Banner Top

La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:

“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.

La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.

Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.

Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.
 
Aquí teniu un article de Manuel de Prada titulat "El latín y los muertos".

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:





Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.

 

I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Paradoxes hel·lèniques

Si viatjam a Grècia ens podem endur més d’un ensurt lingüístic. A la darrera entrada d’aquest web ja comentàvem que a la pàtria de Sòcrates una metàfora no només és un recurs literari, sinó també un mitjà de transport. Així doncs, no ens ha d’estranyar que algú ens digui: “Me’n vaig a agafar la metàfora!” en al·lusió a un bus o a un tren.
 
En grec modern, però, hi ha molts altres amics falsos (el coneguts false friends en anglès), és a dir, paraules semblants en la forma entre dues llengües, però amb un significat o ús diferent. Aquí en teniu alguns exemples a partir d’un treball titulat “¿Es el autobús una metàfora?”, que realitzà el 2005 Styliani Voutsa, de la Universitat de Salamanca.
 
Anècdota. En grec modern és una paraula neutre (anékdoto) que significa acudit o quelcom graciós. En català, en canvi, és de gènere femení i fa referència a un petit fet particular, més o manco curiós, d’història o de la vida íntima d’algú –consta d’una α privativa + ν eufònica + εκδύδωμι (“publicar”); etimològicament, per tant, una anècdota és una escrit que no ha estat publicat.

Plaça Sintagma. El nom de la plaça central d’Atenes on hi ha el Parlament grec no té res a veure amb un sintagma verbal, nominal o preposicional. En grec, Sýntagma (<  σύν, “amb” + ταξις, “ordre”) significa, entre altres coses, constitució.
 
Banc Ètnic (Εθνική Τράπεζα). Equivaldria al nostre Banc Nacional. No debades, l’adjectiu ethnikós (< ἔθνος, “raça”, “nació”) vol dir nacional.
 
Ministeri Esotericón. És el nom que rep el Ministeri de l’Interior. Esoterikón (< ἔσω, “dins” + sufix comparatiu –τερος) poc té a veure amb el sentit de secret de la nostra paraula. En grec modern, per tant, aquest adjectiu és més fidel a la seva arrel.
 
Triar glossa. Si anam a un caixer automàtic a treure doblers, la màquina ens farà triar glossa. Abans de posar-nos a glosar-li alguna cosa, hem de saber que  γλώσσα significa “llengua” -d’on deriva poliglot, glosa, glossari. Però en grec, si anam a una peixateria o a un restaurant, també podem demanar una glossa, ja que un altre dels significats d’aquesta paraula és el de llenguado.
 
Amígdales. Així s’anomenen en grec modern les ametlles (αμύγδαλα). En la nostra llengua, a través del fenomen de la metàfora, s’entén que, per la seva forma, adquirissin aquest nom cadascun dels dos òrgans glandulars col·locats a ambdós costats de l’entrada de la faringe.

Tesi
. Derivat de τίθημι (“col·locar”), en grec modern significa posició, situació. En català, en canvi, una tesi és una proposició que hom pren com a punt de partida per a la demostració d’un argument.
 
Periòdic. En grec modern designa una revista i no un diari, com passa en la nostra llengua. Es tracta d’un terme que prové del món de l’astronomia. Consta de la preposició περι (“al voltant”) i del substantiu ὁδός (“camí”). Per tant, inicialment un període era el temps que trigava un planeta a fer la volta a la seva òrbita.
 
Èxode. En castellà es refereix a la fuga col·lectiva d’un poble, com per exemple l’Èxode del poble jueu narrat a l’Antic Testament. En grec modern, éxodos (<εκ, “des de” + ὁδός, “camí”), a part d’aquesta emigració en massa, significa “sortida”. Així doncs, podem trobar cartells amb éxodos en un aeroport, estació o discoteca.
 
El·lipsi. En català, al·ludeix al fenomen gramatical que consisteix en l’absència d’una o més paraules d’una oració, les quals se sobreentenen fàcilment pel context. En canvi, la paraula grega élleipse (<λείπω, “abandonar”) significa “mancança”, “insuficiència”. Així, avui un grec pot dir que té una el·lipsi de pa, de temps, d’espai o, fins i tot, una el·lipsi de confiança o d’experiència.

Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
 
Litúrgia. En grec modern, leitourgía (λειτουργία < λεῖτος, “públic” + ἔργον, “treball”, “acció”) no només es limita a l’àmbit eclesiàstic. Els grecs parlen de la litúrgia de l’encèfal quan es refereixen al funcionament del cervell humà. També poden esmentar la litúrgia (funcionament) de l’ascensor. Amb el seu significat de “missa” el més correcte és dir Theía Leitourgía (Θεία Λειτουργία), que es traduiria per “missa divina” –en la parla quotidiana, però, sovint s’omet l’adjectiu theía (“divina”).
 
Agonia. Aquesta paraula, en català, significa “pena” o “patiment angoixós” i també “estat immediatament anterior a la mort”. A part d’aquest context, en grec modern agonia (<ἀγών, “lluita”, “certamen”) s’empra quotidianament amb el significat d’ “estrès”, “angoixa”. D’aquesta manera, un grec pot dir que davant un examen o una entrevista de treball té agonia.
 
