Banner Top

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:

 

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llúcifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llúcifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).
 
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.
 

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Qui era Sant Antoni?

La festa més important del cicle hivernal homenatja un monjo cristià de l’Egipte del segle III que ni va ser abat ni va fundar cap monestir.
 
Mallorca ja està preparada per acollir la celebració d’un dels seus noms més estesos i que, segons una falsa etimologia, deriva del grec anthos (“flor”). Cal distingir, però, el Sant Antoni dels Ases, que honrarem el proper 17 de gener, del Sant Antoni dels albercocs, natural de Lisboa i mort a Pàdua, que té la festa el 13 de juny. El que invocam amb foguerons, llonganisses i botifarrons va néixer a Egipte al segle III, molts anys abans que Teodosi convertís el cristianisme en la religió oficial de l’imperi romà (380). Se’l coneix com a Sant Antoni Abat, malgrat que mai no va ser abat ni va fundar cap monestir. Els detalls de seva vida ens han arribat per mitjà d’un contemporani seu, Atanasi d’Alexandria, autor en grec de Vida d’Antoni, que va donar al sant una gran fama per tot l’Imperi.

Per continuar llegint, aquí teniu l'enllaç de l'article de l'Ara Balears.

I si voleu conèixer la relació de Sant Antoni amb el Dimoni, podeu podeu mirar aquest altre enllaç.

Aquí teniu un article del periodista i escriptor Pere Antoni Pons que parla de la relació de Sant Antoni amb la pintura.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre l'ergotisme o el "mal de Sant Antoni".

En aquest vídeo d'IB3 Felip Munar explica els orígens pagans de les festes de Sant Antoni:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud a partir de la figura de Sant Antoni com el primer anacoreta ("qui es retira en grec") del cristianisme:



Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!
Atletes ascetes

Sant Antoni atacats per dimonis (Pintura de Sasseta, 1435)
Sant Antoni atacat per dimonis (Pintura de Sasseta, 1435)


Melancolia, la felicitat d’estar trist

La melancolia o malenconia (les dues formes són correctes) va gaudir de bona fama a l’antiguitat. Ja Aristòtil (segle IV aC) estudià la seva relació amb la creativitat en observar que era un estat habitual en els homes eminents. Al segle XV, Ficino, un famós metge florentí del Renaixement, afirmà que dotava per a la creació artística. Aquesta idea fou recollida dos segles més tard pel Romanticisme, qui l’explotà com a tòpic literari del geni que sempre està trist. L’escriptor romàntic francès Víctor Hugo (segle XIX) definí la malenconia com la “felicitat d’estar trist”. Curiosament els anglesos anomenaren aquest tòpic com a spleen, paraula relacionada amb la grega σπλήν (“melsa”), la seu de la malenconia segons la medicina “humorística” d’Hipòcrates –en anglès, estar trist, nostàlgic o melancòlic també és “to feel blue”.

Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)


El grec Hipòcrates (segle V aC) és considerat el pare de la medicina (τέχνη ιατρική). Segons la seva teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Aquests elements, coneguts en grec com a χυμοι, ens arribarien amb la forma llatina d’humors (“líquids”). Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció de la salut de la medicina antiga. 

Els quatre humors d'Hipòcrates
Els quatre humors d'Hipòcrates

La paraula temperament també està relacionada amb aquesta teoria. Ve del llatí temperamentum ("mescla") –κρασις per als grecs, d’on tenim idiosincràsia (“temperament propi”, ἴδιος)- i al·ludeix a la bona salut que atorgava l’equilibri o mescla dels quatre elements hipocràtics. Després d’Hipòcrates sorgiren moltes teories que associaven els humors al caràcter dels individus. Així s’arribà a la següent classificació:

  • Sanguini. Corresponia a aquells individus amb molta sang (αἷμα, d’on tenim hematoma o hemorràgia). Eren sociables, valents i apassionats  –en grec, l’excés de sang s’anomenà πληθώρα (<πληθώ, “estar ple”), d’on ve la paraula pletòric sinònima de felicitat.
  • Flegmàtic. Corresponia a aquells amb molta flegma. Eren tranquils, impassibles i freds (curiosament, però, la paraula ve de φλέγμα, que en un principi significava “foc”).
  • Colèric. Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) groga –la bilis és una secreció externa de les cèl·lules hepàtiques, del fetge (ἥπαρ). Eren agressius i irascibles. Χολή amb στερεός (“sòlid”, “dur”) donaria colesterol, nom del lípid (< λίπος, “grassa”)  que es troba en els teixits corporals i en el plasma sanguini dels vertebrats; de la bilis llatina, en canvi, tenim bilirubina que, amb l’afegitó de ruber (“roig”, “vermell”), fa referència a un pigment, d’un color groc vermellós, present en un alt percentatge en la bilis.
  • Melancòlic (o malenconiós). Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) negra (μέλας). Eren meditabunds i depressius. La seu de la malenconia era la melsa, situada a l’hipocondri esquerre. Tal com indica la seva etimologia (“sota el cartílag”), l’hipocondri és la regió de l’abdomen que està just a sota de les costelles, que tenen cartílag. La vinculació amb aquesta part anatòmica féu que, amb el temps, les persones melancòliques fossin conegudes com a hipocondríaques.

