Banner Top

Cabines asfixiants

Article publicat a l'Ara Balears (14/09/2018)

La nostra crònica sentimental suma una nova pèrdua. Telefònica ja té el vistiplau del Govern central per acabar de retirar dels carrers totes les cabines que encara queden de l’època en què la comunicació era considerada un servei universal. Ara, en l’era de la hiperconnectivitat, fins i tot ja podem veure un vagabund demanant almoina amb un mòbil aferrat a l’orella. El capitalisme ha sabut estendre bé els seus tentacles. Ja hem deixat enrere aquells temps en què, per falta de monedes, ens quedàvem amb la paraula a la boca.

Les cabines eren els petits temples de la paraula. Tancat entre quatre vidres, tenies la intimitat i el silenci necessari per encetar el ritual de la comunicació, que avui s’ha dessacralitzat. Encara record l’impacte que em va produir veure una persona parlant pel mòbil pel carrer. Era l’any 1996 i em va semblar una obscenitat, un acte impúdic. Tanmateix, amb el canvi de mil·lenni, arribà la revolució tecnològica i ens convertírem amb petits déus exhibicionistes amb el do de la ubiqüitat. De sobte, el paisatge urbà s’omplí d’individus parlant tots sols i a tota hora mentre passaven pel davant d’uns habitacles que només associaven amb les fantàstiques pel·lícules de Superman o amb l’angoixant curtmetratge La cabina, estrenat a TVE el desembre de 1972.

cabina

Adéu, cabina

Aquesta obra mestra d’Antonio Mercero, amb guió de José Luis Garci, va estendre la claustrofòbia en una societat asfixiada ja pel franquisme. El seu protagonista és un home normal i corrent (el genial José Luis López Vázquez) que es queda tancat en una cabina d’un barri de Madrid. En qüestió de minuts, a l’altra banda del vidre, es troba envoltat de gent que l’observa, però que es manté indiferent a la seva desesperació. Uns fins i tot es riuen d’ells, d’altres (una minoria) l’intenten ajudar.
 
Igual que en El Procés o la Metamorfosi de Franz Kafka, José Luis López Vázquez es veu completament indefens davant el que li passa i en cap moment sap el motiu del seu tancament. Al final uns operaris s’emporten la cabina amb l’ocupant desconcertat i la deixen en un magatzem on hi ha altres cabines amb cadàvers a dins. El curtmetratge era, en realitat, un retrat social d’un país empresonat, necessitat d’aires de llibertat. El seu èxit en festivals internacionals obligà la franquista TVE a emetre-la, no sense, però, censurar-ne alguns fragments.

unnamed1

 
Ara ja no tenim cabines físiques que ens empresonin. Les presons, però, són els nostres cervells dipositaris de prejudicis estèrils. Ens comunicam més que mai, però no escoltam. Comunicam per damunt de les nostres possibilitats, sense que la qualitat de l’acte hagi millorat molt. Antigament la intimitat d’una cabina convidava a una conversa més pausada i reflexiva. Es mesuraven bé les paraules, com si fossin un bé escàs. A casa, el telèfon també estava ubicat en un raconet a mode de capella. El canvi ha estat bestial.
 
La cabina de Mercero igualment deixava entreveure amb encert els comportaments de l’actual societat de l’era de l’Smartphone. Hi trobam l’espectador mancat d’empatia que, davant la tragèdia, opta per treure el mòbil i gravar sense cap intenció d’intervenir-hi. També és fàcil reconèixer-hi l’individu atrapat en la bombolla de les xarxes socials, que, encara que l’haurien d’ajudar a projectar la seva veu, l’acaben reduint a un simple avatar. I fins i tot, en la nostra precària democràcia, José Luis López Vázquez s’identificaria amb el raper o el tuitaire dissident de torn, que, com el protagonista de La cabina, és víctima de les represàlies d’un statu quo amb olor de naftalina.

650 1462169252ndice

Il·lustració: Alba Domingo

Avui la cabina del franquisme ha estat substituïda per la cabina del capitalisme o de la nostra pròpia existència. Així reflexionava Mercero, mort fa quatre mesos, sobre el simbolisme del seu punyent curtmetratge: “Todos seres humanos tenemos muchas cabinas de las que tenemos que librarnos, hay cabinas del tipo moral, hay cabinas del tipo educativo, hay cabinas del tipo mental, cabinas económicas que nos aprisionan y yo creo que uno de los destinos del ser humano es irse librando, que la vida es un continuo liberarse de cada uno de sus propias cabinas para ser libre, espontáneo y ser feliz, cada uno tiene que intentar ver cual es la cabina que le aprisiona, en qué cabina está metido e intentar liberarse… ese es nuestro destino”.

