Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

Sofistes

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

• Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
• Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
• Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

• Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
• Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
• Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 

• Inventio: compilació d’idees, arguments...
• Dispositio: ordenació de les idees, arguments
• Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
• Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
• Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Ciceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

La mesura estrella de Trajà va ser els alimenta, que ja havia instituït el seu predecessor, Nerva, que només va governar devuit mesos. Es tractava d’un sistema de subsidis socials. Consistia a concedir préstecs a un interès baix (el cinc per cent) a propietaris de terres itàliques per millorar-ne el rendiment. Els interessos recaptats servien per pagar el menjar, però també l’educació dels nins més desafavorits. Atesa la naturalesa del préstec, poc se’n podia lucrar l’Estat, de manera que l’emperador reforçava la seva imatge de príncep humanista.

Trajà

Imatge de Trajà distribuint els alimenta

Aquí teniu més informació sobre els alimenta.

Articles del web relacionats

• Etimologies gastronòmiques
• Pa i circ, l'origen romà del populisme
• L'origen de la moneda

Sens dubte, els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que ens resulten més familiars. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. El 1818, per exemple, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu, el creador de la humanitat, per a la seva novel·la Frankenstein. La psicologia també ha tirat de molts de mites per batejar dolències com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".

• Articles sobre mitologia
• Mitologia per a profans, manual per entendre la tradició clàssica d'Occident

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Aquí teniu un capítol molt interessant del programa "No pot ser", de TV3, dedicat al plàstic.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

Articles del web relacionats:
- El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
- Paraules de la terra
- Desitjos siderals
- L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Davant aquella transgressió, Déu, enutjat, expulsà la parella del paradís. Abans, però, els llançà la següent maladicció (Gènesi 3, 16-19):

“Després digué a la dona:

• Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.

• Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”.

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Segons els Evangelis, Salomé ballà davant d'Herodes Antipas per aconseguir en safata el cap del profeta Joan Baptista, que es trobava a la presó. Ho feu instigada per la seva mare Heròdies, que volia la mort d'aquest perquè havia criticat públicament la seva unió amb el germanastre del seu marit.

Salomé amb el cap de Sant Joan Baptista (Andrea Solario, 1506)

Salomé, per tant, era només una arma utilitzada per la seva mare per aconseguir la mort d'un home que demanava el recte compliment de les lleis jueves. D’aquesta manera, la jove apareix a la història com un personatge submís i manipulat. Va ser, però, Oscar Wilde qui, a la seva obra Salomé (1891), la va presentar amb una forta càrrega sexual durant el seu ball davant del monarca. Així, per culpa de l’escriptor irlandès, Salomé encarna el prototip de dona capritxosa i cruel, una autèntica femme fatale. 

Judit decapìtant Holofernes (Artemisia Gentileschi, 1614–1618)

Susanna, quan “No és no”
Va viure en l’època de la captivitat dels jueus a Babilònia. Susanna, que en arameu podria significar “lliri”, era una bella jove dona d’un home molt ric. Estava cansada que dos vells, que feien de jutges, li fessin tota mena de proposicions deshonestes. Aquests, sentint-se rebutjats, la varen acusar d’adulteri i la varen dur a judici. Quan estava a punt de ser condemnada a morir lapidada, el profeta Daniel la va salvar.

Samsó i Dalila

Noemí, Rut i Orfa (pintura de William Blake, 1795)

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:

La taquigrafia és una paraula d’origen grec: prové de ταχύς («ràpid») i de γραφία («escriptura»). És, doncs, l'art d'escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials. També és coneguda com a estenografia o escriptura estreta (στενός), la qual no s’ha de confondre amb l’estenotípia (< τύπος, «segell», «forma»), que permet transcriure síl·labes i paraules completes amb l’objectiu de reproduir també el discurs oral. Les modernes màquines d’estenotípia fins i tot permeten la gravació digital.

Taquígraf

En l'escriptura taquigràfica les paraules s'escriuen com es pronuncien, sense tenir en compte la seva ortografia, com sí fa la mecanografia -els actuals taquígrafs poden superar les dues-centes paraules per minut. Així, la taquigrafia es diferencia de la braquigrafia (< βραχύς, «curt»), de la ciència que estudia les abreviatures, que són representacions reduïdes de paraules.

Evolució del signe &