Saïda és un nom fictici, però la seva història és ben real. Té 28 anys i prové del Marroc. Fa vuit anys va arribar a Mallorca amb tres criatures de 3, 2 i 1 any, respectivament. Submisa per educació, seguia les ordres del seu marit, que volia provar sort a casa nostra, animat pels seus compatriotes. Es varen establir a Inca en un pis de lloguer bastant assequible.

 

A pesar de la seva precarietat econòmica, Saïda es va deixar embarassar tres cops més pel seu marit. Cansada de patir i de callar, fa un any s’omplí de coratge i denuncià el seu marit per maltractaments. Ara ell, que no va arribar a trobar cap feina solvent, té prohibit acostar-se a la seva dona -només pot veure els seus fills al parc. Saïda ha fet una passa important en rebel·lar-se contra el patriarcat de la seva religió musulmana. Se sent, però, totalment desbordada amb sis menors d’edat al seu càrrec. És analfabeta i la seva única ajuda són els Serveis Socials, que li paguen totes les despeses, lloguer inclòs.

 

Saïda només té ulls per subsistir en el seu dia a dia. No és prou conscient del futur que espera als seus sis fills. Alguns es beneficiaran del miracle de l’educació i seran clars exemples de resiliència i d’integració social. D’altres, en canvi, incapaços de sortir de la bossa de la pobresa on per desgràcia els ha tocat néixer, acabaran flirtejant amb la cara fosca de la societat, ja sigui amb les drogues o amb la delinqüència. La culpa, però, no serà seva, sinó de Serveis Socials, que mai no s’ha atrevit a abordar amb valentia el tema de la immigració. Ha pogut més el discurs “bonista”, que, per contra, ha accentuat les diferències socials amb la creació de guetos –a Inca, durant massa temps, de forma irresponsable, la Conselleria i l’ajuntament han permès l’educació “guetitzada”.

 

Quan Saïda va arribar a Mallorca amb tres criatures, ningú de Serveis Socials li va exigir que, atesa la seva vulnerabilitat econòmica, no en podia tenir més. Per ventura, però, el toc d’atenció hauria d’haver estat per al seu marit, que era qui tallava el bacallà en aquella casa. Ara aquesta negligència ens costa cara a tots els contribuents. Saïda és víctima d’una caritat institucional mal entesa. Sobreviu com pot amb les ajudes socials, que, tanmateix, no es preocupen d’atacar l’arrel del problema. Diferent és l’esperit solidari que exhibeix Jaume Santandreu, responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà. El seu lema és prou eloqüent: “La dignitat d’un pobre exigeix que, quan s’assegui a taula, pugui dir ‘aquest plat calent no me l’han regalat, me l’he guanyat'”.

 

El súmmum de tot aquest despropòsit institucional va arribar amb el xec nadó del president José Luis Rodríguez Zapatero. Qualsevol família, independentment de la seva renda, va percebre 2.500 euros per dur al món una criatura. La mesura es va implantar sense cap control, de manera que hi va haver pares que varen aprofitar aquests doblers per a altres assumptes més banals. Sens dubte, hauria estat millor invertir una partida pressupostària tan important en subvencionar escoletes o en millorar la reconciliació de la vida familiar i laboral. Zapatero, però, gran amant del discurs políticament correcte, no sabia més que improvisar.

 

Comença a ser hora d’obrir un debat seriós sobre les polítiques socials que es duen a terme tant amb la gent de fora com amb la d’aquí. No és una qüestió de xenofòbia. No debades, el cas de Saïda podria ser el cas de qualsevol illenca de soca-rel que també navega enmig d’una indigència sense sortida, mitigada tan sols per pedaços caritatius.

 

A  Balears, Serveis Socials fa una tasca essencial per protegir els més desvalguts, que són els grans damnificats d’un model capitalista massa inhumà. No només els ofereix suport econòmic, sinó també conhort moral. Sovint, però, aquesta ajuda es fa des del paternalisme i la beneficència cristiana, males companyes de viatge per gestionar el bé comú.

 

Mentre enarboram la bandera de la tolerància, consentim que nines de quinze anys abandonin a la força l’escola per ser casades o que, durant el Ramadan, arribin a classe gairebé sense forces. I aquest és el fracàs de Serveis Socials. No hi pot haver barra lliure d’ajudes sense condicions. A casa nostra hi ha uns drets que s’han de respectar i unes obligacions que s’han de complir per tothom. A veure si ja posam fil a l’agulla i deixam enrere el perniciós discurs “bonista”. Per ventura, Saïda, que ja s’ha desfet del jou masclista del seu marit, ho hauria agraït abans de tenir tants de fills, ara amb un futur del tot precari.

