Banner Top

El poder de la fal·làcia

En l’era de la postveritat hem d’anar molt en compte amb les fal·làcies, amb els arguments enganyosos, falsos (fallaces, en llatí). Quan no tens raons de pes per rebatre el discurs de l’altre, aleshores passes a l’atac insultant la mateixa persona. Li retreus un defecte físic o una manera de ser. És el que es coneix com a fal·làcia ad hominem (“a l’home”). En seria un clar exemple la següent afirmació: "Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren".
 
En la dialèctica trobam moltes altres fal·làcies. Aquí en teniu unes quantes:
  • Fal·làcia ad Hitlerum (“a Hitler”). Per fer-los callar, s’acusa els adversaris de totalitaris o de nazis, tot i que manifestament no ho siguin. És una particularització de la fal·làcia ad hominem.
  • Fal·làcia ad baculum (“al bastó”). Es recorre a l'amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer. Exemple: "No atenguis el públic de la botiga portant aquest piercing; recorda que qui paga, mana”.
  • Fal·làcia tu quoque (tu també). S'acusa l'acusador d'allò mateix. Exemple: "Tu que fumes m’estàs aconsellant que jo no fumi?"
  • Fal·làcia ad verecundiam (“al respecte”). Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel·la a l'autoritat per demostrar una conclusió. Exemple: “Com que ho va di Ciceró, això va a missa”.

Fal·làcia ad verecundiam
Fal·làcia ad verecundiam

  • Fal·làcia ad populum (“al poble”). S'exposen raons adreçades a despertar les emocions del públic. Forma part de la demagògia. Exemple: "Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?"
  • Fal làcia "ex populo" (“des del poble”). Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió. Exemple: “M'has de deixar sortir fins a les dues, tots els pares dels meus amics els ho deixen fer”.

Fal·làcia ad populum
Fal·làcia ad populum

  • Fal·làcia ad ignorantiam (“a la ignorància”). Es pretén defensar una tesi a partir del fet que no es pot demostrar el contrari. Exemple: "No es pot provar la innocència d'una persona relacionada amb un crim, per tant, és el culpable". 
  • Fal·làcia post hoc ergo propter hoc (“després d’això, per tant a causa d’això”). Consisteix a atorgar validesa a una causa insuficient o errònia. És molt típica del pensament supersticiós. Exemple: “Vàrem guanyar el partit perquè portava la corbata verda que em dóna sort. Si me la torno a posar, tornem a guanyar”.
  • Fal·làcia «de la tradició»: Atès que una cosa que s’ha fet sempre, és correcte continuar fent-la. Exemple: “Si tothom es casa per l’Església, tu també ho has de fer”. 

Fal·làcia ad ignorantiam
Fal·làcia ad ignorantiam

Aquí teniu un llistat d'insults llatins. Aquí en teniu un altre. I aquest article en conté més.


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil
On és la veritat?

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon

Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

Cristians amb cara de peix

En els seus orígens, els cristians tenien cara de peix. Així ens ho indica el primer símbol que feren servir els seguidors de Crist per evitar les persecucions. Era la forma d’un peix, el qual tenia un simbolisme especial. En grec, peix és ἱχθύς. Es tractava de l’acrònim de l’expressió Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ  (“Jesús el Crist, Fill de Déu, Salvador”). El símbol es va veure reforçat per la metàfora usada pel mateix Jesús en els Evangelis per designar els apòstols com a pescadors d'homes.

Primer símbol cristià
Primer símbol cristià
 
En les pel·lícules de gènere pèplum de Hollywood podem veure el símbol del peix en les catacumbes. Aquesta imatge, però, no s’ajusta a la veritat històrica. Els primers cristians no s’amagaven a les catacumbes (< κατά + κύμβη, “cavitat”). Aquests eren llocs de pregària dels difunts, dels primers màrtirs.
 
Crismó
El 313, amb l’Edicte de Milà, el peix seria substituït pel crismó, paraula que ve de χρίειν (“ungir”). El símbol és la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστὸς. Segons l’escriptor cristià Lactanci, l’emperador Constantí l’adoptà a partir d’una anècdota segurament inventada ad hoc. El 27 d’octubre del 312, la nit abans d’enfrontar-se amb el seu rival Magenci al pont Milvi del riu Tíber, se li aparegué al cel el crismó, al costat del lema ἐν τούτῳ νίκα", més conegut en llatí com a in hoc signo vinces (“amb aquest signe guanyaràs”).

El símbol de la victòria
El símbol de la victòria
 
Al matí següent, Constantí ordenà que el vell emblema de l’àguila imperial que presidia els làbars o estendards de les seves tropes fos substituït per aquell símbol caigut del cel. En l’exèrcit enemic onejava la bandera amb el Sol, símbol del nou déu pagà imposat per Aurelià. Era la primera vegada que en un camp de batalla s’enfrontaven el paganisme i el cristianisme.
 
In hoc signo vinces
In hoc signo vinces

La victòria a la batalla del al pont Milvi fou per a Constantí, el qual sempre va estar agraït a la suposada ajuda de la nova fe, tal com demostrà amb l’Edicte de Milà. El Crismó es representa sovint acompanyat per les lletres "Α" i "Ω", penjades a la "X" o del pal horitzontal. Una a cada costat, recorden la frase de l'Apocalipsi: "Jo soc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi" (Ap 22,13).

Crismó
Crismó
 
Creu
Al segle V, quan l’imperi romà d’Occident va caure en mans dels bàrbars, el crismó només continuà utilitzant-se a la part oriental (Bizanci). Al segle VI, però, l’art cristià ja deixà de representar-lo. A partir d’aleshores el cristianisme va preferir adoptar com a símbol la creu, l’instrument de martiri de Crist.
 
La creu, amb tot, és un emblema de moltes cultures, amb múltiples variants com l’esvàstica, que a l’hinduisme simbolitza el sol. Des de la seva aparició a l’antiguitat, la creu habitualment ha representat els quatre punts cardinals o la unió dels conceptes de divinitat i del món.

Jesús crucificat
Jesús crucificat


Articles del web relacionats:
Cristians, "guiris" cretins
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona


Al centre d’aquest sistema de carrers hi havia un espai lliure per a l’ἀγορά, o plaça pública, envoltada generalment per στοαι, una espècie de porxos allargats i poc profunds, sostinguts per nombroses columnates -el terme donaria nom als estoics. Al costat de l’àgora s’hi varen concentrar els edificis més significatius de la ciutat, tant religiosos com públics.

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

Mapa de l'àgora d'Atenes
Mapa de l'àgora d'Atenes
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició.
 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 
Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà o suburbi (+ sub, “sota”). Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

A classe amb fills d'Al·là

Article publicat a l'Ara Balears (01/08/2017)

Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d'entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d'acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d'ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l'Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.
 
La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l'educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....”.
 
La carta d'aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l'institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d'un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
 
Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l'institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro”. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l'estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l'escola, però, els fills d'aquests immigrants tenen l'oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l'aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d'altres, en canvi, es queden pel camí.
 
Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d'alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d'ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l'únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se'ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d'un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l'Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d'un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
 
Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d'extrema exclusió social, gràcies al programa d'Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.
 
Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L'escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l'autoritat paterna o la d'un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s'ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
 
Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.

Aquí teniu el reportatge del programa "30 minuts" titulat "Entre nosaltres". Parla de l'entorn a Ripoll dels jihadistes dels atemptats de Catalunya.

Us recoman aquesta entrevista a Francesc Serés, antic professor d'immigrants musulmans.

També és interessant aquest article d'Antoni Puigverd titulat "Nihilismo".

Aquest vídeo de TV3 parla de la doble vida de l'imam de Ripoll.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Victòria pírrica

Avui una victòria pírrica és sinònim de victòria agònica, amb greus pèrdues. És una victòria, per tant, que no compensa. Agafa el nom de Pirrus, rei d’Epir (regió al nord de la Grècia continental). El 281 aC fou requerit pels habitants de la colònia grega de Tarent, al sud d’Itàlia, assetjada pels romans. Pirrus hi va anar de seguida amb un exèrcit de vint-i-cinc mil homes i vint elefants.
 
Abans de partir, però, Pirrus, volgué consultar l’oracle de Delfos, famós per l’ambigüitat de les seves respostes. En el seu cas li digué en llatí: Aio te, Aecida, romanos vincere posse. Aquestes paraules es podien interpretar de dues maneres diferents: “Et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans” o “Et dic, descendent d’Èac, que els romans et poden vèncer”.

Mapa de les batalles pírriques
Mapa de les batalles pírriques
 
Pirrus es quedà amb la primera opció, però la seva decepció acabaria essent majúscula. En un primer moment aconseguí posar Roma contra les cordes. Sabent-se guanyador, envià el seu home de confiança, el filòsof Cíneas, per oferir la pau als romans a canvi que respectassin les colònies gregues del sud d’Itàlia.
 
El Senat romà estava disposat a cedir a les demanes de Pirrus, però aleshores va passar un fet que canviari el curs de la història: l’ancià Api Claudi “el Cec” ( 340-273 aC), patriarca de la República, es mostrà així d’indignat:
 
“Prefereixo estar sort, a més de cec, per no sentir deliberar sobre una pau vergonyosa”.
 
Amb aquestes paraules els romans s’ompliren de coratge i començaren a estrènyer l’enemic. Jugaven amb avantatge atesa la sòlida una sòlida política d’aliances amb Cartago, situada a les costes de l’actual Tunísia. Tanmateix, els homes de Pirrus sempre guanyaven les batalles, però amb moltes pèrdues. Així, el 275 aC, després de la batalla d’Heraclea, segons relata l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, el líder grec arribà a dir:

 “Una altra victòria com aquesta i tornaré tot sol a casa” (Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν)

Bust de Pirrus
Bust de Pirrus

Pirrus no dubtà, doncs, a retirar-se set anys després d’haver arribat a Itàlia. Enrere quedava el somni de convertir-se en el nou Alexandre el Gran, mort mig segle abans. Ell tendria una mort ben poc heroica. En una batalla a la ciutat d’Argos va rebre l’impacte d’una teula que li llançà una anciana. En caure al terra, un soldat el decapità.

Articles del web relacionats:
Vae victis
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
 Si vols pau, paga
L'oracle de Delfos

La vida és teatre

Les nostres existències estan presidides pel tòpic literari theatrum mundi (“el teatre del món”).De fet, tots som hipòcrites ja que aquest era el nom que rebien els actors a l’antiga Grècia -ὑποκριτής  voldria dir “el que respon” perquè, en la tragèdia clàssica, era l’individu que contestava al cor.

La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.

Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
 
«No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
 

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin

Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
 
“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.
 

La mateixa idea trobam a l’obra de teatre Al vostre gust (As You Like It). Aquí teniu la traducció al castellà (no l’he trobada en català)
 
«El mundo es un gran teatro,
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
 
 
Escena de comèdia romana
Escena de comèdia romana

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
 
«Pues soy tu Autor, y tú mi hechura eres,
hoy de un concepto mío
la ejecución a tus aplausos fío:
una fiesta hacer quiero
a mí mismo poder, si considero
que sólo a ostentación de mi grandeza
fiestas hará la gran naturaleza;
y como siempre ha sido
lo que más ha alegrado y divertido
la representación bien aplaudida,
y es representación la humana,
una comedia sea
la que hoy el cielo en tu teatro vea;
si soy autor y si la fiesta es mía,
por fuerza la de hacer mi compañía;
y pues yo escogí de los primeros,
los hombres, y ellos son mis compañeros,
ellos en el teatro
del mundo, que contiene partes cuatro,
con estilo oportuno,
han de representar. Yo a cada uno
el papel le daré que le convenga».


Paraula d'Ana Belén
Paraula d'Ana Belén

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.


Recordau, cada 27 de març feim festa. És el Dia Mundial del Teatre. Aquí teniu reflexions sobre aquest dia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:





I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px