Hidràulic. Tant en català com en grec modern, aquest adjectiu, derivat d’ ὕδωρ (“aigua”) + αὐλός (“flauta”), significa “allò relacionat amb l’aigua”. En grec modern, però, l’hidraulikós és també com es coneix el fontaner.
 
Aporia. Per a nosaltres, aquest és un terme filosòfic que al·ludeix a un problema impossible de resoldre des de la lògica –consta de l’α privativa i de πόρος (“pas”). En grec modern, en canvi, aporia és sinònim de dubte o de sorpresa. Així doncs, és normal que un professor grec demani als seus alumnes si tenen qualque aporia. També, però, aporia és la situació d’una persona que no té recursos econòmics, per tant, és sinònim de pobresa.

Androgin. En grec modern, andrógyno (<ἀνήρ, “home” + γυνή, “dona”) significa, com en català, “aquell qui té característiques d’ambdós sexes”. També, però, s’empra amb el significat de “matrimoni”.
 
Patètic.  Nosaltres relacionam l’adjectiu patètic (<πάθος, “sofriment”) amb quelcom penós i trist. En grec modern, en canvi, té altres dos significats: el de “posseït per la passió” i el de “passiu”. Per tant, els grecs poden parlar de mirada patètica, mentre que nosaltres diríem mirada apassionada. Pel que fa a la segona accepció, la Veu Passiva en la gramàtica grega es denomina Veu Patètica (Παθητική Φωνή); els homosexuals passius reben el nom d’homosexuals patètics (παθητικός ομοφυλόφιλος); o un fumador passiu seria un fumador patètic (παθητικός καπνιστής).
 
Empatia. En català, aquesta paraula -relacionada també amb πάθος- designa la facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’una altra persona amb la qual hom s’hi identifica. En grec modern, en canvi, té una forta càrrega negativa i significa “maldat”, “rancor”, “odi”. Així, quan a un grec se li diu que hi ha empatia entre dues persones, el que pensarà és que s’odien, és a dir, just tot el contrari del que significa per a nosaltres.
 
Pragmàtic. En grec modern, pragmatikós (<πρᾶγμα, “cosa”, l’equivalent al res, rei llatí) té el significat de “vertader” i, per tant, no és, com en català, sinònim de “pràctic”. Així doncs, un amic pragmàtic és un amic de veritat.
 
 
En grec modern també hi ha una sèrie de paraules semblants al català només fonèticament, ja que no comparteixen arrel etimològica. Algunes d’elles són:
 
Agre. En català deriva del llatí acer, acris, acre (“agut”). En canvi, en grec modern l’adjectiu agrios deriva d’αγρός (“camp”, l’equivalent al llatí ager, agri) i significa “salvatge”, “no civilitzat” perquè les persones que vivien al camp se’ls atribuïa la qualitats de “barroers”.
 
Sinusitis. En català, fa referència a una inflamació aguda dels sins (del llatí sinus, -us, “concavitat”) del crani i es tradueix al grec per higmoritis. Casualment, aquesta paraula sona molt semblant a la grega synousia (<συν-, “amb” + οὐσία, “essència”, “substància”), que significa “coit”, “acte sexual”
 
Pesseta. Aquesta moneda, que ja no empram i que és un diminutiu de peça, sona molt semblant, en grec modern, a petseta (πετσέτα), que significa tovallola.
 
Idiotikos parking. Quan anam a un aparcament grec ens podem sentir uns idiotes en veure un cartell amb aquestes paraules. En realitat, però, volen dir “aparcament privat”. No debades, ἴδιος significa “propi”. En la democràcia atenesa un ἰδιότης era una persona que no participava de la vida política i es contraposava amb el πολίτής. D’ ἴδιος també tenim idioma i idiosincràsia.


Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes
Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes


Jordi Canet, lector d’aquest web, ha mostrat gran interès en aquesta entrada. A continuació, amb el seu permís, reproduesc el fantàstic escrit, titulat Paradoxes hel·lèniques, que m’ha fet arribar per completar la informació ja donada sobre els false friends entre el grec modern i el català. Jordi, moltes gràcies! Dóna gust tenir lectors tan entusiastes com tu! (amb el teu permís. m'he apropiat del teu títol)

Potser la primera paradoxa és que Grècia no es diu Grècia, sinó Hellas i els grecs no són grecs, sinó hel·lènics. I la República grega és la Demokratia (hel·lènica, per descomptat). Però n’hi ha moltes més. El munt de paraules gregues clàssiques que entre nosaltres s’utilitzen amb un sentit culte xoca sovint amb l’evolució que aquelles paraules han tingut al llarg dels temps i amb el sentit que actualment tenen per als grecs d’avui dia.

Tot just arribes a l’aeroport (aerodrómio) d’Atenes veus uns edificis al costat que són de l’aeròdrom “polèmic”. És que potser es discuteix sobre l’emplaçament de la tercera pista? Res d’això: polemikós vol dir, simplement, militar. La paraula Èxode us duu ressons bíblics i, per extensió, sortides massives de ciutadans. A Grècia qualsevol sortida és un éxodos.

