Banner Top

Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Neró ha passat a la història com un dels emperadors més sanguinaris de l’antiga Roma. Dirigí amb mà de ferro els destins del caput mundi durant catorze anys (54-68 dC). Arribà al poder amb tan sols desset anys de la mà de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest adoptàs Neró com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.

Nery Agripina

Agripina corona amb fulles de llorer el seu fill Neró

Un cop fundat amb la túnica d’emperador, el jove Neró no féu cas dels consells del seu mentor, el filòsof estoic Sèneca. Veié enemics per tot arreu. Avui el seu caràcter irascible és ben present en l’expressió “posar-se fet un nero”. No tingué escrúpols a l’hora d’assassinar les seves dones Octàvia i Pope Sabina –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort.

John William Waterhouse The Remorse of the Emperor Nero after the Murder of his Mother

Remordiments de Neró després d'haver matat la seva mare ( John William Waterhouse, 1878)

Espor, l’emperadriu
Tanmateix, sembla que, de Popea, n’estava enamorat. No se la va poder treure del cap fins que va aparèixer en el seu camí un jove esclau anomenat Espor. Veié en ell la encarnació de la seva difunta esposa, de manera que el rebatià com a Popeita. No li bastà que fos el seu amant. Volgué casar-se amb ell. Hi havia, però, un problema: a Roma estaven prohibits els matrimonis homosexuals.

Davant aquest inconvenient, Neró ordenà que Espor fos castrat. Quan es recuperà d’aquesta intervenció, el vestiren amb les millors gales de Popea i l’any 65 se celebrà la cerimònia, que durà uns quants dies. Aleshores l’emperador féu que tothom tractàs la seva parella com a emperadriu. Així descriu l’escena l’historiador Suetoni, a Vida dels dotze Cèsars (VI, 28):

“Neró ordenà castrar el jove Espor, i s’esforçà per transformar-lo en una dona. Fins i tot anà més lluny i es casà amb ell, amb totes les formalitats habituals d’un contracte matrimonial, el vel nupcial de color rosa i una companyia nombrosa en les noces. Quan la cerimònia acabà, féu que el portessin com una núvia a casa seva, i el tractà com la seva esposa”. L’historiador romà continua: “Féu vestir Espor com una emperadriu i es passejà amb ell dalt d’una llitera per les reunions i mercats de Grècia i durant les festes sigil·laries de Roma, besant-lo contínuament”.

Popea Sabina

Bust de Popea Sabina. Museu del Louvre, París (França) 

Dió Casi, a Història romana (LXII, 13) també parla d’aquest afer amorós de Neró. Tanmateix, aquest emperador fou més conegut per altres excentricitats, com haver ordenat la primera persecució contra els cristians. El 64 els acusà d’haver provocat el famós incendi de Roma.

El Senat romà s’acabà afartant d’aquell omnipotent emperador i el 68 el declarà “enemic públic”. Així, Neró, acorralat, ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”).

Aquí teniu un article sobre l'homofòbia en temps de l'imperi romà.

Aquest fragment parla sobre les bretolades de Neró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
- Heliogàbal, el primer emperador transvestit
La pederàstia a la Grècia clàssica
Mestre en gai saber
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Sota el signe de Lesbos
Sobre homes i dones
Andrògins avui en dia
- Bauzá, àlies Neró

Contra la precipitació, “Festina lente”

Les presses són un mal aliat a l’hora de prendre decisions immediates. Bé ho sabia al segle I aC Octavi August, autor d’un cèlebre oxímoron: Festina lente (“afanya't a poc a poc”). Segons l’historiador Suetoni (August, 25), l’emperador solia pronunciar aquesta locució en grec: σπεῦδε βραδέως. L’adreçava als seus generals per recomanar-los prudència. Suetoni ho explica de la següent manera:

“[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes `afanya’t a poc a poc´, `és millor un general prudent que no un d’intrèpid´ i `es fa massa prest tot el que es fa bé´. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs.

Festina lente ens convida a actuar amb tranquil·litat quan necessitam complir un tasca el més aviat possible. I és que, si l’escometem de mala manera, segurament trigarem més temps. Aquestes paraules d’Octavi August estan en sintonia amb una altra famosa sentència que es diu que Napoleó etzibà a un criat que l’ajudava a vestir:"Vesteix-me ràpid, que tinc pressa" -la frase, amb tot, també és atribuïda a Carles III i Ferran VII. En català deim “Qui més corre, fa més tard”. I en anglès, More haste, less speed (“Més pressa, menys velocitat”).

