Banner Top

Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu més informació sobre la Serra de Tramuntana.

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

Els biquinis són la bomba!

Ara que ja som a l’estiu no hi ha dubte que els biquinis són la bomba. Una vegada més, l’etimologia ens marca el camí. Aquest banyador femení  format per dues peces (calces i sostenidors) agafa el nom de l’atol Bikini, situat al Pacífic –avui, declarat Patrimoni de la Humanitat, forma part de la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia, una regió de l’Oceania. El febrer de 1946 el Govern dels Estats Units va dur a terme unes proves nuclears en aquest atol "pel bé de la humanitat i per posar fi a totes les guerres mundials".

L'estiu d'aquell any, a París, Louis Réard, un enginyer convertit en modista, presentava un nou banyador femení. Com que era una peça del tot revolucionària, una autèntica bomba com la que es llançà sobre l’atol Bikini, Réard la batejà amb aquell mateix nom. En realitat, però, el que va fer Réard va ser retallar el vestit de bany que el 1932 un altre francès, Jacques Heim, havia llançat a Canes sota el nom d'Àtom -dit així pels seus minúsculs components.

Mosaic romà de joves amb biquini
Mosaic romà de joves amb biquini


Sobre l'etimologia de biquini, Xavier Duran, autor del fantàstic llibre Les històries que les paraules amaguen, ens fa el següent aclariment:  "El fet que el nom biquini comenci per «bi» ha fet pensar que fa referència a les dues peces. Per això, quan a algú se li va acudir deixar de banda el sostenidor es va començar a parlar de monoquini. En realitat, el nom de l’atol –una illa formada per esculls de corall que tanquen a l’interior una llacuna salada– és una alteració de Pikinni, que potser prové de les paraules micronèsiques «pik» –terra– i «ni» –coco".

Tanmateix, els biquinis no són un invent modern. A la vila  romana del Casale (Sicília) s’ha trobat un mosaic  dels segles IV-V dC on es pot veure uns grup de joves amb aquesta vestimenta estiuenca. Rebien el nom de strophium o mamillare. A Grècia, en la cultura minoica, també trobam figures amb peces de roba similars. Es creu que servia per distingir les dones més civilitzades (les que en duien) de les considerades més bàrbares, que duien el pit nu i lliure.

deessa serps

Deessa serp de la cultura minoica, sostenint els pits en una espècie de cotilla

A final del segle XVIII, durant l’Antic Règim, Caterina de Mèdici, reina consort de França, va imposar la cotilla, que va comportar segles de tortura a les dones. Amb el temps, la cotilla seria substituïda pel sostenidor. La periodista Mònica Planas (diari Ara 25/04/2020) explica l’ús sexista que adquirí aquesta peça de roba íntima:

“A mesura que la dona es va anar convertint en un objecte sexual d’exhibició pública, el sostenidor va anar-se fent més petit i va adquirir un valor de seducció femenina i la funció de lluitar contra els suposats efectes de la gravetat va esdevenir més secundària. Amb tot, fins no fa gaires dècades els metges seguien recomanant el sostenidor com una necessitat mèdica que beneficiava la postura de la columna vertebral de les dones. Tot plegat va comportar que la societat percebés el sostenidor com una peça imprescindible de la indumentària femenina i no pas com una opció en funció de les necessitats reals de cada persona. Les diferents onades feministes han combatut, en algun moment, la imposició d’aquesta peça renegant del seu poder simbòlic opressor i fins i tot cremant sostenidors. 

L’any 2013 el professor Jean-Denis Rouillon de la Universitat de Franche-Comté va fer públic el seu estudi, elaborat durant quinze anys a més de tres-centes voluntàries d’entre divuit i trenta-cinc anys, i va demostrar que la necessitat del sostenidor a nivell anatòmic era falsa i que els pits no es beneficiaven de la privació de gravetat. El problema és que avui dia encara està mal vist que les dones no facin ús d’aquesta peça de roba fora de les quatre parets de casa seva. El sostenidor continua tenint aquest valor d’ordre i civisme que ja tenia el 1.700 aC. L’any passat la denúncia d’una dona canadenca va arribar al Tribunal de Justícia del seu país perquè l’havien acomiadat per no dur sostenidors sota l’uniforme de treball”.

cotilla

Mítica escena de la pel·lícula "Allò que el vent se'n dugué"

“No podeu aturar-ho!”
A principis dels anys 50 del segle XX el primer a defensar l’ús de bikinis a les platges espanyoles fou Pedro Zaragoza Orts, batle de Benidorm (Alacant). És famós el seu crit “No podeu aturar-ho” que proferí davant l’amenaça de l’arquebisbe de València d’excomunicar-lo. Lluny de donar-se per vençut, el polític decidí recórrer un llarg camí en la seva Vespa fins arribar al Palau del Pardo (Madrid), on sol·licità una entrevista amb el dictador Franco.

biquinis benidorm

Al·lotes amb biquinis a Benidorm

Mentre les revistes mostraven fotos de Marylin Monroe o Brigitte Bardot en biquini, Zaragoza volgué convèncer el cap de l’Estat que aquella provocadora peça de vestir era una oportunitat per estimular l’activitat turística. Finalment el règim va intercedir en favor seu i, des del 1953, Benidorm es convertí en el primer municipi a legalitzar el biquini. El 1955 aquesta mateixa localitat alacantina seria l’escenari de la primera dona fotografida amb el polèmic banyador. Fou l’actriu de teatre, Beatriz Ledesma.

actriu benidorm

Famosa fotografia de Beatriz Ledesma en biquini

El 1953 Mallorca acollí el rodatge de la pel·lícula britànica The Adventures of Sadie. En aquest film apareixia la primera dona en la història del cinema en biquini. Era l’actriu Joan Collins. Es rodà a Peguera, que simulava ser una illa deserta del Pacífic. 

adventure

 

El 1962 Mallorca també seria l’escenari de Bahía de Palma, protagonitzat pel galà espanyol del moment, Arturo Fernández. Fou la primera pel·lícula de producció estatal on també apareixia una dona amb biquini. Qui portava, però, aquell “pecaminós” banyador era una estrangera, l’actriu alemanya Elke Sommer. El 1965 l’actriu Raquel Welch immortalitzaria el biquini en la seva famosa foto a la portada de la revista Life.

elke s

Elke Sommer a la pel·lícula "Bahía de Palma"

En aquest enllaç teniu més informació sobre la història del biquini a Espanya.

També és interessant aquest article titulat "El cine de suecas y machos celtíberos".

Aquí teniu la famosa escena del biquini blanc d’Ursula Andress a la pel·lícula de James Bond Dr. No (1962).

 
Aquí teniu el tràiler del curtmetratge "Bikini" (2014) dirigit Óscar Bernacer. Conta la gesta del batle de Benidorm:
 

El 1947 Dalí va pintar aquest impactant quatre titulat “Les tres Esfinxs de Bikini”. L’artista català s’inspirà en les explosions que tengueren lloc a l’atol de Bikini un any abans.

Les tres esfinxs de Bikini
Les tres esfinxs de Bikini

Articles del web relacionades:
A l'estiu, tothom a la "muntanya"!
Etimologies de dimissius, xibius i biquinis

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px