Banner Top

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríops. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Els retien culte amb unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma. La tradició cristiana associà Pan amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.

Aquí teniu el Faune de la pel·lícula "El laberint del Faune":

 
Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, Siringa, es transformà en un canyar per evitar caure a les seves mans. El vent, en bufar, produïa dins les canyes un so tènue, semblant a un lament.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Sirinx (Rubens)
 
Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí aferrar amb cera una sèrie de canyes de desigual longitud. L’anomenà siringa en record de la nimfa. Quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa. Així, Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.


Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis. Els antics el consideraven la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava.
 
La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinari. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia

Puritanisme a Roma?

La imatge que solem tenir de Roma és la de sexe i violència. No debades, per les venes dels romans corria sang amorosa i bel·licosa. Així ja ens ho indica la mitologia. Eneas, el primer patriarca, era fill de Venus, deessa de l’amor. I descendents llunyans seus, Ròmul i Rem, eren fruit d’una violació, la de Rea Sílvia en mans de Mart, el déu de la guerra.
 
La Roma més promíscua i sagnant ha estat tractada profusament en el món audiovisual. Com a darrers exemples tenim les polèmiques sèries televisives Spartacus i Roma. Al segle I aC, però, hi va haver un personatge que va intentar posar ordre a tant de llibertinatge. Va ser l’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar. L’any 27 aC, en assumir el poder, no només va dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques, sinó també morals. Tanmateix, a pesar de les seves estrictes normes, els romans continuarien abocats a la luxúria. Ja ho diu un famós aforisme: “Només dues coses mouen el món: el sexe i els diners”.

Amb August hem topat!
August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

August mostrant el camí de la moralitat
August mostrant el camí de la moralitat

Durant els seus 41 anys de mandat, preocupat pel descens de la natalitat, August va promulgar dues lleis importants. La Lex Iulia de maritandis ordinibus penalitzava els solters i els casats sense fills, impedint-los a rebre herències. A més, obligava els vidus i divorciats d’ambdós sexes a casar-se de bell nou; i les matrones que havien donat més de tres fills a la pàtria eren premiades quedant alliberades de qualsevol tutela masculina.
 
L’altra llei, la Lex Iulia adulteriis, convertia l’adulteri en un crim penat per llei. Si el marit no acusava públicament la infidel, s’exposava a ser condemnat per proxeneta. A més, qualsevol testimoni d’un adulteri, real o imaginari, podia presentar denúncia –això disparà els judicis per interessos polítics o econòmics, fins i tot per simple venjança. La pena solia consistir en el desterrament a una illa, encara que el pare de la condemnada, si així ho preferia, tenia dret a matar-la.
 
Aquesta llei contra l’adulteri només afectava les dones romanes casades, lliures de naixement. La vida moral de les menys respectables no interessava a l’Estat. L’any 19 una patrícia anomenada Vistília va intentar eludir el càstig per adulteri, inscrivint-se en el registre de prostitutes. Per cobrir aquest buit legal, el Senat acabà publicant un decret que prohibia prostituir-se a les dones de classe alta.
 
Predicant amb l’exemple?
Tanmateix, August fou ben poc coherent amb el seu discurs de regeneració moral. El 38 aC, formant part del Segon Triumvirat, quan encara no era emperador, abandonà la seva primera dona Escribònia per casar-se amb Lívia, a qui havia arrabassat al seu company Tiberi Claudi Neró. Aquesta ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb el futur home fort de Roma estava embarassada de sis mesos d’un segon. Ambdós foren adoptats pel seu nou marit. Aleshores per Roma ja corria el rumor que el principal hobby d’August era desflorar verges.
 
Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

Júlia, la filla promíscua d'August
Júlia, la filla promíscua d'August
 
Tiberi mai no perdonà a Júlia la seva vida sexual del tot dissoluta. Al caput mundi eren prou conegudes les seves relacions i orgies amb romans de tota classe. L’any 2 dC, quan August se’n va assabentar, enfurismat, la va condemnar a l’exili a l’illa de Pandatària (actual Ventotene), a la badia de Nàpols. Cinc anys després, gràcies a la pressió popular, seria trasllada a Regium (actual Reggio), al sud-oest de Calàbria, on suportaria l’exili vint anys més fins a la seva mort -del seu marit Tiberi, successor d’August, tampoc no aconseguiria cap clemència.

Vuit anys després de l’escàndol imperial, August també quedà astorat amb l’actitud libidinosa de la seva néta, també dita Júlia, com la seva mare . A ella també l’envià a l’exili per adulteri a l’illa de Trimerus, l’actual Tremini, davant les costes d’Apúlia.

Ovidi, el damnificat
Una de les persones que va patir la nova política moralista d’August va ser el poeta Ovidi. L’any 8 dC va ser condemnat a l’exili, a Tomis (avui Constança), una ciutat de la costa occidental del mar Negre (a l'actual Romania). En els seus escrits, Ovidi n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").
 
Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l'Art amatòria (Ars amandi o Ars amatoria), de l'any 2 aC, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August. Aquesta obra, el primer tractat per lligar de la història, va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Algunes de les seves cites, però, poden semblar masclistes:
 
“Aquella (dona) que tingui la cara molt maca, al llit s’ha de posar de cara. Han de deixar que les vegin d’esquena aquelles que estan orgulloses de la seva esquena. La dona que destaqui per un cul abundós, que posi els genolls sobre els coixins amb el coll girat enrere. Si té unes cames fermes i uns pits sense tara, l’home s’estarà dret, i ella estesa a través del llit (…)”.

Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi moriria el 17 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. “Sense funerals, sense l’honra d’un sepulcre, una terra bàrbara cobrirà el meu cos indeplorat”, es lamentava. A l’exili va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:

Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.

“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.
 

Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:




I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:




Palaus a la muntanya

Qui viu en un palau viu a la muntanya, almanco des del punt de vista etimològic. Palau ve de Palatium, un dels set turons que envoltaven la ciutat de Roma –el Capitolium era l’altre més conegut. Segons la mitologia romana, el Palatí, prop del riu Tíber,  era el lloc on es trobava la cova, coneguda com la Lupercal, on la famosa lloba va alletar Ròmul i Rem. Atesa la simbologia d’aquest indret, August, el primer emperador romà hi féu construir la seva residència, la Domus Augustea. Amb el temps, aquesta es convertí en tot un complex d’edificis majestuosos que acabaren cobrint el turó –la seva màxima extensió arribaria amb la Domus Aurea de Neró. Fou així com aquell conjunt urbanístic del Palatium es conegué com a palau. Després, el terme s’aplicaria a qualsevol residència d’una autoritat o persona rica. Avui, doncs, no és estrany que molts d’ells mirin per damunt les seves espatlles la resta del món. Encara pensen que viuen dalt d’una muntanya.
 
Segons algunes teories, Palatium contendria una arrel etrusca que significa “cel”, és a dir, “allò elevat”. Aquesta arrel hauria donat igualment paladar, la volta de la cavitat bucal, és a dir, el “cel” de la boca i, per extensió, la capacitat del gust. D’altra banda, de Palatium també tenim paladí, defensor decidit d’alguna causa.

Roma segons Ròmul?

L’etimologia de la Citat Eterna no és gens clara. La tradició d’origen grec s’inventà un personatge epònim anomenat Rhomos, derivat alhora d’una paraula que significaria “força”. Una altra teoria vincula el topònim amb ruma, “mamella” en llatí, en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat. Tanmateix, la teoria més famosa és la que vincula Roma amb Ròmul, el seu fundador.

Roma nasqué d'un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat. En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, qui els crià amb la seva dona com si fossin fills seus.

Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma
Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma


Un cop arribats a l’edat adulta, Ròmul i Rem, sabedors del seu origen, aplegaren un exèrcit que aconseguí matar Amuli. D’aquesta manera, pogueren restablir el seu padrí Numitor en el tron d’Alba Longa. Al cap d’un temps, en convertir-se Alba Longa en una urbs superpoblada, els bessons foren requerits per fundar urgentment una nova ciutat. Ròmul va proposar fer-ho prop del mont Palatí, però Rem preferia el mont Aventí. El desacord es va resoldre consultant els auguris. Aquests es mostraren favorables a Ròmul que veié dotze voltors, el doble dels que havia vist Rem.

L'assassinat de Rem
L'assassinat de Rem


Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia. Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia.

Aquí teniu un documental sobre Roma de la mediàtica historiadora Mary Beard:

En aquest enllaç trobau informació mites fundacionals sobre altres ciutats.

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
-
 Paraules a vista d'ocells
Palaus a la muntanya
Pot ser sana l'enveja?
Per què odiam?

Per què començam l’any al gener?

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

En lloc d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, els romans designaren un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

Segeda
Segeda


En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió “resistència numantina”. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura que, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El nostre calendari es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula faria referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. El kalendarium, però, també era un llibre de comptabilitat on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs.

El primer mes del nostre calendari, el gener, agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el déu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Déu Janus
Déu Janus


La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era martius (març); i l'últim, december (“desè” = desembre). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma -les nostres febres encara tenen a veure amb aquestes purificacions. Tals afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus (juliol) en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l'emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Al segle I aC el calendari julià que impulsà Juli Cèsar continuà conservant el gener com el primer mes del calendari. Al segle VI, però, les reformes del monjo Dionís l’Exigu, promogudes pel papa Joan I, restituïren el març com l’inici d’any. Amb tot, a segle XVI, a instàncies del papa Gregori XIII, el calendari gregorià, que és el que impera avui en dia, tornaria a fixar el gener com el primer mes del calendari.

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Gener en les llengües d'Europa
Gener en les llengües d'Europa


Molt recomanable és aquest article de Carles Capdevila: "Benvinguts als dies de cada dia" (Diari Ara, 09/01/2017)

Articles relacionats:
Estrenes divines

Aquest vídeo de programa Quèquicom de TV3 explica molt bé la història del calendari:


I aquí teniu el famós calendari de Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia clàssica:




Per la gent que heu nascut un 29 de gener, aquí teniu un interessant vídeo de TV3.

Si voleu acabar de conèixer la història del calendari aquí teniu el reporatge El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any, que em varen publicar a la revista Sàpiens el febrer de 2012 (Núm. 113)

Bon any!

Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).

Cridar els quirits

L'etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d'haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S'originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

A partir d'aquest episodi Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d'aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d'aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul fou raptat pels déus, que l'elevaren al cel. Des d'aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l'antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d'origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l'historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de "demanar ajuda als quirits". Fou així com quiritare adquirí el significat de "cridar per socors". I en llatí vulgar es convertí en critare, d'on tenim cridar (català), gritar (castellà"), gridare (italià), crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès; aquest verb, però, ha passat a significar "plorar") –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s'identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s'hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revolució francesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

Rapte de les sabines
El rapte de les Sabines; Hersila al centre entre el seu pare Tit Taci i Ròmul (Jacques-Louis David, 1799)

El rapte de les sabines (Picasso, 1963)
El rapte de les sabines (Picasso, 1963)


El crit

El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d'Oslo: "Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana [...]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa".

El crit (Munch)
El crit (Munch)

En paraules de Rafel Argullol ("La ruleta de les emocions", diari Ara 18/05/2014): "Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l'angoixa, la gelosia, el goig..., allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit".

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d'artista degenerat i retirà tots els seus quadres d'una exposició a Alemanya. Un crític considerà l'obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l'il·lustrà a la portada d'una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Per entendre el quadre "El crit" no us podeu perdre aquesta intervenció de Marc Giró al programa "Divendres", de TV3.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px