Articles del web relacionats
- Protàgores i l'islam

El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

 

De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

 

Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.

 

En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

 

Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

 

En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

 

El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:

I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":

Articles del web relacionats:
- La llengua dels nins salvatges

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 

En grec, tortuga és χελώνη. Hi hagué una nimfa amb aquest nom, Quelone, protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.

La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

 

En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.

La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VIII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

 

D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

 

Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

 

Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

 

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Articles del web relacionats:
- Realment existeix l'infern?

La veneració de personatges importants, que ofereixen protecció a la comunitat, és present en qualsevol tradició de l’antiguitat. Són persones que sobresurten per damunt la resta per les seves habilitats extraordinàries o pels seus principis morals. En la mitologia grega reberen el nom d’herois (ἥρωες). Esdevingueren tot un exemple a seguir pel seu valor (ἀρετή), tal com foren els sants per a la cultura cristiana, els cavallers errants per a la societat de l’edat mitjana, o els superherois per al còmic de l’època contemporània.

 

L’etimologia de la paraula heroi no està gens clara. Uns la relacionen amb el mot ἱερός (“sagrat”), la qual cosa ens remet a una de les principals característiques de l’heroi grec: havia de ser fill d’una divinitat i d’un mortal (home o dona). Plató, en el seu diàleg Cràtil, ens ofereix altres etimologies populars. Per boca de Sòcrates, fa derivar heroi d’ ἔρος (“amor”), ja que es tractava d’individus nascuts de l’ “amor” d’una divinitat amb un mortal. També, però, diu que podria provenir del verb ἔρομαι (“preguntar”). No debades, els herois serien persones sàvies, hàbils oradors, capaços de “preguntar”.

La vida dels herois sol seguir els mateixos esquemes en totes les cultures. A la literatura àrab trobam Simbad, protagonista d’un dels episodis de Les mil i una nits. Igual que Ulisses, aquest mariner viatja, juntament amb la tripulació del seu vaixell, als llocs més recòndits i inhòspits del món, lluitant amb tota mena de monstres.

 

D’altra banda, en la cultura germànica trobam l’heroi Sigfrid, que vendria a ser el germà bessó d’Aquil·les. Si l’heroi grec fou banyat al riu Estígia per convertir-se en immortal, Sigfrid ho aconseguí banyant-se en la sang d’un drac. Sigfrid també tingué un punt vulnerable: una fulla que li caigué a l’esquena durant el seu bany impedí que la sang del drac tocàs aquesta petita part de la seva anatomia. El mateix li passà, a Aquil·les, quan la seva mare Tetis s’oblidà de banyar el turmell del peu per on l’agafà.

 

En la seva obra Treballs i dies (segle VIII aC), Hesíode parla dels herois en el mite de les edats que, amb noms de metalls, il·lustra la progressiva decadència de la humanitat. D’acord amb seu relat, d’origen oriental, hi hagué cinc edats: la d’or, la de plata, la de bronze, la dels herois i la de ferro. L’edat dels herois, per tant, estava en un passat no molt llunyà i més brillant que el dur present (edat de ferro), en la qual el poeta es lamenta viure.

 

Curiosament, l’edat dels herois trenca amb la línia de la degeneració dels metalls. Hesíode diu que són  “una raça més justa i més noble”. La poesia èpica d’Homer serà la principal encarregada de rememorar les seves famoses gestes (κλέοι).

 

Podem parlar de dos tipus d’herois. Per una part, hi ha els que emprenen un viatge amb un grup de gent per obtenir una recompensa: el toisó d’or de Jàson o el rapte d’Helena d’Esparta. D’altra banda, també destaquen herois que lluiten contra terribles oponents. Es tracta d’un detall també present en moltes cultures de l’antiguitat.

 

En la mitologia grega un dels grans representants del mal és el toro. Personifica la força irracional de la naturalesa que s’oposa al seny de l’heroi. Teseu, per exemple, aniquila el Minotaure de Creta. Un altre símbol de mal és el drac. De fet, entre els grecs, la drakomàkia era un tema molt difós. El déu solar Apol·lo mata Pitó, el drac (femení) que guardava el santuari de Delfos i que al seu pas ho destrossava tot. Igualment Perseu mata un drac marí per salvar Andròmeda. Jàson s’enfrontà amb el drac que guardava el preuat toisó d’or a la Còlquida. Cadme es desempallega d’un drac per poder fundar la ciutat de Tebes. Altres matadors de dracs foren Bel·lerofont i Hèracles. I en la religió cristiana, aquest paper el podem veure representat per Sant Jordi.