A partir de la teoria hipocràtica dels humors també es cregué que en cadascuna de les edats de l’home hi havia un humor dominant: a la infància i fins als 17 anys, dominava la sang; en la joventut, dels 18 als 35, dominava la còlera; en la maduresa, dels 35 als 60, dominava la malenconia; i en la vellesa, la flegma.

Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions
Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions

El cristianisme i la melancolia
El cristianisme va transformar la melancolia antiga en un pecat capital, l’accídia (ἀκηδία, “despreocupació”). Sant Antoni, el primer cristià exiliat al desert, també en fou víctima. En plena canícula, el diable li insufla desdeny envers Déu i l’arrossega cap a una vagabunderia mental, d’estats de somni turbulents. A més, és assetjat per ésser regnants o belleses temptadores.

Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)
Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)

Els humors en l’art
Durant el Renaixement, la teoria dels humors hipocràtica fou molt representada en l’art. És famosa la sèrie que li dedicà Raphael Sadeler (1561-1632):

Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)
Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)

Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)
Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)

Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)
Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)

Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)
Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)

L’art melancòlic
Durant el Renaixement, el malenconiós és vist com un “malalt que pensa”. Se’l representa com un individu solitari, capcot, amb una mà recolzada sobre la galta o el mentó. Els malenconiosos són víctimes de la seva lucidesa imaginativa. Pateixen davant de la impossibilitat de comprendre tot el que la seva ment albira. Dividits, doncs, entre l’ansietat creadora i la por d’incomplir les seves fal·leres, els artistes carregaran amb l’estigma de ser “homes difícils”. La bilis negra de la melancolia es converteix en una metàfora de la tinta en la qual mulla la ploma el poeta.

Al segle XVI, Miquel Àngel, considerat l’artista melancòlic per excel·lència, va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència.


Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)
Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)


També ho féu l’escultor francès Rodin a El pensador (1880), que representa Dante, autor de la Divina comèdia, davant les Portes de l’Infern.

El pensador (Rodin)
El pensador (Rodin)
 
Tanmateix, el més emblemàtic de tots fou l’alemany Dürer (segle XVI), amb el seu gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia.
 
Melancolia, Albert Dürer (1514)
Melancolia, Albert Dürer (1514)
 
El pintor francès Cézanne també tractà la melancolia en el seu quadre Noi amb armilla vermella (1888-90)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
 
Etimologia de nostàlgia
La melancolia també pot ser provocada per la nostàlgia. Aquest terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea, Johannes Hofer. Ho féu a partir dels ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). Per tant, la nostàlgia és el dolor que sents en no poder tornar a casa. És el dolor que Hofer detectà que experimentaven els mercenaris suïssos que, al servei del rei de França Lluís XIV, estaven obligats a romandre durant anys lluny de les valls i de les muntanyes de la seva pàtria. Des d’aleshores el neologisme grec es va difondre a la resta de llengües europees.

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Curiosament en alemany hi ha una paraula única relacionada amb la nostàlgia. És Fernweh, composta de “dolor” i “lluny”. Indica la nostàlgia pels llocs en els quals hom no ha estat mai, però als quals li agradaria molt anar. En tot cas, cal no oblidar que la nostàlgia pot portar a la depressió o a la lipemania (< λύπη, “pena”, + μανία, “bogeria”).


Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La nostàlgia és plaer de tristesa i pena d’alegria”.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)
 

El director danès Lars von Trier té una pel·lícula titulada Melancolia (2011). El títol fa referència al nom d’un planeta furtiu que xoca contra la Terra. És la fi del món. Només una al·lota, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment, mentre la resta de ciutadans contemplen l’esdeveniment amb alegre indiferència.


Un dels poetes que millor parlat de la melancolia és el manacorí Miquel Àngel Riera. Aquí teniu un dels seus poemes d’El pis de la badia (1992):

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa 
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis 
i el meu paisatge està sotmès al seu domini, 
obeïdor tot jo al seu codi de signes 
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica. 
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi 
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata 
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits. 
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara 
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la. 
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia 
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima. 
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.
 

I voldria acabar amb una excel·lent definició de la melancolia en paraules de Laura Gost, una potència literària mallorquina emergent. El següent fragment és d’un relat seu inspirat en la increïble notícia d’un suïcidi frustrat: [...] la melancolia tenia l’estrany costum de desaparèixer per deixar pas a la nostàlgia, que era el pseudònim que emprava la melancolia quan se sentia de bon humor [...].

Igual d’interessants són les reflexions sobre la tristesa que fa el Llibre de l’Eclesiàstic: “Consells per no perdre la salut. No t’abandonis a la tristesa i no et turmentis amb cavil·lacions. [...] L’alegria de l’home li allarga els dies. Sedueix-te tu mateix i anima el teu cor, que la tristesa n’ha perdut molts i no fa cap profit. [...] I les preocupacions fan envellir abans d’hora”. Són reflexions a tenir en compte el dia del "Blue Monday" que se celebra el tercer dilluns del mes gener.


Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

No us podeu perdre aquest article de Felip Palou titulat "Vides automillorades".

Relacionat amb la melancolia, en català tenim la paraula recança. Antoni Puigverd reflexiona sobre aquest concepte en aquest article de "La Vanguardia".

També és recomanable aquest altre article.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/12/2016), reflexion sobre la tristesa:



No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la depressió:

 

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:

 

I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

 
Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.


Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la felicitat

Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px