En la literatura grega ja trobam lloances a la lentitud acompanyada de perseverança. És el cas de la popular faula de la llebre i la tortuga d’Isop (segle VII aC). La tortuga, tot i que és més lenta, finalment guanya la cursa a la ràpida llebre. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'havia aturat a mig camí a fer la migdiada. Havia dormit, però, massa, de manera que, quan desperta, la seva rival, passa a passa, ja li havia passat per davant.

reloj festina automatico hombre f6846 1

Avui hi una marca de rellotges que ha agafat el nom de la famosa locució d’Octavi August. És la marca Festina, que, havent suprimit la segona part de la cita (lente), contínuament ens convida a “afanyar-nos”, a estressar-nos. Maleït rellotge!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:

 

Articles del web relacionats:
- La guerra de los relojes
Esclaus de l'horror vacui
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
Fills de Cronos
El present és un present
Carpe diem
Memento mori

 

La dona del Cèsar, una qüestió d’honor?

La decència és una de les coses que exigim als nostres polítics, però també a les seves parelles. Ho feim apel·lant a la famosa cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Aquesta cita, però, és fruit d’una mala interpretació d’unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.
 
Cèsar, conegut per la seva bisexualitat, es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien l’objectiu d’enfortir la posició social de les famílies dels contraents. La dita en qüestió està relacionada amb una anècdota protagonitzada per la seva segona muller, Pompeia.

Pompeia
Pompeia
 
L’any 62 aC, essent Cèsar pretor, Pompeia celebrà a casa seva la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d’un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Publi Clodi, un jove de l’aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.
 
En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: “Perquè vull que, de la meva dona, ni tan sol se’n tingui sospita”. En la Vida dels Cèsars, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: “És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Finalment Clodi, va quedar absolt d’aquell crim.
 
Tanmateix, el crim de Clodi no va ser l’adulteri amb Pompeia, sinó haver-lo practicat en una festa religiosa. Segurament ambdós amants varen consumar el seu amor. El que no podia tolerar la societat romana de l’època és que l’escenari d’aquella unió hagués estat un lloc sagrat. Així doncs, repudiant la seva dona, Cèsar manifestava el seu màxim respecte cap a les institucions religioses.

Juli Cèsar
Juli Cèsar
 
L’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar, va ser el primer a dictar lleis contra l’adulteri amb penes importants. Després, el cristianisme també es posicionà en contra de l’adulteri. Amb tot, abans del seu triomf, ja trobam textos estoics de defensa de la perdurabilitat del matrimoni i de la castedat com a virtut.
 
La mentalitat misògina de l’antiguitat va anar calant la idea que no hi havia res pitjor per a un home que la traïció de la seva dona. Després, aplicat a l’àmbit polític, s’exigí que la dona també fos model d’honestedat. D’aquí sorgí, a partir de l’anècdota de la segona dona de Cèsar, la cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”.

Aquí teniu un article que parla sobre la condició homosexual de Cèsar.

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
Matrimoni amb amor?

Els doblers no fan olor

En temps actuals de corruptocràcia, allò important és tenir doblers, encara que el seu origen no sigui molt lícit. Bé ho sabien ja els romans. Quan l’any 69 dC Vespasià accedí al poder, el seu somni fou crear una nova Roma, amb el Colisseu com a principal estendard. Aleshores, les malmeses arques públiques heretades de l’època de Neró l’obligaren a pujar impostos i a recuperar-ne d’altres ja abolits. Un d’ells fou el uectigal urinae, que gravava l’orina recol·lectada de les latrines de les vies públiques -una latrina és uns instal·lació rudimentària que serveix per a fer les defecacions i les miccions; deriva del llatí lavare, “rentar”.

Latrines (Ostia Antica)
Latrines (Ostia Antica)
 
L’orina conté un alt nivell d’amoníac, d’efecte blanquejador i desengreixant. A l’antiga Roma es tractava d’una matèria primera molt preuada, utilitzada per adobar cuirs i per netejar peces de vestir. Essent encara desconegut el sabó a les fullonicae (“bugaderies”), la roba era submergida en grans ribells plens d’orina humana o animal mesclada amb aigua i cal o cendres. A continuació era trepitjada de manera sistemàtica per un grup d’esclaus.