Resulta que per anar de l’aeroport al centre de la ciutat cal fer una metàfora, ja que aquest mot (metaforá) vol dir actualment transport. Aquest pot ser en autobús, que esperes “estàticament” a la parada (stase) o bé en taxi, que pot ser que estigui lliure (eleúteros) o l’hagueu de compartir. Per cert, recordeu l’Eleuterio Sánchez, “el Lute”? Estava predestinat a fugir tot cercant la llibertat. Finalment, però, arribeu al centre de la capital, la plaça Sintagma. I la gent de lletres es pregunta si el “sintagma” és tan important com per donar nom al rovell de l’ou d’Atenes. Resposta: Sintagma vol dir Constitució.

Després d’instal·lar-vos a l’hotel sortiu a donar un volt i veieu la quantitat de “trapezis” que hi ha al centre. No són sinó Bancs. La cosa no és gens descabellada, ja que una trapezi és una taula, que és com qui diu un taulell o, en definitiva, un banc. Hi ha un Banc que diu que és “Ètnic” però que en realitat és Nacional, un altre és “Laic” però que a fi de comptes és Popular i un que semblava ser el Banc d’Empúries (Emporikós) era un vulgar Banc Comercial.

Quan aneu al restaurant, procureu que sigui “càtar”, és a dir katharos, que vol dir net. Demaneu primer el katalogos, que és la carta i al final el “logariasmós”, que no és el logaritme, sinó el compte. (Aquesta anava per la gent de ciències). Entremig, observeu que metallikós vol dir metàl·lic però també mineral (cas de l’aigua) i physikós no només vol dir físic sinó també natural (per cert, el gas natural és el physiko aerio). A l’hora del vi us oferiran, entre d’altres, els vins topikos que no tenen res a veure amb els tòpics. Són, simplement, vins locals o “vins del país”. En acabar, si heu quedat contents, no us descuideu l’eukharistó (pronunciat efjaristó), que serveix per agrair el bon servei rebut.

Comenceu les visites turístiques i aneu, per exemple, al turó de Licavitos, on s’hi arriba amb un funicular que – horror! – només té capacitat per 30 àtoms! Respireu quan apreneu que, avui dia, átomo vol dir persona o individu (recordeu: àtom = indivisible?). És clar que això ho hauríem pogut veure a venir perquè a l’ascensor de l’hotel hi havia una placa que deia que “els àtoms menors de 12 anys havien de pujar acompanyats d’adults”. I què me’n dieu d’una calefacció individual, que es converteix en una calefacció atòmica?

Tornant al turó que dèiem, al capdamunt hi ha una església dedicada a Sant Jordi, a qui, amb tots els respectes, podríem dir Sant Pagès, perquè aquest és el sentit de la paraula Giorgios: el qui treballa la terra.

Com que no enteneu els diaris o efimerida, que no només porten efemèrides, decidiu tornar a l’hotel per si ha arribat cap grámma o carta (Ai la gramàtica) i, si no hi ha res millor, veure per la tele les notícies del podosphairo o futbol. Allà descobriu que hi ha escales “mono anodos” (només de pujada) i d’altres “mono káthodos” o només de baixada. Tot plegat se us fa una mica diskolos, és a dir, difícil. La paraula téchne no té res a veure amb la tècnica, sinó amb l’art. Un enginyer és un mechanikós, industrial és biomechanikós i un enginyer industrial és… un capicua.

Si aneu a Grècia i heu de reparar un pneumàtic, cerqueu un lloc on arreglin elàstics (lástiko), però si necessiteu un confessor haureu de preguntar per un “pneumàtic” (pneumatikós). Divertit, oi?

Jordi Canet

Etimocefalàlgia

Des de fa uns anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: τυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i λγος ("dolor"). Per conèixer més detalls d'aquesta patologia, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012). En Miquel Àngel també hi surt.



L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la humanitat a través del lèxic. No debades, l'etimologia és la biografia de les paraules o la porta que se’ns obre a l’ànima de les paraules. També, però, podem dir que l’etimologia és la genètica dels mots, ja que ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni de cadascun d’ells. I si consideram l'etimologia com l'ADN dels mots, la façana constituiria la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet.  

Per fer-nos una idea de la càrrega històrica que arrosseguen totes les paraules agafarem un fragment del llibre El candidato melancólico (Madrid, RBA 2006) de Juan José Millán:

“Les paraules d’una llengua porten rastres que es remunten a mil·lennis enrere, connexions ocultes amb altres llengües, vives o desaparegudes, històries de contactes de conquestes i d’invasions, de guerres i d’influències, d’invencions i de destruccions. La història de les paraules és la història del món”. 

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés també té un preciós vers sobre les històries que amaguen les paraules: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” (Primer llibre de les odes, 1972). Ja ho diu un famós palíndrom: “un nom, un món”.

Molt entusiàstiques també són les reflexions sobre l’etimologia fetes pel filòsof Xavier Antich a un article publicat al diari Ara (16/08/2015) amb el títol Les paraules, restes d’una població estranya:

“No hi ha amor per la veritat sense amor per les paraules. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora […]”.

