Banner Top

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Astèrix a Itàlia
Astèrix a Itàlia

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

En grec, menjar era φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός), antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος), o coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri. Per a l’acció de devorar hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant

Aquella taberna de París va causar sensació. Des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants en al·lusió al verb restaurabo del cartell -la paraula està composta del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de llista detallada. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (el català i el castellà incorporarien l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.

Tiberi
Tiberi


Sobre postres i sorbets amb glucosa
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet, un gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet. El seu creador hauria estat Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel. La paraula sorbet, però, prové del sirià šarbât  (“llimonada”), que comparteix arrel amb xarop.


Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Tanamteix, a taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

El menjar és un dels grans plaers de la vida. Bé ho sabia Terenci (segle II aC), que, en la seva comèdia L’eunuc, digué: Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

També, però, hem de fer cas d’una altra cita de Sèneca: Copia ciborum subtilitas impeditur (“L’abundància d’aliments embossa la intel·ligència”). Els excessos sempre són perjudicials. No debades, segons l’estoïcisme, els plaers del cos produïen una corrupció en la ment i el cos. En aquest cas, el filòsof hispà centra la seva crítica en el menjar.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.

Paraula de Mohamet Alí
Paraula de Mohamet Alí
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Aquest vídeo parla de "Mouseland":



Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies
- Utopies al món clàssic

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


L’home, és bo o dolent per naturalesa?

És la gran pregunta. L’home, és bo o dolent per naturalesa? El pensador florentí Maquiavel (1469-1527) tenia una concepció pessimista de la condició humana. Considerava que l’home es mou per l’ambició, les passions i els desitjos –d’aquí el terme maquiavèl·lic com a sinònim de persona cínica que actua sense escrúpols. Tot i que l’autor d’El príncep mai no ho va dir, se li atribueix la frase “el fi justifica els mitjans”, ja que resumeix moltes de les seves idees.

Maquiavel
Maquiavel

Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes també se sumà a la teoria de l'escriptor italià, que plasmà en l’obra Leviatà (1651) -el nom, “cargolat” en hebreu, al·ludia a un monstre marí de l’Antic Testament que alguns volgueren identificar amb Satanàs.

Hobbes s’apropià d’unes paraules de la comèdia Asinària del romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”) -l’obra relata la història d’un home supeditat al poder de la seva dona. Amb aquesta màxima tan demolidora el britànic considerava que la terra seria un caos si tots ens atrevíssim a fer el que ens donés la gana. També partia de la premissa que l’home és per naturalesa egoista, malvat i amb desig de poder.

Thomas Hobbes
Thomas Hobbes


Pel bé de la nostra supervivència com a espècie, Hobbes aconsella la instauració d’un govern fort que eviti el bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”). En el seu imaginari, aquesta autoritat suprema que tothom ha d’acatar es diu Leviatà i ha de ser, en tot cas, un mortal. Segons Hobbes, obeir el poder sobirà, encara que aquest no actuï moralment, és sempre preferible a la revolta. La importància de les tesis de Hobbes és que, per primera vegada, es negava l’origen diví del poder.

El mite del bon salvatge
Un segle més tard, a Hobbes li sortí un rival potent. En el seu llibre Emili o l’educació (1762) el francès Jean-Jacques Rousseau preferia creure que l’ésser humà és originàriament bo. El seu model era el “mite del bon salvatge» que viu de forma feliç en la natura. Aquesta imatge primitivista idíl·lica, ja tractada per autors anteriors, provenia de relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural.

Jean-Jacques Rousseau
Jean-Jacques Rousseau

Un segle més tard, a Hobbes li sortí un rival potent. En el seu llibre Emili o l’educació (1762) el francès Jean-Jacques Rousseau preferia creure que l’ésser humà és originàriament bo. El seu model era el mite del bon salvatge» que viu de forma feliç en la natura. Aquesta imatge primitivista idíl·lica, ja tractada per autors anteriors, provenia de relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural.

Rousseau assegurà que el “bon salvatge” es degrada des del moment que viviu en societat. Al seu parer, la nostra propensió cap al mal només es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. L’escriptor francès, per tant, tampoc no divergia tant de Hobbes.

El mite del bon salvatge tendria la seva traducció literària en el personatge de Tarzan creat el 1912 pel nord-americà Edgar Rice Burroughs. Històricament s’han donat casos reals de «nins salvatges» (o “nins llop”), que permeten estudiar el desenvolupament de les facultats humanes. El més famós fou el de Víctor, d’uns onze anys, trobat el 1800 al departament francès d’Aveyron, prop de Toulouse. El doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes, es féu càrrec de la seva educació durant set anys. Els resultats, però, foren bastant frustrants. El 1970 el cas seria portat al cinema per François Truffaut en la pel·lícula L’Enfant Sauvage.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula de Truffaut:

 

No us podeu perdre aquesta entrevista al filòsof Francesc Torralba. Parla sobre la condició humana.

