Banner Top

Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l’antiga Roma

Ciceró és considerat el gran orador de l’antiga Roma. Hi hagué, però, una dona que li féu ombra en aquest art: Hortènsia. Aquesta docta puella (“jove docta”) va viure al segle I aC. Destacà no només per la seva eloqüència, sinó també pels seus coneixements sobre jurisprudència. Tanmateix mai no es va poder dedicar a l’advocacia perquè a la seva època les dones tenien prohibit les activitats polítiques i jurídiques.
 
Hortènsia era filla de Quint Hortensi, contemporani de Ciceró i un dels seus gran rivals. De petita,  estudià retòrica a partir dels discursos del seu pare i de prominents oradors grecs. Ben aviat els seus serveis foren requerits per a la causa feminista.

Grup de matrones
Grup de matrones

El 42 aC, durant el Segon Triumvirat, l’Estat necessitava doblers per culpa de la guerra. Aleshores els triumvirs (Octavià, Marc Antoni i Lèpid) aprovaren un impost que afectava les 1400 matrones patrícies, les dones riques de Roma. Això desencadenà una revolta femenina similar a la que es produí el 215 aC amb motiu de la Lex Oppia, que limitava el luxe femení.
 
Les dones afectades per aquell gravamen comptaren amb el suport de les parents femenines dels triumvirs: la germana d’ Octavi i la mare de Marc Antoni. En canvi, la dona de Marc Antoni, Fúlvia, els donà l’esquena. Hortènsia no dubtà a dur la veu cantant de la causa. Al fòrum, féu un discurs del tot apassionat on recriminava als governants que fessin pagar a les dones quan en realitat elles no tenien cap paper destacat a la República. Aquí teniu un petit fragment de les seves paraules recollides al Bellum Civile (IV, 33), d’Apià, historiador grec del segle II dC:
 
“Per què paguem tributs si no compartim la responsabilitat en els càrrecs, els honors, els comandaments militars ni, en suma, en el govern, pel qual lluiteu entre vosaltres mateixos amb resultats tan nocius? Deiu “perquè és temps de guerra” I quan no hi ha hagut guerra? Quan s’han imposat tributs a les dones, la naturalesa de les quals les aparta de tots els homes?

Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
 
L’audàcia d’Hortènsia irrità els triumvirs, que no estaven acostumats que una dona els cantàs les quaranta. Immediatament ordenaren als lictors que expulsassin tota aquella torba del fòrum. L’aldarull, però, que es produí ho impedí. Les dones havien guanyat. Així, al dia següent, es publicà un edicte que els va satisfer molt més. Es reduïa el nombre de patrícies que havien d’aportar part de la seva fortuna; de 1400 es passà a 400. Per compensar el dèficit, es creà un tribut similar que afectava tots els homes, ciutadans o estrangers, amb un cert nivell adquisitiu.

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Aquest article parla sobre la figura de la matrona romana.

Aquest article parla sobre l'arquetip d'esposa romana.

Articles del web relacionats:
- La primera manifestació femenina de la història
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria del tot falsa.

 

Unknown

Xilografia representant el naixement de Cèsar

És inversemblant que Cèsar nasqués per cesària perquè en aquell temps era impossible que les dones sobrevisquessin a una operació tan delicada. A més, sabem que Aurèlia, la mare del gran general romà, va viure molts d’anys -morí quan el seu fill complí cinquanta anys.

La primera cesària
En medicina la cesària es coneixeria com a sectio caesarea (“tall de Cèsar”) -curiosament avui en alemany cesària és Kaiserschnitt (“el tall de l’emperador”). La primera plenament exitosa de la qual tenim constància és de l’any 1500. El seu autor és Jacob Nufer, un expert castrador de porcs suís. La practicà a la seva dona, la qual aconseguí sobreviure amb el nin.

Tanmateix, en mancar d’anestèsia i tenint en compte les infeccions que es produïen, les cesàries continuaven essent mortals per a les parteres. En alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), que consisteix a extirpar l’úter. D’aquesta manera, era més habitual que les cesàries es fessin post mortem, amb la mare ja morta.

 

Yo nada más tuve cesárea 300x200

Cesària al segle XIX
 
Cesària en la mitologia
Tot i ser operacions perilloses, en la mitologia clàssica ja podem trobar casos de cesària. Així féu néixer Apol·lo Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel. Dionís hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex caesarea. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex caesarea en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

 

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
Etimologia de Cèsar
A l’antiguitat, una teoria assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant.

Cesar

Cèsar patia alopècia

Tanmateix, el propi Cèsar preferia pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant
 
Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.

Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.

I en aquest altre article trobareu més informació sobre l'origen de la cesària. És del dermatòleg Xavier Sierra.

Articles del web relacionats:
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px