L’etimologia al llarg de la història
Els gramàtics grecs ja havien considerat l’etimologia com una part essencial de l’estudi de la llengua, juntament amb la morfologia i la sintaxi. L’etimologia era vista com la ciència (λόγος) que permetia la recerca del sentit “veritable” (τυμος) dels mots, els quals es veien com a símbols esgotats pel pas del temps, que no significaven allò que sempre havien significat. Aparegué, per tant, una actitud més o menys mística de cercar la significació originària via etimologies amb el benentès de la famosa màxima del filòsof presocràtic Heràclit: παντα ρει (“tot flueix”). Ja al segle I aC l’historiador Sal·lusti, a La conjuració de Catilina (cap. LII) fa dir això a Marc Porci Cató:

“Certament fa molt de temps que hem perdut els vertaders noms de les coses. I per això a la prodigalitat amb els béns aliens l’anomenam generositat i a la gosadia per fer el mal l’anomenam valor [...]”.

Heràclit (Escola d'Atenes)
Heràclit (Escola d'Atenes)

Laura Borrás, professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, insisteix que el temps també passa factura a les paraules. Ho diu l’assaig Per què llegir els clàssics, avui?

“Perquè les paraules són com les pedres de riu, que van essent modelades pel fregament de l’aigua i l’erosió de les roques del llit del riu. Les paraules, doncs, com les pedres, rodolen pel riu dels segles i modifiquen la seva forma, o potser el seu contingut. De vegades s’omplen de significats nous, de vegades en perden”.

El caràcter augural dels mots
A pesar que la terminologia és d’origen hel·lena, la preocupació per esbrinar el sentit i l’origen de les paraules no fou pas patrimoni dels grecs. Els hebreus també ja s’hi interessaren. A la Bíblia trobam una mena d’obsessió per la motivació dels noms propis o pel caràcter augural de molts d’ells (com tan bé els llatins reflectirien en un joc de paraules: nomen est omen, “el nom és un auguri”). És el cas de la llarga llista de noms compostos amb –el (“déu”) com Daniel (“Déu és el meu jutge”), Rafael (“Déu ha sanat”), Miquel (“Qui és com Déu”) o Emmanuel (“Déu que està entre nosaltres”); i tants d’altres com Moisès (“l’he tret de l’aigua”), Abraham (“pare d’una multitud de pobles”), David (“estimat”), Susanna (“lliri”), Sara (“princesa”), Raquel (“ovella”), Noemí (“la meva delícia”) o Dèborah (“abella”).

A l’antiga Grècia, el primer tractat d’etimologia el trobam al Cràtil de Plató (segle IV aC). En aquesta obra, dos filòsofs atenesos, Cràtil i Hermògenes, discuteixen sobre l’origen dels mots amb dues postures enfrontades. Cràtil manté que els noms són exactes “per naturalesa” perquè “s’ajusten a la realitat”; no debades –diu- contenen certs sons que expressen l’essència d’allò que designen, tal com passa amb les onomatopeies.

Hermògenes, en canvi, defensa que els noms són un simple “pacte” o “consens” (homología), consagrat després per l’ús o “costum” (ethos). Hermògenes demana a Sòcrates que intervengui en la discussió. Però el pare de la filosofia no es mostra d’acord amb cap de les dues postures. Amb tot, reconeix la dificultat de posar nom a les coses: “Sembla, doncs, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “.

El gran lingüista suís Saussure (1857–1913) ja deixà clar que els noms són signes arbitraris, és a dir, el significat originari que adquireix un mot és del tot convencional. Així doncs, en contra del que postulava Cràtil, el nom no fa la cosa -si fos així, però, totes les coses tendrien el mateix nom en tots els idiomes, la qual cosa no és el cas en aquest babèlic món; no per conèixer el nom d’una cosa coneixem la mateixa cosa.

Torre de Babel (Pieter Bruegel)
Torre de Babel (Pieter Bruegel)


En época moderna, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, filòleg clàssic de formació, també es posicionà a favor de la teoria convencionalista defensada per Hermògenes al diàleg de Plató. En l’opuscle titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) manté que l’home és un ésser moral des del moment que ha aconseguit domesticar el món amb el llenguatge. Posant nom a les coses –una de les primeres coses que féu Adam segons el Gènesi-, prenem possessió de conceptes com “bo” o “dolent” i, amb aquest convencionalisme del tot subjectiu, els dotam d’una forta càrrega moral. És així com hem acabat essent presoners dels prejudicis que nosaltres mateixos hem construït amb el do més profund que se'ns ha dotat com a espècie, la parla.

La polémica platónica també seria evocada per l’escriptor argentí Jorge Luis Borges en el seu poema El Golem (1958):

“Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa,

en las letras de “rosa” está la rosa
y todo el Nilo en la palabra “Nilo” “.

El poder taumatúrgic de la paraula
Un altre gran escriptor modern que mantingué viva la polèmica fou el poeta català Salvador Espriu (1913-1985) en dir “Si m’anomenes, existeixo”. És el poder taumatúrgic de la paraula, que permet la creació del món en tants i tan bells mites literaris antics.

