Banner Top

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:


Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo

Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Articles del web relacionats:
Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

El llegat religiós del món clàssic

La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era  l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
 
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
  • Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
  • Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
  • Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
Déus grecs

ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη  (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
 
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.

Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència
Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència

Hecatombes i holocausts
Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:

  • Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
  • Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).

Sacrifici a l'antiga Grècia
Sacrifici a l'antiga Grècia

Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
  • L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
  • L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a l’illa de Corfú i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.

Pitonissa d'un oracle
Pitonissa d'un oracle

Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o  Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.

Religió romana
Sacrifici en la religió romana
 
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
 
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
 
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. Es tractava d’unes cintes de llana blanca que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Avui es fa servir l’expressió “tenir ínfules de” per al·ludir a la vanitat desmesurada d’algú.
 
Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
  1. Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
  2. Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
  3. Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
  4. Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.

Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).

En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).

L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
 
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.

Religió romana
Religió romana

Aquí teniu un article que parla sobre el mite de creació de la religió romana.

Aquí teniu un article que parla del concepte de religió a l'antiga Grècia. Es titula "Religión en tiempos del cólera".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:



Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 El rostre de Déu
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
L'oracle de Delfos
Superstició a la romana

Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis. Els antics el consideraven la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava.
 
La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinaria. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
Etimologies gastronòmiques

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar una cita de l’escriptor alemany Bertolt Brecht (1898-1956): “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal”.

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I
 aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

Humor irònic

La ironia és una forma d’humor. Amb ella expressam una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Aquesta paraula prové del grec εἰρωνεία (“simulació”, “pretext”), la qual deriva alhora del verb εἴρω (“dir”).
 
L’inventor de la ironia va ser l’atenès Sòcrates (segle V aC), també considerat el pare la filosofia -el seu nom ja ho deia tot: significava “autoritat” (κράτος) que “salva” (σώζω). Formava part del seu mètode, la maièutica (< μαιεύω, “parir”), amb el qual ajudava els seus deixebles a “parir” el coneixement a través del diàleg. En els seus interrogatoris, Sòcrates assegurava que “només sé que no sé res”. Així, fingint ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor, el qual presumia de saber-la. 

La maièutica de Sòcrates
La maièutica de Sòcrates
 
Alguns pensaran que la ironia és una broma de mal gust. Aquest terme prové del grec βρῶμα (“menjar”), derivat del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”) –no és cap broma, doncs, que la bromatologia és la ciència que estudia els aliments. La paraula broma es començà a emprar a partir segle XVI per al·ludir a un petit mol·lusc marí que corca per sota el buc de fusta de les embarcacions. La “broma” fou molt temuda pels antics mariners, els quals la consideraven una cosa molt “pesada”, una autèntica amenaça per a la seva feina. Amb el temps, la paraula es convertí en sinònima de burla i, després, d’acció graciosa, divertida.

La broma dels vaixells
La broma dels vaixells
 
Estar de bon humor
Les bromes són la salsa de l’humor, sense el qual la vida seria insuportable. Humor, en llatí, significava “líquid”, “humitat”. Al món romà, era un terme que s’emprava per referir-se a la teoria d’Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC). Segons aquesta teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre quatre líquids, que en grec foren coneguts com a χυμοι: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga.

Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció equilibrada de la salut hipocràtica. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes. 

Hi ha gent, amb tot, que no té sentit de l’humor i que fins i tot tenen por de fer el ridícul o de ser motiu de la riota general. Tenen cataguelofòbia (+ γελόω, “riure”, “burlar-se de”). Convendria que s’apuntassin a una geloteràpia, una teràpia consistent a provocar el riure. I quan ja tenguin un somriure dibuixat al rostre es podran sotmetre a una geloscòpia, a una endevinació (μαντεία) de la personalitat a partir de la rialla. Tot plegat els resultarà molt hilarant (< ἱλαρός, “alegre”), fins a tal punt que es voldran canviar de nom. Es posaran Hilari.

Atès que la vida són dos dies, és millor espantar els nostres mals i preocupacions amb un somriure. Castigat ridendo mores (“Corregeix els costums rient”), resa la divisa de la comèdia assignada al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul.


Us recoman aquest article de Carles Capdevila titulat "La ironía que cura los ataques de trascendencia".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de l'humor.

Aquí teniu un article de Sílvia Soler titulat "De bon humor". Igual d'interessant és aquest altre de Toni Soler titulat "L'humor no es negocia".

Aquest article és interessant. Es titula "El humor en aforismos".

Aquí teniu un article sobre la percepció de la ironia.

