Banner Top

És Internet el nostre espia?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/05/2019) reflexion sobre la cara fosca d'Internet: el control sobre les nostres vides. Ho faig amb motiu del Dia Mundial d'Internet, que se celebra cada 17 de maig.

 

Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta
L'esperançadora democràcia digital
L'origen medieval de l'@
- Realment Internet ens fa més lliures?
- Sant Isidor de Sevilla, un etimòleg patró d'Internet

L’Atlàntida, la pàtria ària perduda

Els nazis sempre varen estar obsessionats amb l’Atlàntida, el famós continent perdut que albergava una societat perfecta -suposadament estigué situat més enllà de les columnes d’Hèrcules, a l’estret de Gibraltar. Heinrich Himmler, cap de les SS i director del departament d’Herència Ancestral Alemanya (la Ahnenerbe), creia que els aris alemanys, “el poble elegit”, eren descendents dels atlants, considerats una “raça superior”. Al seu parer, el atlants supervivents del cataclisme s’havien refugiat en cavernes subterrànies de l’Himàlaia.

Amb aquesta idea al cap, Himmler organitzà una expedició científica al Tibet, que fou classificada com a absolutament secreta. Al capdavant hi posà el zoòleg Ernst Schäfer. Els expedicionaris alemanys prengueren mida als cranis de nombrosos tibetans per demostrar que eren els últims senyors aris. Així quedà enregistrat en el famós documental El secret del Tibet (1942).

conocer historia expedicion hitler tibet xlsemanal 4

L'antropòleg Bruno Beger pren mides al crani d'una tibetana
 
Des de l’Índia, els serveis secrets del Regne Unit estigueren molt pendents d’aquella expedició. Els britànics sospitaven que l’objectiu dels alemanys era un altre: l’espionatge. Amb tot, avui també hi ha historiadors que afirmen que, en realitat, els nazis estaven explorant unes regions que anaven a ser de gran interès per al Tercer Reich i Japó una vegada guanyada la guerra.

La recerca de la raça ària al sostre del món resultà ser un fracàs absolut mai no confessat. No s’arribà a cap conclusió sòlida. L’esclat de la II Guerra Mundial al 1939 avortà altres expedicions ambicioses de la Ahnenerbe per localitzar la mítica Atlàntida. Hi havia previst un viatge a Tiahuanaco (Bolívia) i a les illes Canàries.

L’origen del mite
El mite de l’Atlàntida ens ha arribat de la mà de Plató (segle IV aC). Apareix en els seus diàlegs Timeu Crítias. El continent agafa el nom d’Atles, el primogènit dels deu fills que Neptú, el déu de la mar, tingué amb la mortal Clito -aquest Atles, per tant, no té res a veure amb el tità condemnat per Zeus a aguantar la volta celeste.

Segons relata Plató, des de l’estret de Gibraltar els habitants de l’Atlàntida aconseguiren sotmetre gran part dels països mediterranis. Amb tot, la seva expansió cap a l’Est fou aturada pel poble hel·lè, liderat per Atenes. Aquell acte de supèrbia no agradà gens als déus. Zeus provocà un violent terratrèmol i un diluvi extraordinari que enfonsà la terra d’aquella classe guerrera.

atlantida2

Plató ens descriu l’Atlàntida com una esplanada fèrtil, envoltada de muntanyes majestuoses on hi havia llogarets molt rics. Estava regada per abundants i inesgotables rius i fonts, alguns d’aigua calenta, per on anaven a lloure animals tant salvatges com domèstics. La llacuna interior del gegantí continent estava dividida per tres canals concèntrics, comunicats entre si per ponts i en contacte a la mar. Al centre hi havia l’acròpoli, on es trobava el fastuós temple dedicat a Posidó. El seu port no parava de rebre visites de navegants vinguts de tota la Mediterrània.

L’Atlàntida era vista com una espècie de 
paradís on la terra proporcionava tots els béns que l’home necessitava. Enmig de tanta opulència, els seus habitant vivien feliços sota un govern just. Al diàleg Crítiasse’ns diu: “Els seus pensaments eren d’acord amb la veritat i eren del tot generosos; es mostraven plens de moderació i de saviesa en totes les eventualitats, i igualment en les seves mútues relacions. Per això, mirant amb menyspreu tot allò que no és la virtut, tenien en poca estima els béns present i consideraven naturalment com una càrrega l’or, les riqueses i els avantatges de la fortuna [...]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'expedició nazi al Tibet.

Articles del web relacionats:
Titànic, la maledicció d'un nom
Meduses que petrifiquen
Utopies al món clàssic
L'Atlàntida andalusa?
- Atles que sostenen el món
- Racisme, l'origen d'un estigma

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911

Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili Metel. Primer es dirigiren a Mallorca. L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança”.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). De moment, però, no se n’ha trobat cap vestigi.

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Es creu que Iamno prengué el nom d’un general cartaginès (Hannó), de la mateixa manera que Mago recorda, segons Tit Livi, el pas de Mago, germà d’Anníbal, per l’illa –s’hi desplaçà per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC. Una altra etimologia fa derivar Iamno de Iamnia, que en fenici significa “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi.
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

Aquest article parla sobre les ciutats romanes de Catalunya.

No us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px