Tanmateix, a l’antiga Grècia no faltaren els autors que defensaven la concepció màgica del llenguatge. És el cas del gramàtic Melamp, que al segle VII, en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké de Dionís de Tràcia, escrigué: “[...] etimologia és com si es digués ἀληθινολογία (“estudi de la veritat”), ja que les paraules gregues no foren en el seu origen disposades a cada cosa a l’atzar, sinó que, mitjançant l’anàlisi del sentit, descobrim per què tal cosa s’anomena de tal manera”.

Quan al segle I aC Ciceró va voler traduir al llatí l’expressió grega, etymología, s’inventà una altra forma: veri-loquium (“el que diu la veritat”), és a dir, que és verí-dic. Per això, l’etimologia fundada d’una paraula constitueix el seu veredicte (“allò dit que conté la veritat”). Amb tot, Ciceró, en lloc de veriloquium, era més partidari d’emprar el terme notatio (“anotació”), ja que considerava que les paraules en realitat són notes o, tal com va postular Aristòtil al segle IV aC, senyals (σῆμα). Un coetani de Ciceró, Marc Terenci Varró, fou un altre estudiós de les etimologies. Amb tot, el més entusiasta de tots fou un hispà, Sant Isidor de Sevilla, que al segle VI, en la seva enciclopèdica obra Etimologies, deia: “Quan veus d’on prové un nom, de seguida entens la seva força”.

Al segle XVIII, el gran naturalista suec Linneu, pare de la nomenclatura binomial –que recull el gènere i l'epítet de l'espècie- digué: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (“Si ignores els noms, mor també el teu coneixement de les coses”). Vendria a dir que si desconeixes l’origen de les paraules, realmente no les coneixes a fons. A Linneu l’anomenaren metafòricament “el segon Adam”. I és que, si el primer va posar en el Paradís un nom comú a totes les coses segons el bell relat de la Bíblia, ell va posar un nom científic als éssers vius coneguts aleshores i, sobretot, inventà un sistema eficaç d’anomenar els que s’anassin descobrint en el futur. Un compatriota seu, Strindberg, escrigué: “Linneu era en realitat un poeta que es convertí en naturalista”.

Linneu
Linneu


Seria al segle XIX quan l’etimologia es constituiria com una disciplina científica amb un mètode de recerca propi. Aniria de la mà de la semàntica, concepte encunyat pel lingüista francès Michel Bréal (1832-1915) a partir del grec σῆμα (“senyal”) i basant-se en la teoria del signe lingüístic apuntat per Saussure. La semàntica estudia el significat de les paraules des d’un punt de vista sincrònic (en un moment determinat) o diacrònic (a partir de la seva evolució al llarg del temps).

La fal·làcia etimològica
L'etimologia també pot ser considerat un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Tot i el caràcter revelador d’aquesta disciplina, no hem d’oblidar, però, que, seguint Saussure, les paraules, són signes arbitraris. Així doncs, l’etimologia no ens descobreix exactament la “veritat” que amaga la llengua, però sí ens dóna una perspectiva privilegiada de la seva evolució. En aquest sentit, al·ludint a Sòcrates, podem dir que la etimologia té una funció “maièutica”, la de treure a la llum el nucli fecund d’una paraula.

Aquesta idea equivocada de creure que l’etimologia ens proporciona el sentit original i gairebé màgic de la paraula es coneix com a fal·làcia etimològica. És un argument que sovint sol ser emprat per defensar certs postulats inamovibles. No debades, hi ha qui, tirant de diccionari, afirma que matrimoni ve de mare i que, per tant, un matrimoni sense mare no pot ser considerat com a tal. Per tant, aquest argument també ens impediria anomenar plomes a les estilogràfiques, atès que ja no es fan amb l’ala de cap oca.

Borges, fidel com sempre a la seva ironia, considera l’etimologia com una disciplina interessant, encara que inútil per a l’aclariment de conceptes. Així ho manifestà en el seu escrit “Sobre los clásicos” (1952):

Escasas disciplinas habrá de mayor interés que la etimología: ello se debe a las imprevisibles transformaciones del sentido primitivo de las palabras, a lo largo del tiempo. Dadas tales transformaciones, que pueden lindar con lo paradójico, de nada o de muy poco nos servirá para la aclaración de un concepto el origen de una palabra. Saber que cálculo, en latín, quiere decir piedrecita y que los pitagóricos las usaban antes de la invención de los números, no nos permite dominar los arcanos del álgebra; saber que hipócrita es actor, y persona, máscara, no es un instrumento valioso para el estudio de la ética. Parejamente, para fijar lo que hoy entendemos por lo clásico, es inútil que este adjetivo descienda del latín classis, flota, que luego tomaría el sentido del orden”.

Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia
Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia


A pesar d’aquesta consideració borgiana, no hi ha dubte que l’etimologia ens pot ajudar a recapturar la imatge concreta subjacent en paraules abstractes com definir (< finis, “fi”), eliminar (< limen, “llindar”), recordar (< cor, “cor”), revelar (< velum, “vel”), desastre (< astrum, “astre”) o xantatge, paraula que prové de l’expressió francesa fer chanter quelqu'un (“fer cantar algú”).

