Presocràtics a la recerca de l’ἀρχή
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer de l’admiració (θαυμασμός) de l’ésser humà davant espectacle de la natura. Això es produí al segle VI aC de la mà dels coneguts com a presocràtics, dits així perquè eren anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia.
L’obsessió d’aquests primers genis grecs fou trobar un principi (ἡ ἀρχή) a partir del qual es pogués explicar racionalment els fenòmens de l’univers, del κόσμος. S’iniciava així el trànsit del mite al λόγος (“raó”). Amb tot, la filosofia no va néixer per suplantar els mites. Més aviat neix com a expressió de l’esperit científic i crític que, sense oposar-se en un principi als fets narrats per la mitologia, es pregunta el seu perquè.
Els primers presocràtics habitaven les colònies gregues d’Àsia Menor, l’actual Turquia. Tres són els principals factors que explicarien el que es coneix com a “miracle grec” en aquestes terres:
- Econòmic: L’Hèl·lade fou un conjunt de polis molt pobres. Això obligà al comerç i feu que els grecs entrassin en contacte amb altres civilitzacions de la zona com ara l’egípcia, la babilònia i la fenícia. Aquest contacte fou especialment important a les colònies gregues de la Jònia, regió frontissa d’aquestes civilitzacions -en destacà la polis de Milet. Els jonis, per tant, tingueren més facilitat per contrastar i discutir diverses maneres d’entendre el món, i adquiriren alhora l’hàbit de relativitzar, propi de la mentalitat de tot comerciant. Durant el segle VI aC aquestes colònies jòniques havien assolit una prosperitat econòmica més gran que la que hi havia a la metròpolis. Això permetia als seus ciutadans dedicar-se a pensar i investigar el perquè de tot el que els envoltava, a entendre l’origen de les coses. En aquest cas, però, el filosofar, propi de l’oci, es recolzava sobre l’existència dels esclaus, que eren els qui feien les feines dures.
- Sociològic: Les colònies jòniques eren comunitats més lliures, no estaven sotmeses a cap imperi despòtic.
- Religiós: A Grècia no hi havia castes sacerdotals que imposassin uns dogmes i que impedissin el debat sobre els mites.
El principi de tot segons Merlí
Tales
Tales de Milet
Anaximandre també va afirmar que la vida tenia l’origen en el fang i que els primers animals varen ser els peixos, dels quals varen sorgir la resta d’espècies animals, fins i tot l’home. Així, Anaximandre enunciava per primera vegada la teoria de l’evolució. Aquest presocràtic també va ser la primera persona que va intentar realitzar un mapa del món, que després, a finals del segle VI aC, Hècate, també de Milet recuperaria -descriu el món com un gran cercle pla amb el Mar Egeu al centre, que divideix Europa d’Àsia.
AnaxímenesSegon bressol: els pitagòrics
Pitàgores
Tot i que la seva figura està envoltada de llegenda i de misteri, Pitàgores fou el primer a afirmar: “Sóc un filòsof”. I és que, en comptes de qualificar-se a si mateix de savi (σοφός) es va qualificar simplement de φιλόσοφος, es a dir, un “amant” (φίλος), de la saviesa (σοφία). La línia de pensament de Pitàgores diferia bastant de la de l’escola jònia. Mentre aquests cercaven el principi material del qual tot emergia, el matemàtic de Samos cercava, en canvi, l’estructura del cosmos. I per ell l’estructura del cosmos són els nombres, ja que tot es reductible a figures geomètriques. El pitagorisme significà un nivell superior d’abstracció.
Heràclit versus Parmènides, el problema del canvi
Al segle VI aC, després de l’escola jònia i pitagòrica, el pas següent a la història de la filosofia fou plantejar el tema del canvi des d’un punt de vista metafísic. Els primers a plantejar-s’ho foren Heràclit d’Èfes i Parmènides d’Elea, que deixaren així aparcada la qüestió de l’ἀρχή.
