antic. Tradicionalment, les Mones no eren de xocolata, sinó que simplement eren un pastís amb ous durs per sobre. Els ous tenen un simbolisme especial: són sinònim de vida, de naixement. Amb els anys, els ous s’han anat substituint per figures de xocolata del tot diverses, esdevenint algunes d’elles autèntiques obres d’art.
 
El conill de Pasqua
Als Estats Units, els ous de Pasqua estan relacionats amb el conill. Tot i que els seus orígens són incerts, es creu que l’elecció d’aquest animal respon a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.
 
Conill americà de Pasqua
Conill americà de Pasqua
 
Des d'abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarté, equivalent a la Venus romana. Segons una teoria, en al·lusió a aquesta deessa, en els països germànics, a la festivitat de Pasqua, se la coneix com Easter -era una divinitat que, abans de la cristianització, s’honrava al voltant del solstici de primavera. 

La tradició catòlica, però, té la seva pròpia explicació per a l’elecció del conill. Aquesta animal s’hauria trobat tancat dins el sepulcre juntament amb Jesús. En haver presenciat el miracle de la resurrecció, hauria estat elegit per donar la bona nova als nins, regalant-los ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llepolies. Queda clar que la imaginació és molt poderosa!!!

Pasqua en diferents llengües d'Europa
Pasqua en diferents llengües d'Europa

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Desde cuándo existen los huevos de Pascua?"

Aquí teniu més informació sobre la tradició de les mones de Pasqua.

Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?
Dijous Sant: la història de l'últim Sopar

Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari

El Divendres Sant d'avui ens recorda la sang de Crist.

"Estripar-se les vestidures"
Després de ser lliurat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d'Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el "Fill de Déu". En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d'un costum que es feia quan s'escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, "ofendre" + φημί, "dir").

Avui l'expressió "estripar-se les vestidures" es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d'això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.


Barrabassada

Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d'Egipte).

Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l'expressió "fer una barrabassada", que equival a cometre una dolenteria molt gran.



Ecce homo i la rentada de mans de Pilat

Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d'espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l'home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l'expressió eccehomo és sinònima d'anar fet un nyap.

En el món de l'art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d'espines. Recentment, s'ha fet famós l'eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Ecce homo destrossat
Ecce homo destrossat


Finalment Pilat claudicà per por a què la insurrecció anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d'aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: "Innocent sóc de la mort d'aquest just. Vosaltres veureu". Avui en dia l'expressió "rentar-se'n les mans" es fa servir molt per indicar que algú es desentén d'alguna cosa o n'eludeix la responsabilitat.


Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa "crani". Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis.

Altres teories diuen que la prominència d'aquest turó recorda la forma d'un crani. Sigui com sigui, sant Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός ("el lloc del Crani"), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l'adjectiu calvus ("calb") per la seva similitud amb l'aspecte del crani –i d'aquí ve també calavera.

Verònica i el rostre de Jesús
De camí al calvari, mentre arrossegava la creu, una dona anomenada Verònica es va acostar Jesús. Compadida pel seu sofriment, li va eixugar amb un llenç el rostre, negat de suor i de sang. La tradició diu que la faç de Jesús va quedar impresa miraculosament en aquell tros de roba.

Santa Verònica, de Hans Memling
Santa Verònica, de Hans Memling


Verònica, tanmateix, és un personatge llegendari. No apareix en cap dels Evangelis canònics. L’etimologia popular ha atribuït l’origen d’aquesta santa a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), "vera icona", en al·lusió a la imatge del rostre de Crist.

I "per més INRI"....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum ("Jesús de Natzaret, rei dels jueus"). Avui s'usa popularment l'expressió "per a més inri" com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis ("camí de la creu" en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes.

També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l'imperi romà). Avui, l'expressió "viacrucis" la utilitzam per referir-nos a una situació que se'ns fa llarga i feixuga.

Inri
Inri


Per què no menjam carn Divendres Sant?

El Divendres Sant l'Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d'aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d'altres més lleugers.













Aquest article parla sobre l'origen de la crucifixió.

En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra parla sobre aspecte mèdics de la flagel·lació de Crist. En aquest altre parla de la crucificació. En aquest altre de la corona d'espines. Aquí parla d'aspectes mèdics de la mort de Crist.

En aquest enllaç trobareu informació sobre per què el Papa, Divendres Sant, celebra el Via Crucis al Colisseu.

En aquest altre enllaç trobareu informació sobre autors clàssics que parlen de Jesús.

Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa:



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

Aquí teniu la cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi: Pange lingua ("Canta, oh llengua!"):



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px