L’estudi dels mots també, però, ens permet conèixer la carrega ideològica que arrosseguen paraules com patrimoni (pater, “pare” + munus, “càrrega”, “deure”), matrimoni (“tasca de la mare”) o virtut, que està relacionada amb vis (“força”) i vir (“mascle”).

Els avatars de l’etimologia
Hi ha etimologies que demanen poca indagació. Per exemple, cap ve simplement del llatí caput. En canvi, més interessant i laboriós és conèixer la història d’alguns derivats seus. Per exemple, precipitar-se incorpora el prefix prae- (“davant”), de manera que significa “llançar-se amb el cap per davant”. D’altra banda, missió ve del verb mitto (enviar) i submissió significa, literalment, estar sota la "missió", sota les ordres d'algú altre.

Altres paraules han patit avatars més curiosos. N’és un exemple arxiu. Prové del grec τό ἀρχεῖον, que era com s’anomenava la residència dels arconts, els magistrats que, a l’Atenes clàssica, s’encarregaven de governar (ἄρχω) la polis. Per extensió, aquest edifici donà nom al conjunt de documents que albergava. En canvi, l’arxiu anglès, file, prové del llatí filum (“fil”) en al·lusió a la corda o filferro amb què es fixaven els escrits oficials per a la seva organització i conservació.

La paraula dígit també amaga una història fascinant. Té el seu origen en el digitus (“dit”) llatí. Els nombres dígits eren els que es podien comptar amb els dits de les mans, la primera calculadora coneguda. I com que els computadors operaven amb dades en forma de dígits, la seva tecnologia fou batiada com a digital.

En llatí, nina és pupilla. Aquesta paraula ens donà pubilla (filla única, hereva) i pupil·la en al·lusió, de manera metafòrica, a la nineta dels ulls. No debades, quan dues persones estan en front una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra. 

El món de les paraules
El món de les paraules

Etimologies per al coneixement
Les etimologies ens ajuden a veure la llengua en tres dimensions. En les humanitats permeten construir els termes necessaris per expressar una nova idea. El vocabulari de la filosofia, per exemple, es nodreix de les llengües clàssiques. Agnosticisme (α + γνῶσις, “no coneixement”) i hedonisme (< ἥδονή,“plaer”) provenen del grec, mentre que fal·làcia (< fallere, “enganyar”) i racionalisme (< ratio, “raó”) ho fan del llatí. El mateix succeeix en les ciències. Per exemple, la psicologia i la medicina designen anorèxia a un trastorn alimentari, provocat per raons psicològiques, que es caracteritza per la falta de gana. El terme s’encunyà a partir de les arrels gregues α (“no”) i ὀρξις (“gana”).

En alguns casos l’estudi de l’etimologia requereix el coneixement d’altres disciplines. N’és un exemple el mot basílica. Procedeix del grec βασιλική (“relatiu a rei”, βασιλευς). Si recorrem a la història sabrem que d’un edifici civil semblant per grandària o majestuositat a un palau reial se’n va arribar a dir basílica per comparació. Al final de l’imperi romà, molts d’aquests edificis que servien de mercat o per administrar justícia quedaren abandonats. Aleshores, alguns foren ocupats pels cristians per celebrar les seves cerimònies, de manera que la planta d’aquests edificis seria imitada en les esglésies de nova construcció.

La ictiologia, la ciència que estudia els peixos (ἱχθύς), també presenta etimologies curioses. N’és un bon exemple el Quetsémper. El nom d’aquest peix té per base una frase llatina de la pregària del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s'arribava al gloriapatri es feia en llatí: Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen. Aquest et nunc, et semper (“ara i sempre”), no se sap ben bé per què, va acabar donant nom un peix que, semblant al lluç, pot atènyer 35 cm de llargada i, com a característica, presenta una línia lateral groga sota la qual té taques ovalades blau cel.

Les metamorfosis de les paraules
Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Els antics romans creien que quan treiem múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç. No debades, en llatí rata és mus, muris (“rata), que en grec equival a μῦς, μυός. També, per un procés metafòric, el llatí nebula (“boira”) donaria el mot patrimonial neula, full prim de pasta de farina, tan habitual en temps de Nadal.

Múscul ve de rata
Múscul ve de rata


En altres casos, l’evolució semàntica no respon a raons poètiques. El segle II dC el verb llatí minare, que volia dir “amenaçar”, es va especialitzar amb el significat d’amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc. Aviat, però, es va dir d’un carro. D’aquesta manera, en català no només es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, com els negocis. Avui, però, aquest mot es troba en cert perill d’extinció. No debades, en passar dels carros als automòbils, el català ha preferit conduir per interferència del castellà “conducir” –el francès, en canvi, ha mantingut el verb mener. Curiosament, a les Balears són més de comandar que no pas manar.