Aquí teniu el curtmetratge:

Aquí teniu reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Articles del web relacionats
- Esclaus de l'horror vacui
Mai més sol
Paraules letals
Paraules adulterades
Francoland?
- El capitalisme que ens decapita

 

Especulació immobiliària a Roma

Roma és considerada la primera gran cultura del ciment i del bloc. Amb una ciutat superpoblada –arribà al milió d’habitants en època imperial-, la majoria no vivia en mansions senyorials com les famoses domus de Pompeia, sinó en blocs d’apartaments de quatre o cinc pisos d’altura, coneguts com a insulae. Al seu interior s’amuntegaven els petits apartaments unifamiliars (cenacula) amb unes condicions de salubritat i seguretat tan pèssimes que era habitual que cada dia hi hagués incendis i esfondraments.

La ciutat eterna, per tant, distava bastant de la imatge majestuosa que d’ella ens ha venut Hollywood. Els autors antics la descriuen com una urbs plena de bullici, amb gent per tot i amb carrers molt estrets i bruts. Aquesta situació de caos fou aprofitada per Marc Licini Cras (115-53 aC), membre del Primer Triumvirat. No debades, segons Plutarc, gran part de la seva fortuna la féu com a especulador. I és que la fama que adquirí no vingué per ser qui derrotà el temible Espàrtac, sinó per ser el protagonista de les primeres “pilotades” immobiliàries dels que tenim notícia.

Laurence Olivier como Marco Licinio Craso en Espartaco

Sir Lawrence Olivier com a Cras (Stanley Kubrick, Espàrtac 1960)

Cras creà un cos de bombers que impedia que altres apagassin el foc dels habitatges sinistrats fins que la venda quedàs formalitzada per un preu molt baix per després tornar-hi a edificar –a vegades fins i tot eren els seus propis bombers els qui provocaven l’incendi. Si el propietari no volia vendre-l’hi, deixaven que la casa es cremàs del tot. Així Cras es convertí en l’amo de gairebé tot Roma. Per evitar ser denunciat, sempre actuava a través d’intermediaris.

El gran especulador del caput mundi també creà un equip de 500 esclaus arquitectes i constructors que es dedicaven a apuntar els edificis i a treure els enderrocs. Després els llogava o els venia. No feia edificis nous, ja que assegurava que, tenint en compte els incendis i esfondraments que hi havia cada dia, “els aficionats a la construcció s’arruïnen ells mateixos sense necessitat d’enemics”.

maqueta roma

Maqueta de Roma

Cras arribà a ser tan ric que el seu nom, com actualment passa amb el cognom Rockefeller, es convertí en sinònim d’adinerat. Gràcies a la seva enorme fortuna també actuà de prestador amb interessos altíssims. Ironies del destí, tingué un final tràgic. Segons l’historiador Dió Casi, quan Cras fou capturat pels parts després de la batalla de Carras (actual Turquia), aquests li feren beure or fos per aplacar la seva insaciable set de riqueses.

craso muerte 644x362

Mort de Cras, quadre del segle XVI de Lancelot Blondel

En aquest article teniu més informació sobre Cras.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

Articles del web relacionats:
- Arrels clàssiques de la corrupció

Insults a l'antiga Roma

Sembla que, de l’antiga Roma, la política actual també n’ha heretat els insults. Així es desprèn d’una nova investigació de Martin Jehne, professor d’Història Antiga de la Technische Universität Dresden (en Alemanya). Segons l’expert alemany, l’objectiu de l’insult era el mateix que ara: destruir la credibilitat del contrari i atreure l’audiència. Aquesta estratègia, però, també podia ser contraproduent si l’audiència es posava de part de la persona que rebia els improperis.

Era habitual que els polítics romans acusassin els seus oponents de mantenir relacions sexuals a canvi de doblers. La pitjor, però, acusació que podia rebre algú era la de ser poc viril, és a dir, d’actuar com a passiu en una relació amorosa –l’homosexualitat no estava mal vista, sinó el fet d’exercir el rol passiu i de ser objecte, per tant, de la paedico (“donar pel cul”). En l’àmbit sexual també era reprovada la persona que feia una irrumatio (“mamada”) –el que se’n beneficiava, en canvi, quedava lliure de crítiques.

mes insults

Tanmateix, els polítics romans no només recorrien als insults de caràcter sexual. N’hi havia d’altres tipus. Vet aquí, alguns exemples:
  • Nebulo: “ets un tros de fems”.
  • Vappa ac nebulo: “escòria”.
  • Stulte: “estúpid”
  • Fatue: “beneit”
  • Matula: “inútil”
  • Bucco: “boques”
  • Ructose: “bossa d’eructes”.
  • Ructabunde: “bossa de pets”.
  • Scelerum caput: “cap de delictes”
  • Sceleris plenissime: “ple de crim”.

Aquí teniu un llistat d'insults a l'antiga Roma elaborat per Laura Gibbs.

Aquí teniu més informació sobre insults a l'antiga Roma.

Aquí teniu informació sobre el llibre 'Viatge a l'origen dels insults' (2006), de Joan Avellaneda.

41D7iU1uQlL. SX328 BO1,204,203,200

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
- Els romans ja perdien oli
Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma
- Fills electorals de Roma
Imbècils senils?

Paraules sense fronteres

Totes les llengües s’alimenten d’altres llengües de la següent manera:
 
Substrat. És la influència que una llengua substituïda per una altra exerceix sobre la llengua invasora. En el cas del català, serien les llengües preromàniques, és a dir, les llengües que es parlaven a casa nostra abans de l’arribada dels romans.
  • Paraules celtes: blat, banya, maduixa, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, trau, banya, llauna o trencar.
  • Paraules del basc o euskera: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
  • Paraules d’origen grec: xarxa, calaix, ormeig.
Superstrat. És la influència d’un conjunt de llengües sobre altra en procés de formació sense arribar a substituir-la. En del català, serien les llengües posteriors a la romanització.
  • Paraules àrabs (fruit dels vuit segles de dominació musulmana a la Península): zero, xifra, aritmètica, cafè, àlgebra, alcohol, cotó,       jupa, xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs (< matrah, «coixí gran per asseure's en terra»), màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, catifa, arracades, llimona, taronja, xoquins (< suqqîn, «sabates entapinades»), albergíniamagatzem, descambuixar (< kanbûs, que era un tipus de vel que duien les dones) o mariol·lo, que significa camiseta (segurament és un vell mot d'herència mossàrab que conservà la pagesia mallorquina).

e cartell paraules viatgeres editora 129 7279 1

Adstrat. Són els manlleus (paraules prestades) constants que rep una llengua ja formada d’altres llengües veïnes. La incorporació de mots de llengües adstrat respon sovint, encara que no sempre, a la necessitat de crear neologisme. En el cas del català, podem diferenciar:
  • Occitanismes: ambaixada, bacallà, bressol, coratge, espasa, empaitar, raspall, eina (< aizina, «comoditat»), foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs.
  • Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, bufet, clixé, croqueta, xef, xandall (< marchand d'ail, «venedor d'alls», en al·lusió al tipus de roba d'aquests venedors), gabinet, fitxa, parc, somier, jaqueta (< Jacques, «Jaume», aplicat als pagesos de França), popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, gorra («elegància de la moda, luxe»), falta, claraboia, crema, etiqueta, bota (possiblement prové del francès antic bot, que vol dir «calàpet», per la comparació del xip-xap de l'amfibi en caure de panxa a bassiots i la bota en trepitjar terreny banyat).

PV Bar ina 26

  • Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, sonet, mistela, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada (< soppressada, «pitjada», «comprimida»), caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura, força, fragata, carena, duel, caricatura, esparadrap (< sparadrappo, compost de sparare, «esqueixar» i drappo, «drap»).
  • Lusitanismes (de Lusitània, Portugal): caramel, melmelada, bussejar.
  • Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar, cigarro o xigarro (prové del castellà americà cigarra, que vol dir «cigala», per la semblança amb la forma i el color de l'insecte).

PV parxgina 18

El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje...

El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
  • Anglès: bistec, club, xut, míting, esport, vagó.
  • Gaèlic: eslògan, clan
  • Alemany (germanismes): amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar (< waidanjan, «obtenir aliments treballant la terra»), guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, bigot, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, estovalles, taca, arpa, sopes (< suppa, «bocí de pa mullat de líquid») o roba (< raubôn, que vol dir «robar», «saquejar», ja que la roba era un dels principals components del botí).
  • Serbocroat: corbata ( < hrvat), que vol dir «croat», perquè la varen començar a usar els genets croats al segle XVII.
  • Irànic: tassó («bol», «escudella»)
  • Egipci: goma
  • Sànscrit: sucre, laca, parxís, karma, parxís (vol dir «vint-i-cinc», puntuació màxima del joc original).
  • Turc: tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, caviar, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres com “chaleco”, “armilla” en català).

PV rellotge Pgina 24

  • Persa: llimona
  • Caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
  • Finès: sauna.
  • Suec: edredó (< eiderdum, compost d'eider, «ànnera salvatge» i dun, «plomissol»).
  • Txec: robot < robota (“treball”).
  • Hindi: bengala, xampú, pijama (< paegama, «calçons bombatxos dels musulmans»).
  • Xinès: te, quètxup («salsa de peix en salmorra»).
  • Esquimal: anorac (< anoré, «vent»).
  • Japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
  • Llengües ameríndies (Amèrica Llatina): cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàtiga, xocolata, barbacoa.
  • Llengües polinèsiques: tabú, biquini.

PV Xarcuterigina 05

També tenim paraules adoptades d’origen poc clar. És el cas d’al·lot, propi del català de Mallorca i que alguns fan derivar de l’antic fràncic (llengua parlada pels francs). Amb la forma primitiva d’arlot, s’hauria aplicat a un individu de conducta poc exemplar (en anglès, boy inicialment també significava “persona de baixa condició”). Després, per un procés d’assimilació, arlot hauria passat a al·lot i ja en època medieval hauria adquirit el significat de jove.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px