Banner Top

Per què el món ja ens resulta indiferent?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

Articles del web relacionats:
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les Meduses de la indiferència
A la recerca de la terra promesa
Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen
- Les Fúries de l'Iraq
- L'ombra d'Auschwitz
- La degradació humana

Quin sentit tenen avui les humanitats?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

 

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Articles del web relacionats:

 

Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Neró ha passat a la història com un dels emperadors més sanguinaris de l’antiga Roma. Dirigí amb mà de ferro els destins del caput mundi durant catorze anys (54-68 dC). Arribà al poder amb tan sols desset anys de la mà de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest adoptàs Neró com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.

Nery Agripina

Agripina corona amb fulles de llorer el seu fill Neró

Un cop fundat amb la túnica d’emperador, el jove Neró no féu cas dels consells del seu mentor, el filòsof estoic Sèneca. Veié enemics per tot arreu. Avui el seu caràcter irascible és ben present en l’expressió “posar-se fet un nero”. No tingué escrúpols a l’hora d’assassinar les seves dones Octàvia i Pope Sabina –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort.

John William Waterhouse The Remorse of the Emperor Nero after the Murder of his Mother

Remordiments de Neró després d'haver matat la seva mare ( John William Waterhouse, 1878)

Espor, l’emperadriu
Tanmateix, sembla que, de Popea, n’estava enamorat. No se la va poder treure del cap fins que va aparèixer en el seu camí un jove esclau anomenat Espor. Veié en ell la encarnació de la seva difunta esposa, de manera que el rebatià com a Popeita. No li bastà que fos el seu amant. Volgué casar-se amb ell. Hi havia, però, un problema: a Roma estaven prohibits els matrimonis homosexuals.

Davant aquest inconvenient, Neró ordenà que Espor fos castrat. Quan es recuperà d’aquesta intervenció, el vestiren amb les millors gales de Popea i l’any 65 se celebrà la cerimònia, que durà uns quants dies. Aleshores l’emperador féu que tothom tractàs la seva parella com a emperadriu. Així descriu l’escena l’historiador Suetoni, a Vida dels dotze Cèsars (VI, 28):

“Neró ordenà castrar el jove Espor, i s’esforçà per transformar-lo en una dona. Fins i tot anà més lluny i es casà amb ell, amb totes les formalitats habituals d’un contracte matrimonial, el vel nupcial de color rosa i una companyia nombrosa en les noces. Quan la cerimònia acabà, féu que el portessin com una núvia a casa seva, i el tractà com la seva esposa”. L’historiador romà continua: “Féu vestir Espor com una emperadriu i es passejà amb ell dalt d’una llitera per les reunions i mercats de Grècia i durant les festes sigil·laries de Roma, besant-lo contínuament”.

Popea Sabina

Bust de Popea Sabina. Museu del Louvre, París (França) 

Dió Casi, a Història romana (LXII, 13) també parla d’aquest afer amorós de Neró. Tanmateix, aquest emperador fou més conegut per altres excentricitats, com haver ordenat la primera persecució contra els cristians. El 64 els acusà d’haver provocat el famós incendi de Roma.

El Senat romà s’acabà afartant d’aquell omnipotent emperador i el 68 el declarà “enemic públic”. Així, Neró, acorralat, ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”).

Aquí teniu un article sobre l'homofòbia en temps de l'imperi romà.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
- Heliogàbal, el primer emperador transvestit
La pederàstia a la Grècia clàssica
Mestre en gai saber
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Sota el signe de Lesbos
Sobre homes i dones
Andrògins avui en dia
- Bauzá, àlies Neró

Contra la precipitació, “Festina lente”

Les presses són un mal aliat a l’hora de prendre decisions immediates. Bé ho sabia al segle I aC Octavi August, autor d’un cèlebre oxímoron: Festina lente (“afanya't a poc a poc”). Segons l’historiador Suetoni (August, 25), l’emperador solia pronunciar aquesta locució en grec: σπεῦδε βραδέως. L’adreçava als seus generals per recomanar-los prudència. Suetoni ho explica de la següent manera:

“[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes `afanya’t a poc a poc´, `és millor un general prudent que no un d’intrèpid´ i `es fa massa prest tot el que es fa bé´. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs.

Festina lente ens convida a actuar amb tranquil·litat quan necessitam complir un tasca el més aviat possible. I és que, si l’escometem de mala manera, segurament trigarem més temps. Aquestes paraules d’Octavi August estan en sintonia amb una altra famosa sentència que es diu que Napoleó etzibà a un criat que l’ajudava a vestir:"Vesteix-me ràpid, que tinc pressa" -la frase, amb tot, també és atribuïda a Carles III i Ferran VII. En català deim “Qui més corre, fa més tard”. I en anglès, More haste, less speed (“Més pressa, menys velocitat”).

En la literatura grega ja trobam lloances a la lentitud acompanyada de perseverança. És el cas de la popular faula de la llebre i la tortuga d’Isop (segle VII aC). La tortuga, tot i que és més lenta, finalment guanya la cursa a la ràpida llebre. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'havia aturat a mig camí a fer la migdiada. Havia dormit, però, massa, de manera que, quan desperta, la seva rival, passa a passa, ja li havia passat per davant.

reloj festina automatico hombre f6846 1

Avui hi una marca de rellotges que ha agafat el nom de la famosa locució d’Octavi August. És la marca Festina, que, havent suprimit la segona part de la cita (lente), contínuament ens convida a “afanyar-nos”, a estressar-nos. Maleït rellotge!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:

 

Articles del web relacionats:
- La guerra de los relojes
Esclaus de l'horror vacui
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
Fills de Cronos
El present és un present
Carpe diem
Memento mori

 

Per què és tan difícil viure en societat?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”)

 

Articles del web relacionats:
- Etimologies cíviques
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Per què som corruptes?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

 

 

Articles del web relacionats:
- Corruptes amb el cor romput
- Ave, Caesar Matas
La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
- El nepotisme papal dels "PSOIB"
-
 Llatí per a corruptes
-
 El pequeño Nicolás sap grec!
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics

 

L'Atlàntida andalusa?

Extracte del reportatge publicata a la revisa Sàpiens de juny de 2018 (Núm. 195)
 
Fa vint anys que un grup de científics indaga sota les maresmes del Parc de Doñana a la recerca de les restes de l’Atlàntida, la mítica illa de Plató. A mitjans del segle XX, en aquesta mateixa zona, es va descobrir la primera gran civilització de la península Ibèrica: Tartessos.
 
Es diu a l’Antic Testament que, en el segle X aC, les naus de Salomó, el rei d’Israel, viatjaven cada tres anys a un lloc llunyà i misteriós anomenat Tarsis d’on obtenien or, plata, marfil, micos i galls dindi. Alguns historiadors creuen que aquest poble remot amb qui els semites mantenien relacions comercials eren els tartessis, una civilització rica i avançada que hauria florit més enllà de les columnes d’Hèrcules; és a dir, a l’estret de Gibraltar, entre el 1000 i el 500 aC, i que avui ja se sap clarament que va ser la primera civilització de la península Ibèrica.

Amb tot, l’aura mítica dels tartessis ha acompanyat multitud de viatgers i arqueòlegs, ja des de l’antiga Grècia. El grec Heròdot és la primera font fidedigna que tenim sobre els tartessis i ens detalla el nom d’almenys un dels seus reis: Argantoni, que significava ‘home de plata’ en al·lusió a un dels minerals que extreien. Per la seva banda, l’escriptor romà Ruf Fest Aviè també va parlar de Tarsis al seu Ora marítima, un poema en el qual es descriuen les costes mediterrànies.

andalucia atlantida

L'Atlàntida podia estar situada al Parc de Doñana (Cadis)

Per a més informació consultau la pàgina web de Georgeos Díaz-Montexano, president emèrit de la Scientific Atlantology International Society (SAIS). Porta més de vint anys compilant informació per demostrar que l’Atlàntida està situada al Parc Natural de Doñana. Té més d’una trentena de llibres escrits sobre el tema i recentment ha assessorat diversos documentals del National Geographic.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px