En la majoria dels casos, les paraules solen arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aleshores tenim que hi pot haver un significat etimològic, real, que prové de l’origen de la paraula; i un significat adquirit, és a dir, aquell donat per l’ús. Així ha passat amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). El mateix verb arribar també prové del llenguatge mariner, ja que antigament al·ludia a quan hom atracava a la riba (ripa), a la costa. D’altra banda, pena prové de poena (“càstig”) i pavelló de papilio (“papallona”) –en aquest cas, al segle XIII les teles de les tendes de campanya mogudes pel vent foren comparades amb les ales de la papallona. En canvi, tribulació (turment, gran aflicció moral) prové del verb llatí tribulare (“triturar”); al segle XV, però, adquirí el significat de “marcar petjades en un camí a força de freqüentar-lo”.

Un altre exemple d’emancipació semàntica és la paraula onanisme. Avui és sinònima de masturbació, però en els seus orígens al·ludia a uncoitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits. Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes.

Mar Egeu (el primer arxipèlag)
Mar Egeu (el primer arxipèlag)

Igualment curiós és l’evolució que ha patit l’adjectiu formidable. Derivat del llatí formido (“terror”, “temor”), originàriament era una cosa que feia por. Res a veure amb el seu actual significat. I la paraula d’origen grec anècdota (ἀνέκδοτα), sinònim de fet particular, curiós, antigament significava “al·lota no casada” -el terme està format per α privativa + ἐκ (“des de”) + δίδωμι (“donar”); per tant, etimològicament vol dir “no donada des de (cap part)”.

Plagi és una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com allei plagàriaperquè els lladres solien ser castigatsad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea*plak-(“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX.

Comerç d'esclaus a l'antiga Roma
Comerç d'esclaus a l'antiga Roma


També hi ha mots amb una evolució semàntica a mitges. Negar-se (“morir ofegat en aigua”) prové del llatí necare (“matar”). Amb el temps adquirí el significat de “matar per immersió”. Per desgràcia, avui aquesta paraula ha perdut vitalitat en benefici d’ofegar-se (< fauces, “gola”). El cultisme orb, sinònim de cec, també en seria un exemple. Deriva del llatí orbus, “privat de” (sobretot de pares).

Amb tot, hi ha canvis semàntics del tot misteriosos. Així ho manifesta el professor Jesús Tuson en el seu llibre Històries naturals de la paraula (Ed. Empúries, Barcelona 1998):

“Les paraules que són en boca de tots, les de la vida diària, són difícils de perseguir pels viaranys del temps, i més encara si el que volem investigar és com es produeixen els canvis de significat. ¿Com és que una paraula llatina com
ponere (“col·locar”) va veure restringit el seu abast i es va limitar a expressar allò que fa el Sol i el que fan les gallines amb els ous? ¿Per què no podem pondre un abric a l’armari o uns plats a la taula? Misteris de l’evolució lingüística que no ha deixat restes fòssils perquè, com sap tothom, les paraules se les enduu el vent, i el vent, malgrat el que diu la cançó, no ens en dóna cap resposta”. Un altre cas similar al de pondre és el de posar, derivat de pausare (“aturar-se”, “cessar de”).

Històries naturals de les paraules
Històries naturals de la paraula

 
També tenim paraules per referir-nos a una mateixa idea que deriven de dos mots llatins diferents. Així cavall ve de caballus, que en un principi era un cavall de càrrega. En canvi, equus donà equí o equitació -aquest mot llatí conté l’arrel indoeuropea *ekwo-, present també en el grec ἵππος, d’on deriva hípica.

Relacionat amb el món equí també tenim bidet, un moble de bany que avui gairebé ningú utilitza. En francès vol dir “cavallet”. Va rebre aquest nom perquè, en asseure’s a sobre, cal obrir les dues cames, com si muntessis el llom d’un cavall.

Epònims
Hi ha etimologies que parteixen d’epònims (ἐπί, “sobre” + ὄνομα, “nom”). Es tracta de personatges reals o ficticis el nom del qual designa un poble, una ciutat, país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. És el cas del britànic John Montagu, marquès de Sandwich. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideàs un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Després, en honor seu, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Cap a finals de l’edat mitjana els pagesos de França solien vestir una peça de tela que aviat fou adoptada per la resta de la població. Com que el nom propi més comú entre la pagesia era Jaume (Jacques), aquella peça passà a dir-se jacques, que derivà en jacquette i, en la nostra llengua, en jaqueta. D’altra banda, el capell pamela agafa el nom d’una novel·la homònima del segle XVIII, de Samuel Richardson. La seva heroïna portava un d’aquestes capells plans.

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

El cap sempre bull de paraules
El cap sempre bull de paraules


L’adjectiu àlgid també és un altre exemple d’inversió semàntica. Deriva del verb llatí algeo (“tenir fred”). En un principi s’aplicà a les situacions de fred màxim, de manera que passà a significar el punt culminant d’un estat tèrmic, independentment de si era de fred o calor. Avui, però, s’utilitza en sentit figurat per indicar, per exemple, que una discussió ha arribat a ser molt acalorada. El mateix passa amb el verb enervar. En llatí volia dir “treure el nervi” i, per tant “debilitar-se” (< ex + nervus); per influència del francès, però, avui significa “posar-se nerviós”.

