Banner Top

Carlemany, el pare de l’Europa moderna

La història diu que l’Imperi Romà d’Occident s’acabà l’any 476 dC amb les invasions bàrbares. Al cap de tres segles, però, ressorgí de les cendres gràcies a la tasca d’un home que avui és reivindicat com el “pare de l’Europa moderna”. El seu nom fou Carlemany, rei dels francs, un poble germànic de la zona del Rin.
 
Nascut a la ciutat belga de Lieja, Carlemany fou l’impulsor de la dinastia carolíngia, inaugurada pel seu padrí Carles Martell. Entestat a frenar l’avanç de l’Islam, va estendre els seus dominis per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Holanda i fins a part d'Hispània (nord de l'actual Catalunya i Osca, que es conegué com a Marca Hispana). Establí la capital a Aquisgrà, a la zona oest d'Alemanya  -des de 1950 aquesta ciutat acull el Premi Internacional Carlemany, que reconeix la tasca de personalitats importants que han treballat en favor de la unificació europea.

Imperi carolingi
Imperi carolingi
 
Sacre Imperi Romà
Carlemany va convertir al cristianisme tots els pobles que sotmeté. L’any 800, el dia de Nadal, el papa Lleó III el va coronar el primer emperador del Sacre Imperi Romà amb el sobrenom d’August. D’aquesta manera es reforçà la unió entre el poder polític i el religiós. Si el papa era el cap dels cristians, l’emperador, que ostentava el càrrec “per gràcia divina”, n’era el defensor. Això indignà molt l’imperi bizantí, que fins aleshores s’erigia com el gran protector de la cristiandat. L'any 812 es firmà un acord entre els dos imperis: tornà a haver-hi dos emperadors a Europa, un a l'Orient i un altre a l'Occident.

Coronació de Carlemany
Coronació de Carlemany

Sota el regnat del monarca carolingi, els monestirs es convertiren en els grans garants de la cultura clàssica gràcies a les còpies que els monjos feien dels textos d’autors grecollatins. El llatí es convertí de bell nou en llengua comuna arreu de l’Imperi i es crearen noves escoles. No deixa de ser irònic que qui més va fer per aquest ressorgiment cultural no va ser gaire destre a l’hora d’il·lustrar-se. No debades, Carlemany tingué serioses dificultats per llegir i escriure.
 
Sacre Imperi Romanogermànic
El projecte europeu de Carlemany tan sols durà prop d’una cinquantena d’anys. El 814, un cop mort, el seu imperi s’anà fragmentant paulatinament en petits estats feudals. Al segle X, davant una imminent invasió àrab, el papa Joan XII va demanar ajuda als germànics. L’any 962, a Roma, el seu líder, Otó I, era coronat emperador amb el títol d’August. D’aquesta manera naixia el Sacre Imperi Romanogermànic, també de clara inspiració clàssica com el carolingi.

Escultura eqüestre d'Otó el Gran a Magdeburg (vers 1240)
Escultura eqüestre d'Otó el Gran a Magdeburg (vers 1240)
 
El Sacre Imperi Romanogermànic abraçava un conglomerat d'estats de l'Europa Central que es va mantenir fins a les acaballes del segle XVIII, quan va irrompre en l’escena internacional Napoleó Bonapart. Al general cors li agradava imaginar-se a si mateix com un nou Juli Cèsar, arribat per salvar la República francesa del caos, o un nou August pacificador del gran imperi. Tan sols portà les regnes de França onze anys. Després de l’intent fallit d’envair Rússia el 1812, el seu somni s’esvaí de manera definitiva el 1815 en caure derrotat a la famosa batalla de Waterloo (Bèlgica).

Napoleó al seu tron imperial, per Jean Auguste Dominique Ingres, 1806
Napoleó al seu tron imperial, per Jean Auguste Dominique Ingres, 1806

I acabam amb la cançó d'ABB, Waterloo:




Articles del web relacionats:

Roma segons Ròmul?
- Moscou, la tercera Roma
- Per què va caure l'Imperi Romà?
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat

"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px