Banner Top

Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Universitats divertides

L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.

A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
 
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la  lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.

Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.

Quod natura non dat
Quod natura non dat
 
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
 
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia,  subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
 
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
 
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
 
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Amor maternal

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis o mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Mamut ve de mare
Mamut ve de mare


A priori, algú podria pensar que mare ve d’una altra paraula llatina, mare, maris (“mar”). I tot i que no sigui així, no deixa de ser curiós que el líquid amniòtic és com una espècie de mar font de vida. Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany).

Amor maternal
Amor maternal



La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

Bolonya, primera universitat d'Occident
Bolonya, primera universitat d'Occident


Mares amb matèria

El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de matèria que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”), d’on tenim fuet i, en castellà, “fustigar” (+ ago, “conduir”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.
Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.


A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Mare en diferents llengües d'Europa
Mare en diferents llengües d'Europa


No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir. Aquest altre també és molt emotiu.

Aquí teniu més fotografies que il·lustren el cos de la dona com a font de vida.

Aquí teniu la història del Dia de la Mare, que se celebra cada 7 de maig. En aquest altre article la periodista Mònica Planas també parla sobre el mateix tema.

Aquí teniu un debat sobre el concepte amor del programa "Para todos la 2" de TVE:

 

Aquí teniu un reportatge sobre les "NoMo", les dones que no volen ser mares:

 

Aquest vídeo també parla del mateix tema:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/05/2019) reflexion sobre la maternitat:

I aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen del Dia de la Mare.

Aquí teniun un article que parla sobre la imatge de les mares en el cinema.

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px