Heràclit
Afirma que tot està en procés constant de canvi a partir de la premissa παντα ρει (“tot flueix”). La seva tesi fonamental rau en l’afirmació del perpetu fluir de totes les coses: tot passa, tot s’escola; els humans ens realitzem en un procés que passa per diferents fases: ser nadó, infant, adolescent, jove, adult, vell; igualment, el món vegetal (llavor, flor, fruit...) i tot el món físic (dia i nit, estacions...). Un dels seus exemples més coneguts per il·lustrar el fluir de la vida és el que diu que “ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, ja que les aigües mai són les mateixes.
La mobilitat permanent d’Heràclit es fonamenta en l’estructura contradictòria de tota realitat. Els oposats es troben a l’interior de cada cosa: hivern-estiu; guerra-pau... I la contradicció engendra harmonia. Això, segons Heràclit, és degut al fet que hi ha una llei única que regeix el curs de l’univers i que tot ho harmonitza. Heràclit anomena aquesta llei (λόγος) o la raó comuna a tot –Heràclit fou el primer a fer servir la paraula λόγος en la seva concepció filosòfica.
Heràclit plorant Hendrick ter Brugghen (1628)
D’altra banda, en el pensament heraclità els déus no hi tenen cabuda. És de l’opinió que és l’home, i no els déus, el responsable dels seus actes. Heràclit fou conegut com l’Obscur per la seva actitud estrafolària i el seu llenguatge críptic. A la iconografia grega sempre és representat com un home plorant perquè no hi ha res que sigui constant i, per tant, no hi ha res que se pugui comprendre.
Parmènides
Natural del sud d’Itàlia i proper al món pitagòric, Parmènides qüestiona que hi hagi canvi. Afirma que els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi; la raó, però, ens indica que el canvi és impossible, ja que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. En Parmènides, doncs, apareix una tensió entre la raó (λόγος) i l’opinió (δόξα). L’opinió que prové dels sentits ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.
Empèdocles
Anaxàgores
Per a Anaxàgores, no existeixen només quatre principis o element, sinó molt més. Diu que a l’Univers hi ha un nombre infinit de gèrmens o σπέρματα (“llavors”) que haurien donat lloc a qualsevol cosa o forma de vida. Que hi predomini un element o un altre depèn de la intervenció d’una força que anomena νόος (“ment”, “intel·ligència”), que al segle IV aC Plató associaria amb el seu demiürg. Arran d’aquest terme Anaxàgores seria considerat també el primer teòleg de la història.
Anaxàgores
Demòcrit
Igual que el seu company Leucip de Milet, Demòcrit d’Abdera va sostenir que l’origen de la matèria són uns cossos sòlids tan petits que “no es poden tallar”. Eren els coneguts àtoms (< α privativa + τομή, “tall”). Aquests diminuts cossos, infinits i eterns, es mouen lliurement per l’acció de l’atzar, sense cap intervenció divina.
Demòcrit
La filosofia atomista va competir amb la filosofia idealista de Plató, que estigué temptat de cremar els escrits de Demòcrit. Al segle III aC l’hedonisme d’Epicur rescataria l’atomisme, que a Roma, al segle I aC, seria recollit per Lucreci (segle I aC) al seu llibre De rerum natura. El cristianisme, però, el rebutjà pel seu contingut herètic. Així molts textos d’aquests filòsofs atomistes varen desaparèixer devorats pel foc. S’imposà aleshores un nou règim teocràtic que restaurà la visió mítica i dualista del món.
Aquí teniu un deliciós article que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó titulat "Una història de la llibertat".
Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als presocràtics:
Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":
Articles del web relacionats:
- Els matemàtics són els millors aprenents
- L'era líquida
- Adéu als déus
- Una mica d'hedonisme, per favor!
- El llegat religiós del món clàssic
- El pes de pensar
- Apologia del dubte
- Paraules amb coneixement
- El pes de pensar
- Sapere aude?
- Escèptics a l'expectativa
- Estoics per resignació
- Diògenes no tenia cap síndrome
- Publicat a Miscel·lània
Carmina Burana