Articles relacionats:
La mort del mestre
Hipòcrates, el pare de la medicina
Melancolia, la felicitat d'estar trist
Romans, els inventors de l'acudit

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:



Per reflexionar més sobre l'humor, us deix amb el programa "Amb filosofia", de TV3:



I per acabar amb una bona rialla, una mica del gran Pepe Rubianes:

La invasió dels idiotes

Article publicat a l'Ara Balears (28/02/2016)

Occident està de dol. Fa una setmana es va apagar, als 84 anys, una de les ments més brillants que ha donat el segle XX. L’italià Umberto Eco ha estat definit com “l’home que ho sabia tot”, un “savi infinit”, de memòria enciclopèdica i de curiositat insaciable –fou tot un expert en James Bond. Trobarem molt a faltar sobretot les seves anàlisis de semiòleg en uns temps tan vertiginosos com els actuals. El 2015, en una conferència a Torí, l’autor d’El nom de la rosa no es mossegà la llengua en parlar de Twitter i Facebook: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. Abans eren silenciats ràpidament, ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. 
 
Les crítiques d’Eco a Internet no li impedien fer-ne també una lectura positiva: “El fenomen de Twitter és per una part positiu, pensem en Xina o en Erdogan. Hi ha qui arriba a sostenir que Auschwitz no hauria estat possible amb Internet, perquè la notícia s’hauria difós de manera viral. Però, per altra part, dóna dret de paraula a legions d’idiotes. Eco insistia: “El drama d’Internet és que ha promogut el beneit del poble al nivell de portador de la veritat”. Al seu parer, per tal que la ciutadania no es confongui, la feina dels periodistes és fonamental a l’hora de filtrar bé el garbuix d’informacions digitals. Ja fa temps, però, que els mitjans de comunicació se senten eclipsats per la Xarxa. Les jerarquies informatives s’han esbucat. Ara un referent intel·lectual és aquella persona que més seguidors té a Twitter. I com més cridi, més en tendrà.

L'estrès de les xarxes socials
L'estrès de les xarxes socials
 
Eco, que s’erigí en un humanista eclèctic, ens ha deixat enmig d’un moment històric de grans canvis socials. La revolució que ha duit Internet s’assembla molt a la transició de la cultura oral a l’escrita que visqueren els grecs. Al segle IV aC Plató relatà en el diàleg Fedre l’aversió que sentia el seu mestre Sòcrates caps als llibres. Els considerava unes eines inútils que fomentaven la peresa intel·lectual. El pare de la filosofia preferia el mètode de la maièutica, consistent a fer brotar el coneixement en la ment dels seus deixebles a través del diàleg en persona. Avui no hi ha temps ni per a conversar ni per a llegir amb deteniment. No debades, vivim immersos en una societat volàtil, amb valors pocs sòlids i uns vincles humans debilitats per la incertesa. És la coneguda “modernitat líquida”, en paraules del filòsof polonès Zygmunt Bauman.
 
En una recent entrevista al diari El País, Bauman es mostrava igual de crític que Eco en quant a Twitter i Facebook: “Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia... Molta gent empra les xarxes socials no per unir, no per ampliar horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en el que jo anomeno zones de confort, on l’únic so que senten és l’eco de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són una trampa”.
 
Les principals víctimes de la ingent informació desjerarquitzada que circula per Internet són la ja coneguda com a “Generació Z”. Segons els sociòlegs, es tracta de joves hiperconnectats i hiperestimulats que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils”, el seu tòtem és l’Smartphone, que els ha acabat convertint en autistes digitals. La seva dèria per als selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se.

Generació Z
Generació Z
 
Sens dubte, per a la “Generació Z” una imatge ja val més que mil paraules. La capacitat d’anàlisi, per tant, perilla. La paciència, però, que és la mare de la ciència, també es pot educar. Així ho afirmava un Umberto Eco que sempre s’esforçava per no banalitzar la realitat: “Sembla que els joves ara miren més YouTube, es van acostumant a coses molt ràpides, per ventura ja no podrien veure una pel·lícula de Wim Wenders que dura quatre hores. Però es pot canviar: a un dels meus néts, quan tenia deu anys, li vaig dir que havia de veure El guateque (1968), amb Peter Sellers, divertidíssima; però no li agradava, era massa lenta per a ell. Ara que té quinze anys li agrada. S’ha convertit en algú capaç d’entendre una pel·lícula més lenta, però al principi estava acostumat a una velocitat més ràpida”. Pel nostre bé, doncs, és millor que facem cas a savis com Eco i no pas als idiotes que inunden les xarxes socials amb els seus crits i egos hiperbòlics.

Aquí teniu un interssant de Xavier Roig sobre el nou estil de governar de Donald Trump a cops de twitter.

Aquest article d'Ignasi Aragay també és molt interessant. Es titula "La decadència de l'art de la provocació" (Diari Ara 26/03/2017).

Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Esclaus de l'horror vacui
L'esperançadora democràcia digital
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
-
 Compte amb els estúpids!

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px