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatíoffertorium(recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, “la hortera" passàs a designar els seus usuaris.

El fenomen contrari a l'enviliment semànticés l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí occidere("morir", “caure”) i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

Paraules tabú
Una idea es pot expressar diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà  “adiestrar”. Per què? Ensinistrar podria contenir l'adjectiu llatí sinister("esquerra”), antònim de dexter (“dreta”) i és dels pocs casos en què l'esquerra (“ma torta” en basc) té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre”. Tanmateix, alguns estudiosos apunten a una altra etimologia. Defensen que ensinistrar és fruit de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter (“dreta”). No debades una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp. A més, de signum també prové “ensenyar”.

Tabús
Tabús


Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En aquest cas, doncs, “sinistra” no és considerada una paraula tabú. En les llengües occidentals aquest mot apareix per primera vegada el 1777 en el llibre Un viatge per l’Oceà Pacífic del capità britànic James Cook. Segons aquesta obra, en les llengües polinèsiques, concretament en l’illa de Tonga, tabú vol dir “prohibit”, “sagrat”.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatinismene gentem(“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licismegent d’armes. És curiós també veure que el llatí res, rei (“cosa”) donà en castellà “res” (cap de bestiar) i en francès i en català “rien” i “res, respectivament, que en castellà signifiquen “nada”.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

El roto
El roto


En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (lluç). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars, és a dir, etimologies fruit de l’especulació de la gent del carrer, mancades de tota base científica. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònimcaro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de “téntol”, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa. Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic).

Hi ha algunes històries etimològiques que, encara que siguin inventades, són fantàstiques. És el cas de la paraula còctel. Se la relaciona amb una cambrera anomenada Betsy Flanagan que al segle XVIII treballava en un petit bar de Nova York durant la Guerra de la Independència nord-americana. Es féu famosa per remoure uns combinats emprant una llarga ploma de coa de gall.

Un dia Flanagan fou vista per un soldat francès. En tastar el combinat, exclamà, mesclant francès i anglès: “Que visqui el cock’s tail!”, és a dir, “Que visqui la coa de gall”. Com diuen els italians, E se non è vero, è ben trovato(“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Les làpides de les etimologies

Davant aquestes situacions de resolucions impossibles, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Sovint, investigar, és a dir seguir la petjada (vestigium) de l’evolució d’una paraula no és una tasca fàcil. Convé, amb tot, no defallir en aquesta fantàstica tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes del llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. 

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Les etimologies són làpides des de les quals les paraules suposadament mortes ens criden que d’alguna manera continuen vives. Hem d’anar en compte, però, a l’hora de fer servir les paraules, que sovint poden ser autèntiques trampes. Així ho escrigué el poeta mexicà Octavio Paz a Árbol adentro: “Las palabras son puentes. También son trampas, jaulas, pozos [...] Las palabras son inciertas y dicen cosas inciertas. Pero igan esto o aquello, no dicen [...]”.

En aquest enllaç hi ha tots els meus articles d'etimologia.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

En aquest enllaç teniu un llistat d'etimologies per camps semàntics. Aquest altre enllaç també és de gran ajuda.

Aquí teniu un llistat d'etimologies paremiològiques, que parlen sobre l'origen de dites.

I aquí teniu un llistat d'etimologies ben curioses.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre el poder de l'etimologia popular.

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món


Súbdits per tradició

Avui en dia els polítics tenen molt en compte el verb llatí do, dare, datum (“donar”). És per això que, per tradició (< traditio < trans + dare, “donar a través de”), manen (<mandare) les masses com si fossin súbdits (sub, “sota” + dare) seus. A través dels donatius cada cop més additius que reben dels seus editors tan ben dotats, tenen el do de no fer cas de les recomanacions ni de les demandes ciutadanes. Tampoc no demanen perdó (< per + dare, “fer bo del tot”) en cas d’equivocar-se amb les dades, la qual cosa és una vertadera traïció (traditio, “entrega”) democràtica, convertida també en tradició (<traditio).

Sovint els nostres dirigents actuen com uns pares que volen casar la seva filla, de manera que no dubten a circumdar els seus afins amb dots entregats sota l’aparença de subvencions. Arribada la data de les eleccions, per tal de no perdre (< per + dare), no es rendiran (re + dare, “retornar”) i fins i tot es vendran (venum + dare, “donar a la venda”) a qualsevol preu. Aleshores, ens vindrà al cap l’equivalent grec del verb llatí do, δίδωμι, d’on tenim dosi, antídot i anècdota (“no publicat, “no donat”). Així, les dosis d’humor esdevindran el nostre millor antídot per combatre aquestes anècdotes tan miserables que, tanmateix –farem bé de saber-ho- provenen de la famosa capsa de Pandora (παν, “tot” + δῶρa, “regals”), mot que també conté l’arrel indoeuropea *do- (“donar”). Davant un panorama tan desolador no ens quedarà més remei que encomanar-nos a polítics amb nom providència com Isidre (“regal d’Isis”) o Teodor (“regal de déu”).

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px