Banner Top

Els doblers no fan olor

En temps actuals de corruptocràcia, allò important és tenir doblers, encara que el seu origen no sigui molt lícit. Bé ho sabien ja els romans. Quan l’any 69 dC Vespasià accedí al poder, el seu somni fou crear una nova Roma, amb el Colisseu com a principal estendard. Aleshores, les malmeses arques públiques heretades de l’època de Neró l’obligaren a pujar impostos i a recuperar-ne d’altres ja abolits. Un d’ells fou el uectigal urinae, que gravava l’orina recol·lectada de les latrines de les vies públiques -una latrina és uns instal·lació rudimentària que serveix per a fer les defecacions i les miccions; deriva del llatí lavare, “rentar”.

Latrines (Ostia Antica)
Latrines (Ostia Antica)
 
L’orina conté un alt nivell d’amoníac, d’efecte blanquejador i desengreixant. A l’antiga Roma es tractava d’una matèria primera molt preuada, utilitzada per adobar cuirs i per netejar peces de vestir. Essent encara desconegut el sabó a les fullonicae (“bugaderies”), la roba era submergida en grans ribells plens d’orina humana o animal mesclada amb aigua i cal o cendres. A continuació era trepitjada de manera sistemàtica per un grup d’esclaus.

Fullonicae (
Fullonicae ("Bugaderies")
 
La principal oposició al nou gravamen de Vespasià vingué del seu fill Tit, que, segons relata Suetoni a De vita Caesarum, protagonitzà una anècdota de dubtosa veracitat. Davant el seu retret, l’emperador agafà amb la mà una grapada de monedes d’or i la va apropar al nas de Tit, demanant-li que les ensumàs. Sciscitans num odore offenderetur (“Et molesta la seva olor?”), li preguntà.
 
En no percebre Tit res especial, el seu pare l’informà que procedia de l’impost de l’orina. A continuació li etzibà: Pecunia non olet (“els doblers no fan olor”). Amb aquesta frase Vespasià justificava la legitimitat dels guanys sense importar el seu origen. Des d’aleshores Tit ja va saber què li esperava en arribar al tron.

Astèrix i Obèlix
Astèrix i Obèlix
 
Curiosament, aquesta cita de Vespasià la trobam en nombroses llengües: en francès (L'argent n'a pas d'odeur); en holandès (Geld stinkt niet); en eslovè (Denar ne smrdi); en alemany (Geld stinkt nicht); o en polonès (Pieniądze nie śmierdzą). A més, a França i a altres països, els banys col·locats a la via pública reben el nom de Vespasiennes en honor al emperador romà.

Latrina actual que agafa el nom de Vespasià
Latrina actual que agafa el nom de Vespasià

Per a més informació sobre les latrines heu de llegir aquest article del dermatòleg Xavier Sierra. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu més informació sobre les latrines a l'antiga Roma:

Ut pictura poesis

La poesia és com una pintura. O si ho volem dir en llatí: Ut pictura poesis. Així resa un dels famosos tòpics d'Horaci (segle I aC), de producció prolífica -seves són també les frases aurea mediocritas, carpe diem o beatus ille. El poeta romà va formular aquesta sentència, un dels pilar del Renaixement, a la seva Art Poètica basant-se en el concepte aristotèlic de mimesi o imitació de la natura com a finalitat general de l’art. Per ventura va agafar la idea del grec Simònides de Ceos, que al segle VI aC va dir: “la poesia és pintura que parla i la pintura, poesia muda". En qualsevol cas, no hi ha dubte que pintura i poesia tenen en comú l'experiència estètica, el plaer experimentat per l'espectador davant una obra sublim.

Els poetes, com els escriptors, també han d'estar abonats a la perseverança. Novament, un altre llatinisme ens ho recorda: Nulla dies sine linea (“Cap dia sense una línia”). És un proverbi atribuït a Plini el Vell (23-79 dC), autor d'Història Natural, una de les primeres enciclopèdies de l'antiguitat. Féu servir aquesta frase per explicar la vida d'Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més important dels pintors grecs clàssics, que no deixava passar cap dia sense dibuixar, encara que fos una sola línia. Aquesta anècdota recorda com d’important és per a una artista la disciplina, la constància. 

Tanmateix, el sentit actual de nulla dies sine linea és molt més ampli. Es pot aplicar a qualsevol activitat que requereix constància. És a dir, “no es pot perdre cap dia”. Al segle I dC l'historiador Suetoni ens parla que ja l'emperador Tit Flavi Vespasià estava obsessionat a no perdre el temps. Al final d’una jornada en la qual no havia pogut fer cap favor als seus amics, hauria pronunciat: Amici, diem perdidi (“Amics, he perdut el dia”).

Aquests són els requisits que, segons Faulkner, ha de tenir tot escriptor: “Un escriptor necessita tres coses: l'experiència, l'observació i la imaginació”.

La millor manera de celebrar el 21 de març, dia Mundial de la poesia, és llegir la rima XXI de Gustavo Adolfo Bécquer, titulada “¿Qué es poesia?"

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Que es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Nulla dies sine linea".

Aquí teniu una classe de poesia de la mà de Roberto Benigni, a la pel·lícula "El tigre i la neu":

 
I aquí teniu la canço de Paco Ibañez "La poesía es un arma cargada de futuro":

 

I aquí teniu la gran cançó d'Aguaviva "Poetas andaluces":

Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu”  -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.

Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)

Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.
Efígie
Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real.  Del verb fingo també procedeixen substantius com  figura o configuració.

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Plagis que fan mal

Hi ha plagis que fan mal. Per comprovar-ho, basta fixar-nos en la curiosa història etimològica que amaga aquesta paraula. En llatí, el terme plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Deriva alhora del grec πλάγιος (“oblic”, “enganyós”), la qual cosa ja denota que el robatori es feia per “enganys”. 

Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis -Vespasià i els seus fills Tit i Domicià-, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot o el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta.
 
Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX. Així doncs, ara que s’acosta el dia de Sant Jordi haurem d’anar en compte a l’hora de comprar llibres plagiats. I sabent l’etimologia de la paraula, no sé per què no hauríem “d’assotar” els autors d’aquest delicte intel·lectual.

Cadafals per als esclaus
Tanmateix, els que no es podien escapar de les plagas (“assots”) devien ser els mateixos esclaus. En els mercats d’esclaus, els captius solien ser exposats dalt d'una estrada, coneguda com a catasta, perquè així fossin més visibles per als possibles compradors.  Precisament amb aquesta finalitat es muntava la catasta sobre una torre de fusta anomenada fala –també servia com a lloc d’execucions per als condemnats a mort. De la unió d'ambdues paraules es formà en llatí vulgar el catafalicum, que en ha arribat amb la forma de cadafal (“catafalco” en castellà).

Articles del web relacionats:
Chao, esclavitud?
Treballar és una tortura
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px