Aquí teniu més informació sobre el pensament de Thomas Hobbes.

Aquí teniu més informació sobre el tòpic literari Homo homini lupus est.

En aquest blog, el dermatòleg Xavier Sierra explica la iconografia dels homes salvatges.

Aquí teniu una entrevista a l'advocat i escriptor Juan José Areta, que reflexiona sobre la maldat i la bondat

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a Hobbes:



Articles del web relacionats:
La degradació humana
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
- "
Que corruptes que són, aquests romans"
- La llengua dels nins salvatges

Que corruptes que són, aquests romans!

Extracte del reportatge publicat el maig de 2014 a la revista Sàpiens (Núm. 142)

La corrupció no és un fenomen contemporani, sinó una xacra de tots els temps. A Roma, la institucionalització d’aquesta pràctica assolí límits del tot vergonyosos. Els seus ecos encara ressonen a la nostra societat. 
 
Per a alguns historiadors, la història de la civilització romana és la crònica d’una degradació moral plena de cobdícia, suborns i tràfic d’influències. Durant l’edat mitjana, R.O.M.A. es convertí en l’acrònim de Radix Omnium Malorum Avaritia (“l’avarícia és l’arrel de tots els mals”). Es tractava d’una versió lliure de la famosa cita de Sant Pau que il·lustra a la perfecció l’afany de lucre que caracteritzà, des dels seus inicis, la caput mundi (“capital del món”). Es difícil dir, però, si Roma fou realment més corrupta que moltes altres societats del món antic. Per als cristians antics, era evident que si. Més enllà de valoracions morals, però, és interessant analitzar algunes de les pràctiques polítiques i socials romanes, que avui en dia no dubtaríem en qualificar de poc ètiques, i veure’n la seva pervivència en el nostre temps.
 
Al segle VI aC la instauració de la República havia de servir per frenar els abusos de poder comesos fins aleshores per la monarquia. Amb tot, el seu sistema de càrrecs públics, coneguts com a magistratures, no seria garantia d’una major transparència. A partir del segle III aC autors com Plaute o Ciceró ja utilitzen el terme corruptor per al·ludir al polític de pràctiques fraudulentes –la paraula  deriva de rumpo (“rompre, transgredir”).
 
Al segle II aC Iugurta, un líder de la regió nord-africana de Numídia –Estat satèl·lit de Roma-, no dubtà a jugar amb el punt dèbil dels seus protectors. Per mantenir-los lluny de la seva àrea d’influència, els afalagà infinitat de vegades amb suculentes quantitats d’or. Segons relata l’historiador Sal·lusti, tensà tant la corda que en una ocasió, en ser expulsat de Roma, pronuncià una frase lapidària: ¡Vrbem uenalem et mature perituram, si emptorem inuenerit! (“Ciutat venal i cridada a finar a l’instant, si arriba a trobar un comprador!”) [...].


Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la corrupció a l'antiga Roma.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la corrupció d'Escipió l'Africà.

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)



Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).

Compte amb els amfitrions!

Avui un amfitrió és la persona que es desviu pels seus convidats. En la mitologia grega, Amfitrió era el marit d'Alcmena, rei de Tirint i nét de l'heroi Perseu. Un dia que Amfitrió se n'anà a la guerra, Zeus visità Alcmena sota l'aparença del seu marit. En tornar, Amfitrió s'uní amb la seva dona. El resultat d'aquests amors foren dos bessons, Íficles (fill d'Amfitrió) i Hèracles (fill de Zeus), que en un principi s'anomenà Alcides.

L'actual significat d'amfitrió, però, neix d'una comèdia homònima del francès Molière (1668), el qual a la vegada s'inspirà en una altra homònima del comediògraf llatí Plaute (segle III aC). En l'escena final de l'obra de Molière es representa un banquet, on Sòsia, l'esclau d'Amfitrió, no sap si està parlant amb el seu vertader amo o amb Zeus, que havia adoptat el seu aspecte. I, quan és convidat a la taula, s'esvaeix la seva preocupació i li diu: Le véritable Amphitryón est l'Amphitryon où l'on din ("El vertader Amfitrió és qui convida a sopar"). La frase fou rebuda amb simpatia pel públic, i aviat Amfitrió s'incorporà a la llengua francesa amb el significat de "qui convida a sopar".

D'altra banda, el nom de Sòsia també serviria per encunyar un nou concepte. Avui un sòsia és una persona que s'assembla extraordinàriament a una altra. I és que en l'obra de Plaute el déu Mercuri pren la figura de l'esclau d'Amfitrió per protegir la infidelitat de Zeus. Al llarg de la història hi ha hagut molts de Sòsies, és a dir, casos de suplantació d'identitat. Aquí en teniu uns quants.

Coneixent ja l'origen de la paraula amfitrió, pensau, doncs, que rere la seva figura per ventura s'hi amaga el mateix Zeus!!!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px