A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/10/2018) reflexion sobre el sentit del Dia de la Hispanitat:

• Per què Amèrica no es diu Colúmbia?
• El problema de ser espanyol
• "¡Antes roja que rota!"

• Paraules celtes: blat, banya, maduixa, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, trau, banya, llauna o trencar.
• Paraules del basc o euskera: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
• Paraules d’origen grec: xarxa, calaix, ormeig.

• Paraules àrabs (fruit dels vuit segles de dominació musulmana a la Península): zero, xifra, aritmètica, cafè, àlgebra, alcohol, cotó,       jupa, xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs (< matrah, «coixí gran per asseure's en terra»), màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, catifa, arracades, llimona, taronja, xoquins (< suqqîn, «sabates entapinades»), albergínia, magatzem, descambuixar (< kanbûs, que era un tipus de vel que duien les dones) o mariol·lo, que significa camiseta (segurament és un vell mot d'herència mossàrab que conservà la pagesia mallorquina).

• Occitanismes: ambaixada, bacallà, bressol, coratge, espasa, empaitar, raspall, eina (< aizina, «comoditat»), foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs.

• Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, bufet, clixé, croqueta, xef, xandall (< marchand d'ail, «venedor d'alls», en al·lusió al tipus de roba d'aquests venedors), gabinet, fitxa, parc, somier, jaqueta (< Jacques, «Jaume», aplicat als pagesos de França), popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, gorra («elegància de la moda, luxe»), falta, claraboia, crema, etiqueta, bota (possiblement prové del francès antic bot, que vol dir «calàpet», per la comparació del xip-xap de l'amfibi en caure de panxa a bassiots i la bota en trepitjar terreny banyat).

• Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, sonet, mistela, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada (< soppressada, «pitjada», «comprimida»), caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura, força, fragata, carena, duel, caricatura, esparadrap (< sparadrappo, compost de sparare, «esqueixar» i drappo, «drap»).

• Lusitanismes (de Lusitània, Portugal): caramel, melmelada, bussejar.

• Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar, cigarro o xigarro (prové del castellà americà cigarra, que vol dir «cigala», per la semblança amb la forma i el color de l'insecte).

• Anglès: bistec, club, xut, míting, esport, vagó.
• Gaèlic: eslògan, clan
• Alemany (germanismes): amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar (< waidanjan, «obtenir aliments treballant la terra»), guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, bigot, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, estovalles, taca, arpa, sopes (< suppa, «bocí de pa mullat de líquid») o roba (< raubôn, que vol dir «robar», «saquejar», ja que la roba era un dels principals components del botí).
• Serbocroat: corbata ( < hrvat), que vol dir «croat», perquè la varen començar a usar els genets croats al segle XVII.
• Irànic: tassó («bol», «escudella»)
• Egipci: goma
• Sànscrit: sucre, laca, parxís, karma, parxís (vol dir «vint-i-cinc», puntuació màxima del joc original).
• Turc: tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, caviar, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres com “chaleco”, “armilla” en català).

• Persa: llimona
• Caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
• Finès: sauna.
• Suec: edredó (< eiderdum, compost d'eider, «ànnera salvatge» i dun, «plomissol»).
• Txec: robot < robota (“treball”).
• Hindi: bengala, xampú, pijama (< paegama, «calçons bombatxos dels musulmans»).
• Xinès: te, quètxup («salsa de peix en salmorra»).
• Esquimal: anorac (< anoré, «vent»).
• Japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
• Llengües ameríndies (Amèrica Llatina): cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàtiga, xocolata, barbacoa.
• Llengües polinèsiques: tabú, biquini.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover.

Articles del web relacionats:
- A la recerca de la llengua mare
- La llengua dels nins salvatges
- Lingua franca, el primer esperanto
- La solidaritat de les llengües
- Emparaular el món
- Mediterrani,el bressol del llatí
- La llengua dels nins salvatges
- El grec, el pa nostre de cada dia
- Menys llatí i més esport
- "Traduttore traditore"
- Romàntics, no em vengueu amb romanços!
- Apologia de la paraula
- Al principi existia la paraula
-Mots que es xiuxiuegen
-L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
- El glamur de les lletres
- Paraules voladores

• Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
• Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)

• Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l'adjectiu sideral.
• Os (llatí vulgar) donà l'adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
• Cruor (llatí vulgar) donà l'adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
• Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
• Pulcher (llatí vulgar) donà l'adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l'adjectiu bell o formosus, formós.
• Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.

Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra est, que es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).

1. Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.

2. Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).

3. Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.

4. Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») - la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d'espart») o infant («que no parla»).

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).

Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.

Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. És el cas de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda.

El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/010/2018) reflexion sobre la importància de la curiositat amb motiu del Dia Mundial del Docent:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:

Articles del web relacionats:
- El mite de l'adoctrinament
- Jo adoctrín
- En nom de l'odi
- L'etern retorn del Gran Germà

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/09/2018) reflexion sobre la turismofòbia:

Avui la millor manera d’entendre Espanya és des de fora. “Els alemanys estan quedant esparverats amb el que està sortint ara a Espanya”, em diu Robert, un català de quaranta anys que en porta deu a Berlín fent de guia turístic. Des de l’exterior, té una altra perspectiva del que està passant a casa seva. “Mira -em diu des de dalt del tren senyalant amb el dit-, en aquell barri vivia Carles Puigdemont durant la seva primera estada a Berlín. Després, va haver de marxar a Hamburg perquè hi havia alguns turistes espanyols que l’increpaven”. “Puigdemont -recorda- ha ajudat a visibilitzar el procés català. Ara els alemanys s’adonen que ja no es tracta d’independència, sinó de democràcia i drets humans. Ara saben que hi ha presos polítics”.

Francoland

La celeritat que mostra Alemanya a l’hora d’atacar qualsevol manifestació feixista és inaudita a Espanya. Aquí el fotoperiodista català Jordi Borràs encara està esperant que la Fiscalia actuï contra el policia nacional que l’agredí fa un mes al crit de “¡Viva España! i ¡Viva Franco!”. Sí que ja ha actuat, en canvi, contra els que fan apologia de l’independentisme.

Queda clar, doncs, que a casa nostra, per damunt de la democràcia, hi ha la unitat d’Espanya. En aquesta nova croada patriòtica, es banalitza el feixisme comparant-lo amb l’independentisme, que sempre ha fet gala del seu tarannà pacífic. Sobre tot plegat reflexionam amb Robert mentre ens continua descobrint detalls de la història recent de Berlín. “Tota crisi és bona -hi insisteix-, ara Espanya té l’oportunitat de reconstruir-se”.

Alemanya ja va tenir l’oportunitat de reconstruir-se fa setanta-tres anys. Mentre a casa nostre el dictador morí al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”, al país teutó els aliats no tengueren contemplacions en guanyar la guerra. Acorralat, Hitler s’havia suïcidat i els nous abanderats de la llibertat volgueren fer net de bon de veres. Per constatar-ho, m’apunt al 'tour' del Tercer Reich amb un nou guia, Eduardo. És un jove de Castella, de ment espurnejant, que fa sis anys que es dedica a ensenyar Berlín als seus compatriotes. La paraula que repeteix més és “desnazificació” en al·lusió a l’operació que varen dur a terme els aliats per depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista.

“España -em diu- se comporta como un adolescente; repite contínuamente lo que le dicen sus padres sin ser capaz de juzgarlo con su propio criterio. Aquí ya han hecho los deberes. Hace unos años descubrieron un búnquer nazi en el corazón de la ciudad. Entonces hubo el debate de si se tenía que habilitar como monumento de la memoria histórica. El Parlamento lo debatió y consideró que todavía no era oportuno hacerlo. Así, lo volvieron a tapar y pospusieron la decisión final para dentro de unos años, cuando la sociedad sea más madura para hacer una valoración más crítica de ese edificio”.

Búnquer de Hitler convertit avui en pàrquing

Articles del web relacionats:
- Francoland
- L'odi soterrat
- La Feixina com a símptoma
- Catalunya encadenada
- No
- "¡Antes roja que rota!"
- El problema de ser espanyol
- Patriotisme versus nacionalisme
- El feixisme i l'antiga Roma
-L'origen nazi de la torxa olímpica- Digau-li feixisme, no populisme

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes: