Banner Top

Jueus i nazis a Mallorca

Aquí teniu la meva ponència sobre "Jueus i nazis a Mallorca", pronunciada en el marc de les II Jornades d'Estudis Locals sobre Memòria històrica organitzades per l'Ajuntament d'Eivissa (26/11/2020). És a partir del minut 40:

 

Article del web relacionats:

Mallorca, niu d'amor

Aquí teniu el tercer capítol de la versió radiofònica de "Turista de coa d'ull" per al programa "La Gran Vida", d'IB3 Ràdio (19/08/2020). Està dedicat a la campanya "Luna de miel en Mallorca" que inicià Foment de Turisme per atreure parelles acabades de casar que ajudassin a aixecar la indústria turística, malmesa per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mudial.

Articles relacionats:

  • Publicat a Mixt

Via Guiri, un viatge al fetge turístic de Mallorca

Via Guiri: un viatge al fetge turístic de Mallorca’ és una ruta guiada pels escenaris més paradigmàtics del model turístic de masses, amb primera aturada a Magaluf. Els conductors de la ruta són els periodistes Antoni Janer i Felip Palou, creadors de Via Corrupta: la ruta de la Rampa. En aquesta ocasió compten amb la col·laboració dels historiadors Tomeu Canyelles i Biel Vives, autors del llibre ‘Magaluf, més enllà del mite” (Lleonard Muntaner Editorial, 20020). Janer i Palou ofereixen una mirada crítica sobre el turisme. La denominada ‘principal indústria de les Balears’ ha transformat l’economia de l’arxipèlag, generant molts llocs de feina en poc més de mig segle. En paral·lel a aquest desenvolupament, la pressió i l’augment de places han anat modelant el paisatge de la costa i, en alguns casos, s’ha permès un turisme basat en els excessos.

Aquí teniu el reportatge de la periodista Ashifa Kassam, de la BBC, sobre Magaluf, on es fa ressò de Via Guiri.

Aquesta és la crònica de la ruta feta per Diario de Mallorca. Aquesta, del diari Última Hora.

I aquesta, de Sebastià Alzamora, de l'Ara Balears.

Aquesta és la crònica que ens feu el programa "Els dematins" d'IB3 TV.

Aquí teniu el programa Zoom d'IB3 TV dedicat a Magaluf i que recull l'opinió de Via Guiri.

Articles relacionats:

Els orígens mítics dels primers pobladors de Balears

L’arribada de l’home a Mallorca continua essent un misteri. Les evidències més antigues de la presència humana a la nostra illa s’han trobat a la Cova del Canet (Esporles), on aparegué un nivell de carbons datat devers el 7.200 aC. La literatura, tanmateix, ja s’encarregà d’assignar uns orígens mítics als primers pobladors de Balears,

Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Al segle IV dC el romà Servi parla de la tradició balear del monstre Geríon. En la versió oficial, Geríon era el rei de la pròspera civilització de Tartessos, situada suposadament a Andalusia. Tenia un esplèndid bestiar de bous que Hèrcules, en el desè treball, se’n va endur després de matar-lo i enterrar-lo a Corunya, on erigí una torre (la famosa Torre d’Hèrcules). En la versió de Servi, però, Geríon és presentat com a rei d’Hispània, amb tres cossos per haver governat precisament tres illes prop d’Hispània: les dues Balears i Eivissa. En aquesta versió també es diu que Bali, un company d’Hèrcules, s’establiria a les nostres illes, que batià amb el seu nom.

talaiotsTalaiots de Menorca

 
Tubal
Durant del Renaixement molts pobles d’Europa es varen autoassignar un heroi fundador del món clàssic o de la Bíblia per poder ennoblir el seu passat. També va ser el cas de Balears. En el seu llibre Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593), Joan Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, fa descendir de Noè els nostres primers pobladors. Hauria estat un net seu, Tubal, qui, de camí cap a Espanya després del Diluvi, topà amb les illes i les poblà de gegants. Certament, la immensitat de les pedres dels talaiots abonava la creença que hagueren de ser aixecades per gegants. Les rondalles mallorquines també són plenes d’històries de gegants i de coves amb tresors ocults.

rutes tematica

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

myotragusMyotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

taquinTaquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

bous

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

  • "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
  • "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
  • "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Etimologia dels recursos estilístics

RECURSOS FÒNICS

Addició o supressió

Afèresi (< αἱρέω, “agafar”, “elegir” + ἀπό, “lluny de”). Supressió d'un fonema o d'una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot. Ex: Antoni > Toni.

Apòcope (< κόπτω, “colpejar”, “abatre” + απο, indica separació).  Contrari a l’afèresi. Supressió d'una part del final d'un mot. Ex: foto < fotografia.
 
Repetició

Cacofonia (< κακός, ή, όν, “dolent”, + φωνή, “veu”). So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d'uns mateixos fonemes i de l'encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l'associació de sons discordants. Ex.: En un acte aquest vespre a Barcelona se celebren els setanta anys de la creació de la institució i els vint anys de la seva recuperació un cop restituït el Parlament.

Homofonia (< ὄμοιος, ή, όν, “igual” + φωνή, “veu”). Identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Ex: Conill, per què tems el temps? (Pere Quart)

Al·literació (< ἄλλος -η -ον, “altre”). És la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase. Ex:

Cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)

Paronomàsia (< παρα, “al costat de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema. Ex.:

Colom mira l’Atlàntic sense mida (Jacint Verdaguer)
Estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)
 
També, però es dona, en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent. Ex: Ara el sol no sol trair (J.M. de Sagarra)
 
Onomatopeia (< ὄνομα, “nom”, + ποιέω, “fer”). Imitació de sons naturals mitjançant fonemes. Ex.: Tots els migdies zumzeig de mosques (Segarra)

Permutació

Anagrama (< ἀνά, cap amunt o cap enrere, + γράμα, “lletra”). Paraula formada a partir de les lletres d’una altra paraula, ordenades de diferent manera. Ex: Tresor = Rostre/ Esponja = Japonès.

Palíndrom (< πάλιν, “cap enrere”, + δρόμος, “cursa”). Mot, frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d’esquerra a dreta Ex: Senén té sis nens i set nenes/ Català a l’atac.

apocrifos 472 314 

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addicció o supressió

Asíndeton (+ α privativa + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase. Ex: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).

El·lipsi (< ἐν, “dins”, + λείπω, “deixar”, “abandonar”). Supressió d’una o més paraules d’una construcció gramatical, que s’han de sobreentendre pel context.

Encavalcament (<  cavalcar). Desacord que es produeix entre la pausa final del vers o del primer hemistiqui i la pausa sintàctica de manera que la frase acaba en el vers o hemistiqui següent. Ex: Esposa fèrtil d'enginy gosat seré. L'amor com una rosa sola. Per àrbitre, llibertat (Clementina Arderiu)

Enumeració (< numerus). Presentació successiva i ràpida d'una sèrie d'idees referides sempre a la mateixa cosa. Poden anar separades per conjuncions o no. Ex:

Beneït sigui l'any, el punt, el dia,
l'estació, el lloc, el mes, l'hora
i el país, en el qual la seva encantadora mirada
s’encadenà a l'ànima meva.
(Petrarca)

Epítet (< ἐπί, amb el sentit d’ “afegit a”, + τίθημι, “col·locar”). Adjectiu que subratlla una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. Ex:
 
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau?
(Miquel Costa i Llobera)

Pleonasme (< πλήθω, “estar ple”). Repetició d’una paraula o d’una idea. Expressió redundant. Ex: Ho vaig veure amb els meus ulls.

Polisíndeton (< πολύς, “molt” + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. Ex: Menjaven i cantaven i es divertien.

Redundància (< redundo, “refluir”, “vessar”). Ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició. Ex. Entra cap a dins.

Repetició 

Anàfora (ἀνά, “cap enrere”, + φέρω, “transportar”). Element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix amb anterioritat. Ex: Arribaren diverses dones. Totes duien mocadors al cap/ En Pere i en Joan es tutegen.

En literatura, l'anàfora és la repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives. En la publicitat, un exemple és l'anunci del sabó Sanex: Pell suau, pell sana.

Catàfora
(< κατά, “per avall» + φέρω, “transportar”). És l'element contrari a l'anàfora. Ex.: Li vaig donar el llibre, a en Joan.

Anadiplosi (< ἀνά, “cap enrere”, + διπλεω, “doblegar”). Repetició de la mateixa paraula (o grup de paraules) al final d'un vers i principis del següent, de manera que es forma un efecte fonètic d'atenció del receptor, que subratlla la importància d'aquells mots i fa una pausa en el ritme de recitació general. Ex:

La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se

(J. Maragall) 

Paral·lelisme (< παρα, “al costat de”, + ἄλλος -η -ον, “altre”). Repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides. Ex:
 
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.
(Miquel Martí i Pol)

Subtitució o permuta

Hipèrbaton (< ὑπερ, “sobre”, + βαίνω, “anar”). Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. Ex: Impossible veure el futur és.

Quiasma (en al·lusió a la lletra x grega, creuada). Disposició creuada dels elements que formen dos sintagmes o dues frases: Collim la rosa de dia i de nit el gessamí (J. Carner). 

 figuras literarias

RECURSOS LÈXICO-SEMÀNTICS

Addicció o supressió
 
Al·lusió (< alludo, “jugar”). Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.
 
Antítesi (< αντί, “contra”, “en lloc de”,+ τίθημι, “col·locar”). Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada. Ex: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me (Miquel de Palol).
 
Antonomàsia (< ἀντί, “en lloc de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a substituir un nom propi per un de comú o a l'inrevés. Ex: Ciutat Eterna per Roma; el filòsof per Aristòtil. Antonomàsia també pot ser sinònim de “per excel·lència”. Ex: Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia.
 
Apòstrof (< ἀπό, “des de”, + στρέφω, “apartar”). Invocació durant el discurs a un ésser real o imaginari amb finalitat interpel·ladora. N’és un bon exemple l’inici de l’Odissea:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre. 

Aposició (< ad, “cap a”, + pono, “posar”). Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de la mateixa categoria gramatical, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. Ex:

Oh Cloris -l'aimada de coses no vistes-
atura l'hivern amb el somrís teu!
(Miquel de Palol)

Hipèrbole (< ὑπερ, “sobre”, + βάλλω, “llançar”). Deformació de la veritat mitjançant l'exageració. Ex: Esquitxen tot l'espai amb les desferres, és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
 
Retrat. Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlam d'etopeia (< ἔθος, “costum”, + ποιέω, “fer”). Si és física, de prosopografia (< πρόσωπον, “rostre”, + γράφω, “escriure”).
 
Sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). És l’associació d’elements que provenen de camps sensorials diferents (visuals, auditius, olfactius, gustatius, tàctils) o l’associació entre els elements i les emocions. Ex: música cega/ llàgrimes sonores.
 
Substitució
 
Al·legoria (< ἄλλος -η -ον, “altre”, + ἀγορεύω, “parlar en assemblea”). Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva.

Eufemisme (< ευ, “bo”, + φημί, “dir”). Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra pretesament més adequada.
 
Ironia (< εἴρω, “dir”). Consisteix a dir el contrari del que es vol dir. Ex: El valent soldat, va fugir de la batalla.

Metàfora (< μετα, “després”, + φέρω, “tranportar”). Estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:

a) Metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B): 

La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent.
(Josep Sebastià Pons)

b) Metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït pel terme irreal o imaginari (B). Així, Baltasar Porcel, en referir-se a la lluna plena (A), escriu: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna (B)...
 
Metonímia (< μετα, “després”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix en la substitució d’un terme per un altre amb el qual guarda relació de causa o dependència. N’hi ha de diversos tipus:

  • Causa per efecte: Li feu mal el sol (= calor produïda pel sol).
  • Efecte per la causa: Està mancat de pa (= mancat de feina).
  • Contenidor pel contingut: Prendre una copa (= una beguda).
  • Autor per obra: És propietari d’un Goya (= d’un quadre pintat per Goya).
  • Lloc pel que es produeix: Es va prendre un Xerès (= vi que procedeix de Xerès.
Sinècdoque (< σύν, “amb”, + εκ, “des de”, + δέχομαι, “rebre”). Consisteix en la designació d’una cosa amb el nom d’una altra (a vegades es confon amb la metonímia). N’hi ha de diferents tipus:
  • La part pel tot: Varen aparèixer al camp de futbol onze parells de botes (= onze futbolistes).
  • El tot per la part: Tot el món diu el mateix (No és tot el món, en realitat es refereix a molta de gent).
  • El singular pel plural: El ca és un animal fidel (No es refereix a un únic ca, sinó a tots en general).
  • El gènere per l’espècie: Els mortals no es consolen (Com a mortals es refereix als homes, però els animals tambem ho són).

Oxímoron (< ὀξύς, εῖα, ύ, “agud”, “punxegut”, “àcid”, +  μῶρος, “estúpid”): Consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o “estúpid”. Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.
 
Paràbola (< παρα, “al costat de”, + βάλλω, “llançar”). Al·legoria que conté un ensenyament moral.
 
Paradoxa (+ παρά, “fora de”, + δόξα, “opinió”). Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Ex:

Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories
(Joan Vinyoli)

Personificació (< persona). Atribució de qualitats humanes a ésser inanimats.

... riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
(M. Costa i Llobera, referint-se al pi de Formentor)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
El poder de la fal·làcia
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- L'origen dels tòpics literaris









 

 

 









 

L'origen dels tòpics literaris

Els romans tenien clar que l’objectiu de qualsevol discurs era sobretot agradar l’auditori. Per aconseguir-ho s’havien d’utilitzar una sèrie d’arguments que, dirigits a l’enteniment o al cor de l’oient, el commoguessin, li produïssin assentiment i plaer. Fou així com quallaren una sèrie d’arguments aplicables als casos més variats, temes ideològics adaptables a qualsevol desenvolupament o variació. Els grecs els anomenaven τόποι i els romans loci comunes, mentre que nosaltres els deim tòpics. A l’Antiguitat se feren col·leccions de tòpics, i l’art dels τόποι, anomenada topica, fou objecte de tractats especials i assignatura fonamental per als alumnes de retòrica.

Amb el temps, de ser només mitjans utilitzats en l’elaboració de discursos, el tòpics es convertiren en clixés literaris de qualsevol gènere. Alguns han arribat a ser immortals:

  • Falsa modèstia: el seu origen està en la necessitat de guanyar-se la benevolència, l’atenció, del jurat en un discurs. Per això, l’orador havia de presentar-se amb actitud humil. Després es féu general i sol aparèixer en els pròlegs dels llibres.
  • L’Arcàdia feliç: no era l’Arcàdia històrica i geogràficament localitzable sinó un món idealitzat en el qual el poeta es recull.
  • Aurea saecula (l’edat d’or): és la lloança d’un període mític –assimilable al paradís terrenal-, en què els homes vivien en un estat de felicitat gairebé absolut.
  • Locus amoenus (el paisatge ideal). Amb Homer comença a Occident la glorificació del món, de la terra i de l’home. Els poetes posteriors prenen del paisatge homèric diversos motius que després es convertiran en patrimoni d’Occident a través de Virgili, el qual aplica a la naturalesa el qualificatiu d’ amoenus (amè, agradable).
  • Carpe diem. Una constant en tots els lírics grecs era l’angoixa per la brevetat de la vida i la necessitat d’aprofitar el moment present mentre encara es tingui joventut. Horaci en una de les seves odes desenvolupa el tema amb el consell: “carpe diem...”. L’exhortació d’Horaci està acompanyada d’altres tòpics, com ara el de la brevetat de la vida o la fugacitat de l’existència humana –seria, però, Virgili qui en les seves Geòrgiques il·lustraria aquests tòpics amb el famós tempus fugit irreparabile.
  • La invocació a les Muses: per als antics les muses eren deesses olímpiques, potències vitals responsables de les arts.

Aquesta web està dedicada als tòpics literaris. Aquesta també.

Aquest enllaç conté informació sobre tòpics horacians.

Aquest altre conté llatinismes convertits en tòpics literaris.

I aquest parla sobre tòpics literaris i recursos estilístics.

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Memento mori
Ubi sunt?
Carpe diem
Ut pictura poesis
Muses inspiradores
No moriré del tot
- El naixement de l'oratòria

Tàcita Muta: les dones han de callar

Els romans, igual que els grecs, pensaven que la paraula, eina fonamental de la lluita política, era una prerrogativa masculina. Aquesta idea quedà plasmada en l’univers religiós a través del culte a una deessa del silenci, Tàcita Muta. Els seus dos noms ja són prou reveladors: provenen del verb taceo, “callar” (d’on tenim també taciturn)  i de l’adjectiu mutus, “mancat de paraula”. La terrible història d’aquesta dona la podem resseguir en l’obra els Fastos d’Ovidi (II, 583-616), on apareix amb el nom de Lara o Lala (“la xarlatana”).

Conta la llegenda que Tàcita Muta era una nimfa nàiade descarada que solia parlar més del compte. Un dia s’atreví a ventilar a Juno una de les tantes incursions sexuals del seu marit, el promiscu Júpiter. Aquest, menjat per la ira, li arrancà la llengua, condemnant-la així al silenci etern.  A continuació, lliurà la nimfa a Mercuri perquè la conduís a l’inframon. Pel camí, el missatger dels déus la violà, però ella no pogué cridar a causa del càstig diví. Fruit d’aquella violació varen néixer els bessons Lares, que es convertiren en els encarregats de guardar i vigilar les cruïlles de Roma i els recintes domèstics.

safoSuposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC

Al servei del patriarcat
Segons Plutarc (Vides paral·leles, Numa, 8), Tàcita Muta, era una de les nimfes Camenae i el seu culte va ser introduït a Roma pel rei Numa Pompili (segle VII aC). Tingué una capella dedicada al mont Palatí. Tàcita Muta era un símbol ben eloqüent. Les romanes estaven al servei del patriarcat; no podien exercir càrrecs públics ni participar en la vida política. A la primera meitat del segle I aC, tan sols una generació va permetre l’existència d’oradores, entre elles la famosa Hortènsia. Aquesta activitat, però, aviat quedà prohibida. Tal com relata Irene Vallejo al seu llibre El infinito en un junco, les dones romanes de bona família solien tenir accés a la paraula escrita, no, però, per treure’n un profit personal, sinó per ensenyar-la en la seva funció de mares i mestres de futurs oradors.

Avui Tàcita Muta dona nom a un Grup d'Estudis de Dones i Gènere a l'Antiguitat. Està integrat per professores, investigadores i investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.  

Aquí teniu un reportatge sobre les dones empoderades de l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
La primera manifestació femenina de la història
Feministes "femmes fatales"
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
- Atletes ascetes
- Penèlope no tenia cap síndrome!
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
L'etern mal uterí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px