Banner Top

Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon


Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Quan parlam d'invasions bàrbares, tenim el cap grans hordes d'incivilitzat. Aquest fragment de "Jocs de trons" reflectiria una mica els enfrontaments de l'antiguitat:



Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

Els romans ja perdien oli

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica. I d’aquí l’origen de l’expressió.

La paraula homosexual és un neologisme que no formava part del vocabulari llatí. Com en la societat grega, el que existia era el concepte d’efeminat (effeminatus), molt negatiu, ja que es relacionava amb el paper passiu o de receptor (pathicus), impropi de l’home. En l’àmbit sexual, doncs, el “mascle alfa” només podia fer el paper de dominant, d’actiu. També li podien fer fel·lacions.  En canvi, ser penetrat o ser la persona que realitzava la fel·lació (fellatio o irrumatio) era una de les majors humiliacions. És per això que al mateix Cèsar l’anomenaren uir omnia mulieris et mulier omnia uirorum (“marit de totes les dones i dona de tots els marits”).

Escena homosexual d'Espàrtac
Escena homosexual d'Espàrtac

 

Tampoc entrava en els plans de l’amant virtuós preocupar-se per fer gaudir la seva parella. En aquest sentit, en una relació heterosexual un cunnilingus també era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.
 
Així doncs, a l’antiga Roma el sexe mai no era una relació entre iguals, sinó un joc de poder, on allò que era acceptable o no venia determinat pel lloc que un dels dos ocupava en la jerarquia social. Ho manifestà clarament Sèneca el Vell (Controvèrsies, 4, praef 10): “la passivitat sexual és, per a un home lliure, un crim, per l’esclau una necessitat, per a un llibert una obligació”.

Les obscenitats de Catul
Valeri Catul (segle I aC) és considerat el poeta llatí més obscè. Així demostrava la seva virilitat en uns dels seus poemes més famosos (Carmen-16) que va escriure per defensar-se dels crítics que titllaven els seus versos de mollici (“suaus” o “covards”).

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Us donaré pel cul i me la xuclareu,
Aureli súcube i Furi cosó,
que pels meus versets m'heu considerat
Doncs bé: cal que un poeta sigui cast
en la vida, als versets no els fa cap falta.
Que en el fons només tenen sal i enginy
si són blans i un poquet desvergonyits
i poden excitar i posar calents
no diré els nois, sinó també els peluts
que no poden ni moure els seus lloms durs.
Vosaltres, després de tants mils petons
com heu llegit m'heu de jutjar poc mascle?
Us donaré pel cul i me la xuclareu”.

Queda clar, doncs, que en llatí, “donar pel cul” era paedico (o pedico). Curiosament, en grec l’expressió que es feia servir per a “donar pel cul” (avui “fer un grec”) era Λακωνίζω, literalment “fer un espartà” (natural de la regió de Lacònia).

Escena homosexual grega
Escena homosexual grega

Copa Warren
Les escenes més explícites de sexe anal provenen de la famosa copa Warren, un recipient romà de plata que data del segle I dC. Copes com aquesta, d’una gran qualitat artística, es degueren fer servir en simposis o trobades d’homes per beure, una pràctica que a l’antiga Grècia ja tenia una forta tradició. La copa gafa el nom del seu antic propietari, l’escriptor i col·leccionista d’art nord-americà Edward Perry Warren (1860-1928). Sembla que l’adquirí a la ciutat de Jerusalem el 1911.

En un dels costats de la copa es representa una parella practicant sexe anal. Un home amb barba (erástes en la terminologia grega o participant actiu) jeu amb un jove (un erómenos o participant passiu), que està assegut damunt d’ell. Aquest s’aferra a una corda que penja del sostre mentre és penetrat. Hi ha, però, un tercer individu, possiblement un esclau, que observa clandestinament, talment un voyer, l’escena darrere una porta.

Copa Warren (1)
Copa Warren (1)


En la còpula anal que hi ha altre costat de la copa, un home jove sense barba penetra per darrere un al·lot més jove que es troba tombat lateralment.

Copa Warren (2)
Copa Warren (2)

La dècada dels anys cinquanta del segle passat la duana dels EUA va denegar el permís per a l’entrada de la Copa Warren. Fins i tot diversos museus, inclosos el Museu Britànic, rebutjaren comprar-la a causa del seu contingut sexual. En els anys vuitanta, però, hi hagué un canvi general en l’actitud social envers el col·lectiu homosexual, que començava a patir la xacra de la sida. Així, després d’haver estat exhibida en diverses sales d’Europa, finalment la copa Warren fou adquirida el 1999 pel Museu Britànic per 1 800 000£.

Satiricó
El Satiricó és la millor obra de la literatura llatina que ens ofereix un interessant testimoni sobre les relacions homosexuals en l’època de la Roma imperial. Lamentablement només se’ns han conservat alguns fragments. Es creu que el seu autor és Titus Petroni, que hauria nascut al segle I dC a l’actual Marsella (França). Aquesta obra, a més, es tracta del primer exemple de novel·la picaresca de la literatura occidental. Relata les desventures del jove Encolpi i del seu atractiu amant, un jovenet de 16 anys anomenat Gitó a qui li plouen pretendents de per tot.

Sodomites que “surten de l’armari”
Durant molt de temps els homosexuals també foren coneguts com a sodomites sodomitzar, per tant, al·ludeix al coit anal. Aquesta etiqueta feia referència a la ciutat bíblica de Sodoma que, juntament amb Gomorra, fou destruïda per Déu com a càstig a les “aberracions sexuals” dels seus habitants. 

La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)
La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)


A poc a poc, tanmateix, el col·lectiu gai ha deixat d’estar estigmatitzat i molts s’han animat a “sortir de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transsexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu.

Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Aquest article parla sobre homosexualitat i legislació a l'antiga Roma.

I aquest article para sobre la condició de gai a l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre la bisexualitat a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article que parla sobre com es va ocultar la relació homosexual entre els protagonistes de Ben-Hur:



I aquí teniu la famosa escena d'Espartacus, també de contingut sexual, el famós diàleg d' "ostres i caragol":

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

- Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:

I aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



I aquí teniu unes quantes cançons icòniques del moviment LGTB: "La revolución sexual", "I am what I am", "Go West", "Love Today":



 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px