Banner Top

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

I per acabar una cita de l’escriptor alemany Bertolt Brecht (1898-1956): “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal”.

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses.

I
 aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.


Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa. Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.
 
El jardí d’Epicur
Al mateix segle IV aC, després de Plató, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.
 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
Distopies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat de món si els nazis haguessin triomfat?).
 
Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fill. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

Us deix amb dues frases per a la reflexió:

  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky).
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci". (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura).
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.



Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:



Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.
 
L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.
 
Recordau amb el cor!
Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí). En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

Cor versus raó
Cor versus raó
 
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  
 
M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim credencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
 
Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”. A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

El pànic dels aniversaris
El pànic dels aniversaris

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. I recordau la famosa frase del filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662): “El cor té raons que la raó no comprèn”.

Rivalitat entre cor i raó
Rivalitat entre cor i raó
 
De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:
 
“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Malabars amb el cor i la raó
Malabars amb el cor i la raó


La boca de la veritat
Perquè us recordeu de tot cor de la veritat convé que aneu fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:



Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):




Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:



Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
-
 Realment existeix l'infern?
-
 Muses inspiradores
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit

Apologia de la paraula

En grec, paraula és λόγος, que deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir” com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

  • catàleg (+ κατά, “per avall”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
  • decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
  • eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
  • antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
  • rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:

  • lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
  • alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
  • dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
  • apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
  • lògica: ciència que estudia el pensament
  • analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
  • diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones.
  • monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
  • pròleg (+ πρό, “davant”; discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (<prae, “abans” + fari, “dir”).
  • epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
  • homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
  • filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
  • tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
  • sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio, derivat de reor (“pensar”, “calcular”). D’altra banda, l’equivalent llatí del verb λεγω amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  
  • ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
  • loquaç: que parla molt.
  • col·loqui: intercanvi d’opinions.
  • circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
  • soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
  • grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
  • al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
  • elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.


Cal recordar les paraules que Plató, en el Fedó, fa dir a Sòcrates: «Has de saber bé, excel·lent Critó, que parlar incorrectament no és només faltar contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes» (Fedó 115e).

L’empobriment lingüístic
El següent fragment de la genial obra teatral Acorar (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34) d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfecció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.

 
“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.


I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.
 
Pare nostre, vós qui estau en el cel…
- Vaja unes alzines!
-  No són alzines això.
- Bé, aquests polls…
- No són polls.
- Idò què són?
- Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
 
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
 
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
 
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre l'ofici d' "anomenador".

Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món

La invasió dels idiotes

Article publicat a l'Ara Balears (28/02/2016)

Occident està de dol. Fa una setmana es va apagar, als 84 anys, una de les ments més brillants que ha donat el segle XX. L’italià Umberto Eco ha estat definit com “l’home que ho sabia tot”, un “savi infinit”, de memòria enciclopèdica i de curiositat insaciable –fou tot un expert en James Bond. Trobarem molt a faltar sobretot les seves anàlisis de semiòleg en uns temps tan vertiginosos com els actuals. El 2015, en una conferència a Torí, l’autor d’El nom de la rosa no es mossegà la llengua en parlar de Twitter i Facebook: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. Abans eren silenciats ràpidament, ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. 
 
Les crítiques d’Eco a Internet no li impedien fer-ne també una lectura positiva: “El fenomen de Twitter és per una part positiu, pensem en Xina o en Erdogan. Hi ha qui arriba a sostenir que Auschwitz no hauria estat possible amb Internet, perquè la notícia s’hauria difós de manera viral. Però, per altra part, dóna dret de paraula a legions d’idiotes. Eco insistia: “El drama d’Internet és que ha promogut el beneit del poble al nivell de portador de la veritat”. Al seu parer, per tal que la ciutadania no es confongui, la feina dels periodistes és fonamental a l’hora de filtrar bé el garbuix d’informacions digitals. Ja fa temps, però, que els mitjans de comunicació se senten eclipsats per la Xarxa. Les jerarquies informatives s’han esbucat. Ara un referent intel·lectual és aquella persona que més seguidors té a Twitter. I com més cridi, més en tendrà.

L'estrès de les xarxes socials
L'estrès de les xarxes socials
 
Eco, que s’erigí en un humanista eclèctic, ens ha deixat enmig d’un moment històric de grans canvis socials. La revolució que ha duit Internet s’assembla molt a la transició de la cultura oral a l’escrita que visqueren els grecs. Al segle IV aC Plató relatà en el diàleg Fedre l’aversió que sentia el seu mestre Sòcrates caps als llibres. Els considerava unes eines inútils que fomentaven la peresa intel·lectual. El pare de la filosofia preferia el mètode de la maièutica, consistent a fer brotar el coneixement en la ment dels seus deixebles a través del diàleg en persona. Avui no hi ha temps ni per a conversar ni per a llegir amb deteniment. No debades, vivim immersos en una societat volàtil, amb valors pocs sòlids i uns vincles humans debilitats per la incertesa. És la coneguda “modernitat líquida”, en paraules del filòsof polonès Zygmunt Bauman.
 
En una recent entrevista al diari El País, Bauman es mostrava igual de crític que Eco en quant a Twitter i Facebook: “Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia... Molta gent empra les xarxes socials no per unir, no per ampliar horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en el que jo anomeno zones de confort, on l’únic so que senten és l’eco de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són una trampa”.
 
Les principals víctimes de la ingent informació desjerarquitzada que circula per Internet són la ja coneguda com a “Generació Z”. Segons els sociòlegs, es tracta de joves hiperconnectats i hiperestimulats que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils”, el seu tòtem és l’Smartphone, que els ha acabat convertint en autistes digitals. La seva dèria per als selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se.

Generació Z
Generació Z
 
Sens dubte, per a la “Generació Z” una imatge ja val més que mil paraules. La capacitat d’anàlisi, per tant, perilla. La paciència, però, que és la mare de la ciència, també es pot educar. Així ho afirmava un Umberto Eco que sempre s’esforçava per no banalitzar la realitat: “Sembla que els joves ara miren més YouTube, es van acostumant a coses molt ràpides, per ventura ja no podrien veure una pel·lícula de Wim Wenders que dura quatre hores. Però es pot canviar: a un dels meus néts, quan tenia deu anys, li vaig dir que havia de veure El guateque (1968), amb Peter Sellers, divertidíssima; però no li agradava, era massa lenta per a ell. Ara que té quinze anys li agrada. S’ha convertit en algú capaç d’entendre una pel·lícula més lenta, però al principi estava acostumat a una velocitat més ràpida”. Pel nostre bé, doncs, és millor que facem cas a savis com Eco i no pas als idiotes que inunden les xarxes socials amb els seus crits i egos hiperbòlics.

Einstein i els idiotes
Einstein i els idiotes

Aquí teniu un interssant de Xavier Roig sobre el nou estil de governar de Donald Trump a cops de twitter.

Aquest article d'Ignaris Aragay també és molt interessant. Es titula "La decadència de l'art de la provocació" (Diari Ara 26/03/2017).

Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Esclaus de l'horror vacui
L'esperançadora democràcia digital
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
-
 Compte amb els estúpids!

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px