Banner Top

I amb la menopausa s’acaba la Lluna

Quan a les dones els arriba la menopausa, el seu cos deixar de seguir els ritmes de la Lluna. Així ho indica l’etimologia del terme, format per les arrels gregues ὁ μήν (“lluna”) i παύω, (“cessar”, “acabar”). La lluna grega originà, a través del llatí mensis, la nostra paraula mes. No debades, el satèl·lit de la Terra fou la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat.
 
En el seus orígens, cada mes durava 28 dies, que és el que dura tot el cicle lunar, dividit en quatre fases, de set dies (plena, minvant, nova i creixent), base de la nostra setmana (septimana en llatí). Com a norma general, a la dona també li baixa la regla cada 28 dies, d’aquí que aquest procés biològic rebi el nom també de menstruació (< mensis, “mes”).

Fases de la lluna
Fases de la lluna
 
La primera regla, que arriba entre els dotze i els quinze anys, es coneix com a menarquia (< ὁ μήν, “lluna”, + ἀρχή, “principi”). Quan la menstruació és difícil i dolorosa es converteix en dismenorrea (+ δύς, que indica dificultat, + ῥέω, «fluir»),  i, quan hi ha manca de fluix menstrual, en amenorrea (+ α privativa + ῥέω, «fluir»). De μήν també tenim la paraula menisc, part del genoll en forma de “petita lluna”.

Fases de la Lluna
Fases de la Lluna

 

A l’antiguitat la menstruació estava carregada de tot tipus de supersticions. Basta llegir aquest passatge del Levític (19-31)

“Quan una dona tingui un fluix de sang, si es tracta de la seva menstruació, restarà set dies en la impuresa i qualsevol qui la toqui quedarà impur fins al vespre. Tot allò sobre què jegui durant la seva menstruació serà impur, i tot allò sobre què segui serà impur. Qualsevol qui toqui el seu llit es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. Qui toqui qualsevol moble on ella hagi segut es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. Si algú toca allò que hi ha damunt el llit o damunt el moble on ella ha segut, quedarà impur fins al vespre.Si un home jau amb ella, recaurà en ell la seva contaminació i quedarà impur durant set dies; i qualsevol llit on ell jegui quedarà impur.

Quan una dona pateixi pèrdues de sang durant molts dies, fora del temps de la seva menstruació, o quan es perllongui el seu període, quedarà impura mentre duri la seva pèrdua de sang; com en els dies de la regla, és impura. Tot llit on jegui mentre dura la seva pèrdua serà per a ella impur, com el llit de la seva menstruació; i qualsevol moble sobre el qual segui quedarà impur, com en la impuresa de les seves regles. Qui toqui aquelles coses quedarà impur, i es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. Quan les seves pèrdues s‘hagin aturat, es reservarà set dies i després serà neta.

El dia vuitè es proveirà de dues tórtores o dos colomins, es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió,i el sacerdot oferirà l’un com a ofrena pel pecat i l’altre com a holocaust. Així el sacerdot farà expiació per ella davant el Senyor, a causa de les seves pèrdues de sang. D’aquesta manera apartareu els fills d’Israel de les seves impureses, a fi que no morin per les seves immundícies si contaminaven el meu Tabernacle, que és enmig d’ells”.

En la mitologia grega la Lluna adquirí forma de divinitat amb el nom de Selene (Σελήνη), d’on tenim el terme selenografia, part de l’astronomia que tracta de la descripció de la Lluna -amb el temps, Àrtemis, la deessa de la caça, adoptaria la funció d’aquesta divinitat menor.

La llum de la Lluna
Tenguem o no la menstruació, cada dilluns (< dies Lunae, “dia de la Lluna”) la Lluna inunda les nostres vides. Essent un satèl·lit que ens il·lumina de nit, la paraula llatina Luna deriva de lux, lucis (“llum”) arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus (“bosc sagrat”), però en un principi significava una “clariana dins un bosc”. 

A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d’altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà “lugar” també deriva de lux.

Estar a la lluna de València
L’expressió “estar a la lluna de València” al·ludeix a una persona absent, distreta. El seu origen no està del tot clar. Segons una tradició del tot inversemblant, antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats.

Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
 
Una altra tradició conta que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.
 
Albins, fills de la Lluna
La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d’aquí tenim l’adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes.

Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
 
Tal com apunta el dermatòleg Xavier Sierra en el seu blog, en alguns països d’Àfrica, els albins (< album, “blanc”) són considerats fills de la Lluna, ésser fantasmals, amb poders màgics, portadors de la mala sort. Aquesta absurda creença tradicional ha fet que se’ls marginàs i se’ls perseguís -en alguns casos se’ls assassina. També és estès el rumor que els ossos dels albins contenen or. Per això, han aparegut tombes seves obertes.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:




Articles del web relacionats:

Dies divins
- L'etern mal uterí

Aquí teniu la gran cançó de Mecano: "Hijo de la Luna":



La lluna sempre és evocadora de records. És el que diu la canço "Memory", de Barbra Streisant:




I per als més petits, "La Lluna, la pruna":



Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px