Banner Top

Rectificar és de reis

Article publicat a l'Ara Balears (03/06/2014)

Rei
ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l'Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. Regidor de la seva règia vida, s’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. És per això que preferia ofegar les seves penes en Corina, la seva “escort” personal, la seva dama de companyia -aquesta paraula ens ha arribat a través de l’italià procedent de l’arrel llatina rego.

El nostre
regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions. En terres germàniques, a través de l’arrel indoeuropea *reg-, els reis foren associats amb l’abundància de béns, de manera que no és d’estranyar que molts d’ells acabessin atresorant una gran riquesa –el nostre no es pot queixar.
 
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu daurat retir.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:








I això pensava el gran Pepe Rubianes sobre la monarquia:



Dictadors contradictoris

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria consultar un diccionari i abdicar.
 
Cincinnat, el dictador modèlic
A l'antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Era un temps en què es feia el que ell “dictava”, és a dir, deia.Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l'antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
 
Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d'un incident, havia abandonat la política i s'havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d'aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.
 
El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l'exèrcit en moments d'emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència (1775-1783), fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l'estat d'Ohio (nord-est d'EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l'origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l'ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que d'haver sabut en què degeneraria el govern de Hitler no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.






Aquest és el discurs transcrit:

"Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M'agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px