Fullonicae (
Fullonicae ("Bugaderies")
 
La principal oposició al nou gravamen de Vespasià vingué del seu fill Tit, que, segons relata Suetoni a De vita Caesarum, protagonitzà una anècdota de dubtosa veracitat. Davant el seu retret, l’emperador agafà amb la mà una grapada de monedes d’or i la va apropar al nas de Tit, demanant-li que les ensumàs. Sciscitans num odore offenderetur (“Et molesta la seva olor?”), li preguntà.
 
En no percebre Tit res especial, el seu pare l’informà que procedia de l’impost de l’orina. A continuació li etzibà: Pecunia non olet (“els doblers no fan olor”). Amb aquesta frase Vespasià justificava la legitimitat dels guanys sense importar el seu origen. Des d’aleshores Tit ja va saber què li esperava en arribar al tron.

Astèrix i Obèlix
Astèrix i Obèlix
 
Curiosament, aquesta cita de Vespasià la trobam en nombroses llengües: en francès (L'argent n'a pas d'odeur); en holandès (Geld stinkt niet); en eslovè (Denar ne smrdi); en alemany (Geld stinkt nicht); o en polonès (Pieniądze nie śmierdzą). A més, a França i a altres països, els banys col·locats a la via pública reben el nom de Vespasiennes en honor al emperador romà.

Latrina actual que agafa el nom de Vespasià
Latrina actual que agafa el nom de Vespasià

Per a més informació sobre les latrines heu de llegir aquest article del dermatòleg Xavier Sierra. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu més informació sobre les latrines a l'antiga Roma:

Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l’antiga Roma

Un dels grans misteris de l’arqueologia romana són unes monedes de contingut sexual conegudes com a spintriae (sprintia, en singular). Moltes avui són exposades en museus com el British Museum o el Hunterian Museum (Glasgow). Una teoria diu que es feien servir per pagar prostitutes. El problema, però, és que no només s’han trobat en lupanars (bordells).

Col·lecció de spintriae
Col·lecció de spintriae
 
Les spintriae fan uns 20  mm de diàmetre i contenen representacions de diferents actes sexuals, ja sigui una fel·lació, una penetració anal o qualsevol altra postura. Per això han estat considerades com el kamasutra numismàtic dels romans.  En qualsevol cas, es tractava de monedes no oficials ni encunyades per l’Estat. El numerari més alt al qual arribaven era el XVI, és a dir, 16 ases, que equivalien a un antic denari de plata.
 
Alguns historiadors opinen que les spintriae només circularen en època de l’emperador Tiberi (14-37 dC), atesa la seva coneguda voracitat sexual. Tampoc, però, es descarta que s’emprassin en altres èpoques. Amb elles s’hauria evitat l’ús de monedes corrents on aparegués l’efígie de l’emperador per tal de no embrutar així la seva imatge. En aquest sentit, l’historiador Suetoni (70-126 dC) relata la història de com un noble romà fou condemnat a mort per haver pagat els serveis d’un bordell amb una moneda on apareixia el rostre de l’emperador.

Spintria
Spintria
 
A part de ser un negoci potent, a l’antiga Roma la prostitució s’erigí en tota institució social que ningú no qüestionava. La seva clientela era ben variada, des d’esclaus fins a patricis. No debades, l’esposa no havia de conèixer les alegries del sexe; a ella només li estava encomanada la tasca de la reproducció. Tenint en compte la procedència diversa de les prostitutes, les spintriae podrien haver estat usades també per rompre les barreres idiomàtiques.

Spintria
Spintria
 
En el món de la prostitució, la fel·lació era un dels serveis més cars ja que era vista com una pràctica del tot indigna -per ventura, per la falta d’higiene d’alguns clients. A més, era interpretat com una profanació de la boca, el canal de comunicació social per excel·lència. El pitjor, però, era que un home pogués realitzar un cunnilingus a una dona, considerada un ésser inferior que no mereixia ser objecte de plaer.

Spintria amb fel·lació
Spintria amb fel·lació

Articles del web relacionats:
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
- Alerta a venerar Venus
-
 Lisístrata o el poder sexual de les dones
- La controvertida etimologia de puta
Messalines promíscues
- La felicitat de les fel·lacions
L'origen de la moneda
Fal·lus fascinants

Compte amb les idus de març!

Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar.
 
Crònica d’una mort anunciada
Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.
 
Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
 
Tu quoque fili mihi
Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.
 
La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

Escut de l'estat de Virgínia
Escut de l'estat de Virgínia
 
La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins –autodenominats “Llibertadors”- i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l'origen de les autòpsies.

Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador
Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador

Aquí teniu el moment de l'assassinat de Juli Cèsar:




Aquest és el discurs de Brutus:



I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l'assassinat de Cèsar:



I aquí teniu una paròdia actual de l'assassinat de Cèsar/Rajoy:




Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula "Les idus de març" (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:




Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" sobre l'herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:



Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 El nostre calendari
Ave, Caesar Matas
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?

Alea iacta est?

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. El 10 de gener de l’any 49 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

Rubicó
Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori- al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”.

Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto- es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

O Cèsar o res!
En travessar el Rubicó, els homes de Cèsar haurien cridat a l’uníson Aut Caesar aut nihil (“O Cèsar o res!”). Segurament, però, aquestes paraules haurien estat dites al segle XV pel cardenal Cèsar Borja (1475-1507), fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià. Les portava inscrites a la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.


Cèsar Bòrgia
Cèsar Borja
 
El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). 

En una memorable escena, Hynkels’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món...”. A continuació, el dictador comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgràcia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art:




Aquest àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio parla sobre el pas del Rubicó.

Articles del web relacionats:
Cèsar no va néixer per cesària
Vercingètorix, l'alter ego d'Astèrix
Ave, Caesar Matas
La guerra propagandística

Ut pictura poesis

La poesia és com una pintura. O si ho volem dir en llatí: Ut pictura poesis. Així resa un dels famosos tòpics d'Horaci (segle I aC), de producció prolífica -seves són també les frases aurea mediocritas, carpe diem o beatus ille. El poeta romà va formular aquesta sentència, un dels pilar del Renaixement, a la seva Art Poètica basant-se en el concepte aristotèlic de mimesi o imitació de la natura com a finalitat general de l’art. Per ventura va agafar la idea del grec Simònides de Ceos, que al segle VI aC va dir: “la poesia és pintura que parla i la pintura, poesia muda". En qualsevol cas, no hi ha dubte que pintura i poesia tenen en comú l'experiència estètica, el plaer experimentat per l'espectador davant una obra sublim.

Els poetes, com els escriptors, també han d'estar abonats a la perseverança. Novament, un altre llatinisme ens ho recorda: Nulla dies sine linea (“Cap dia sense una línia”). És un proverbi atribuït a Plini el Vell (23-79 dC), autor d'Història Natural, una de les primeres enciclopèdies de l'antiguitat. Féu servir aquesta frase per explicar la vida d'Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més important dels pintors grecs clàssics, que no deixava passar cap dia sense dibuixar, encara que fos una sola línia. Aquesta anècdota recorda com d’important és per a una artista la disciplina, la constància. 

Tanmateix, el sentit actual de nulla dies sine linea és molt més ampli. Es pot aplicar a qualsevol activitat que requereix constància. És a dir, “no es pot perdre cap dia”. Al segle I dC l'historiador Suetoni ens parla que ja l'emperador Tit Flavi Vespasià estava obsessionat a no perdre el temps. Al final d’una jornada en la qual no havia pogut fer cap favor als seus amics, hauria pronunciat: Amici, diem perdidi (“Amics, he perdut el dia”).

Aquests són els requisits que, segons Faulkner, ha de tenir tot escriptor: “Un escriptor necessita tres coses: l'experiència, l'observació i la imaginació”.

La millor manera de celebrar el 21 de març, dia Mundial de la poesia, és llegir la rima XXI de Gustavo Adolfo Bécquer, titulada “¿Qué es poesia?"

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Que es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Nulla dies sine linea".

Aquí teniu una classe de poesia de la mà de Roberto Benigni, a la pel·lícula "El tigre i la neu":


Articles del web relacionats:
No moriré del tot
Quan la mediocritat estava ben vista
-
 Carpe diem
- Butades i l'origen de la pintura i l'escultura
Al principi existia la paraula
- Bob Dylan, el nou Homer
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
-
 Paraules letals
Paraules adulterades
Paraules alades
-
 Muses inspiradores
Les metàfores de la vida
Per aspera ad astra

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px