Banner Top

Paraules sense fronteres

Totes les llengües s’alimenten d’altres llengües de la següent manera:
 
Substrat. És la influència que una llengua substituïda per una altra exerceix sobre la llengua invasora. En el cas del català, serien les llengües preromàniques, és a dir, les llengües que es parlaven a casa nostra abans de l’arribada dels romans.
  • Paraules celtes: blat, banya, maduixa, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, trau, banya, llauna o trencar.
  • Paraules del basc o euskera: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
  • Paraules d’origen grec: xarxa, calaix, ormeig.
Superstrat. És la influència d’un conjunt de llengües sobre altra en procés de formació sense arribar a substituir-la. En del català, serien les llengües posteriors a la romanització.
  • Paraules àrabs (fruit dels vuit segles de dominació musulmana a la Península): zero, xifra, aritmètica, cafè, àlgebra, alcohol, cotó,       jupa, xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs (< matrah, «coixí gran per asseure's en terra»), màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, catifa, arracades, llimona, taronja, xoquins (< suqqîn, «sabates entapinades»), albergíniamagatzem, descambuixar (< kanbûs, que era un tipus de vel que duien les dones) o mariol·lo, que significa camiseta (segurament és un vell mot d'herència mossàrab que conservà la pagesia mallorquina).

e cartell paraules viatgeres editora 129 7279 1

Adstrat. Són els manlleus (paraules prestades) constants que rep una llengua ja formada d’altres llengües veïnes. La incorporació de mots de llengües adstrat respon sovint, encara que no sempre, a la necessitat de crear neologisme. En el cas del català, podem diferenciar:
  • Occitanismes: ambaixada, bacallà, bressol, coratge, espasa, empaitar, raspall, eina (< aizina, «comoditat»), foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs.
  • Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, bufet, clixé, croqueta, xef, xandall (< marchand d'ail, «venedor d'alls», en al·lusió al tipus de roba d'aquests venedors), gabinet, fitxa, parc, somier, jaqueta (< Jacques, «Jaume», aplicat als pagesos de França), popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, gorra («elegància de la moda, luxe»), falta, claraboia, crema, etiqueta, bota (possiblement prové del francès antic bot, que vol dir «calàpet», per la comparació del xip-xap de l'amfibi en caure de panxa a bassiots i la bota en trepitjar terreny banyat).

PV Bar ina 26

  • Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, sonet, mistela, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada (< soppressada, «pitjada», «comprimida»), caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura, força, fragata, carena, duel, caricatura, esparadrap (< sparadrappo, compost de sparare, «esqueixar» i drappo, «drap»).
  • Lusitanismes (de Lusitània, Portugal): caramel, melmelada, bussejar.
  • Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar, cigarro o xigarro (prové del castellà americà cigarra, que vol dir «cigala», per la semblança amb la forma i el color de l'insecte).

PV parxgina 18

El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje...

El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
  • Anglès: bistec, club, xut, míting, esport, vagó.
  • Gaèlic: eslògan, clan
  • Alemany (germanismes): amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar (< waidanjan, «obtenir aliments treballant la terra»), guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, bigot, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, estovalles, taca, arpa, sopes (< suppa, «bocí de pa mullat de líquid») o roba (< raubôn, que vol dir «robar», «saquejar», ja que la roba era un dels principals components del botí).
  • Serbocroat: corbata ( < hrvat), que vol dir «croat», perquè la varen començar a usar els genets croats al segle XVII.
  • Irànic: tassó («bol», «escudella»)
  • Egipci: goma
  • Sànscrit: sucre, laca, parxís, karma, parxís (vol dir «vint-i-cinc», puntuació màxima del joc original).
  • Turc: tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, caviar, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres com “chaleco”, “armilla” en català).

PV rellotge Pgina 24

  • Persa: llimona
  • Caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
  • Finès: sauna.
  • Suec: edredó (< eiderdum, compost d'eider, «ànnera salvatge» i dun, «plomissol»).
  • Txec: robot < robota (“treball”).
  • Hindi: bengala, xampú, pijama (< paegama, «calçons bombatxos dels musulmans»).
  • Xinès: te, quètxup («salsa de peix en salmorra»).
  • Esquimal: anorac (< anoré, «vent»).
  • Japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
  • Llengües ameríndies (Amèrica Llatina): cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàtiga, xocolata, barbacoa.
  • Llengües polinèsiques: tabú, biquini.

PV Xarcuterigina 05

També tenim paraules adoptades d’origen poc clar. És el cas d’al·lot, propi del català de Mallorca i que alguns fan derivar de l’antic fràncic (llengua parlada pels francs). Amb la forma primitiva d’arlot, s’hauria aplicat a un individu de conducta poc exemplar (en anglès, boy inicialment també significava “persona de baixa condició”). Després, per un procés d’assimilació, arlot hauria passat a al·lot i ja en època medieval hauria adquirit el significat de jove.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Luter, el monjo que “protestà” contra la corrupció del Vaticà

Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

Luter
Luter pintat per Lucas Cranach el Vell el 1532

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

  • Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
  • La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
  • Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

Els reformadors (Lucas Cranach)
Els reformadors (Lucas Cranach)
 
Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
 
Contrareforma: l’Església contraataca
La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.
 
Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

Concili de Trento
Concili de Trento
 
La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Aquí teniu un interessant reportatge de "La Vanguardia" sobre les conseqüències de la Reforma de Luter.

Aquí teniu informació sobre les indulgències del Vaticà.

Si voleu més informació sobre la figura de Luter, us recoman aquests articles del diari Ara:
Luter, un home del seu temps que va canviar la història
Una moral que pesa a Europa
La ruta luterana
Protestantisme als Països Catalans

Aquest article parla sobre per què els països protestants són menys corruptes.

Articles del web relacionats:
-  Els orígens del cristianisme

Aquí teniu la pel·lícula "Luter" (2003):

Les arrels hípiques dels derbis

Avui toca el derbi Madrid-Barça. La premsa esportiva, amb tot, prefereix parlar de "clàssic", essent així més fidel a l'etimologia del terme relacionada amb el món de l'hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.
 
La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Cursa hípica del comte de Derby
Cursa hípica del comte de Derby
 
Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’avui. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

La part fosca del futbol són els hooligans. Antonio José Navarro fa la següent reflexió sociològica d’aquest fenomen en un article publicat al suplement “Rar”, del diari Ara (03/07/2016):

“Les arrels del fenomen hooligan i ultra cal buscar-les en el profund simbolisme del mateix futbol: un camp (de batalla) on dos equips (o exèrcits) d’onze jugadors (guerrers), perfectament uniformats i dirigits pel seu entrenador (general), s’enfronten per guanyar, per demostrar la seva força. És una guerra sense víctimes, una possibilitat real de resoldre conflictes històrics sense morts, d’escenificar la lluita de classes sense sang, d’alliberar velles tensions racials avui condemnades. Recordem, per exemple, la rivalitat política/militar/econòmica entre les seleccions d’Anglaterra i Alemanya, entre ciutats com Madrid i Barcelona... El Sevilla FC ha sigut considerat, des de la seva fundació, el club dels señoritos, mentre que el Betis, a la mateixa capital, és l’equip dels treballadors... Els derbis entre el Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC, veïns del nord de Londres, són la il·lustració del secular antisemitisme anglès: els primers, amb una àmplia massa social de jueus des dels seus orígens, vengen al terreny de joc les ofenses del rival, amb una forta base social de workers autòctons...”


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.



Articles del web relacionats:

Una de "Champions", per favor!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px