 

La característica principal dels herois és que són semimortals, és a dir, fills d’una divinitat i d’una mortal. És el cas d’Aquil·les (fill de la nimfa Tetis), Eneas ( fill d’Afrodita), Hèracles o Teseu (fills, respectivament, de Zeus i de Posidó). En d’altres, el parentiu diví pot ser més llunyà, com és el cas d’Ulisses (descendent llunyà d’Hermes).

 

Gairebé tots els herois coincideixen a tenir una infantesa o un naixement una mica accidentat, la qual cosa ja anuncia un destí heroic. Trobam nins abandonats a l’atzar a un riu o a la mar (com succeí a Perseu, a Ròmul i Rem, a Moisès o al mateix Jesucrist, que va haver de fugir amb els seus pares de Betlem a Egipte per evitar que el rei Herodes el matàs) o l’ajuda d’un preceptor excepcional (el centaure Quiró en el cas d’Aquil·les; el vell savi a la Guerra de les Galàxies).

 

Tot i tenir sang divina, l’heroi està sotmès al dolor i a l’esforç fins al dia de la seva mort. És, però, una persona amb set de glòria que menysprea els riscos. A la Ilíada (XI, 784), trobam la més clara premissa heroica en boca del pare d’Aquil·les, Peleu: “Ser sempre el millor i mostrar-se superior  als altres”. Al costat dels herois sempre hi trobam la figura d’una dona que exerceix d’amant: Andròmeda (en el cas de Perseu), Deianira (en el cas d’Hèracles), Ariadna (en el cas de Teseu), Medea (en el cas de Jàson) o Briseida (en el cas d’Aquil·les).

 

Els herois no es poden escapar del seu destí mortal. Hi ha, però, algunes excepcions, com Dionís, Hèracles o Asclepi, que es convertiren en déus un cop morts. No tots anaren a parar a l’Hades. A alguns, els déus els donaren un retir privilegiat a les Illes dels Benaventurats o els Camps Elisis. Els sepulcres dels herois foren objecte de veneració. Totes les polis s’encomanaven a la seva protecció.

 

Cicles heroics
A Grècia es poden distingir tres grans cicles heroics:

• Cicle troià: és el més famós. Conta el rapte d’Helena d’Esparta, precedit del judici de Paris, i la guerra que el món grec emprèn contra Troia per recuperar princesa. Les obres més representatives d’aquest cicle són els dos poemes homèrics: la Ilíada, que relata un motiu de la guerra troiana (la còlera d’Aquil·les), i l’Odissea, que ressegueix el retorn d’un dels herois més famosos de la guerra, Odisseu (Ulisses).
• Cicle tebà: el seu tema central és la guerra contra Tebes, evocada per Èsquil en la seva tragèdia Els set contra Tebes. En aquest cicle s’emmarca el mite d’Èdip i d’Antígona.
• Cicle de Micenes: es centra en la figura del rei Agamèmnom. En tornar de la guerra de Troia, amb Cassandra com a botí, la seva muller Clitemnestra el va matar amb l’ajut del seu amant Egist. Després, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, venjarien la mort del seu pare matant la seva pròpia mare.

Altres cicles secundaris foren el d’Hèracles i els seus dotze treballs, el de Jàson i els argonautes, el de l’atenès Teseu o el de Prometeu. Els herois no només foren protagonistes de la poesia èpica sinó també de la tragèdia, que al món grec tingué un fort component pedagògic i cívic. Mentre, però, la poesia èpica s’ocupa de rememorar les gestes dels herois, la tragèdia, en canvi, representa el seu patiment (πάθος), sovint provocat per la seva supèrbia (ὑβρις).

 

Avui la figura de l’heroi ha perdut el seu component mític. Qui assumeix el seu rol són els jugadors de futbol -seguits per milers de persones-, els actors de cinema i algun líder polític amb vocació messiànica.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Francesc Torralba. Parla sobre els lideratges ètics.

 

Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

 
Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

 

Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món.

 

Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

 

Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

 

Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

 

A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.

 

Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí. 

 

En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.

 

Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

 

Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí.

 

A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

 

Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.

 

Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.

 

Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.

Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

 

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Articles del web relacionats
- Bellesa apol·línia
- Homosexualitat i mitologia
- A Canàries la canícula borda molt!
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- Compte amb els troians!
- L'ofuscació del feminisme
- Femme fatale, l'origen del mite
- L'etern mal uterí
- Tragèdies femenines
- Realment la dona va néixer d'una costella?
- Les noves amazones
- Feministes "femmes fatales"
- Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/07/2017), reflexion sobre els set pecats capitals de l'era moderna segons Carles Capdevila:

Aquest article parla de l'obra "Els set pecats capitals" d'El Bosco. I aquest article de la revista Sàpiens parla sobre l'origen dels set pecats capitals.

Aquest altre article parla sobre els set pecats digitals.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies