Banner Top

Noms per antonomàsia

Els noms són el nostre tatuatge sonor. Començam a existir a partir del moment en què, des del ventre matern, sentim que els nostres progenitors ens identifiquen amb un nom. A vegades són noms triats a l’atzar, i d’altres perquè tenen una significació especial. Els romans, supersticiosos de mena, tenien la següent màxima: Nomen omen («el nom és un presagi»). És a dir, consideraven que el nom determinava la manera de ser d'una persona. El nomen llatí té una família ben nodrida de derivats:
  • Nomenar: designar una persona per a un càrrec. Ex: “El professor va nomenar Joan delegat de classe”.
  • Anomenar: tenir un nom. Ex: “Els animals que mengen carn s'anomenen carnívors”. També pot significar "esmentar". Ex: “Ell anomenà en Joan en una conversa”.
  • Nòmina: llista de noms o també salari (antigament les monedes portaven el nom dels emperadors de torn amb la seva efígie).
  • Nominar: concursar per a obtenir un premi.
  • Denominar: donar un nom a una persona o una cosa.
  • Pronom: categoria gramatical que fa les funcions d'un nom o sintagma nominal.
  • Sobrenom: nom afegit al nom d'una persona, sobretot per distingir-la d'altres del mateix nom (en castellà, «apodo»)

En grec nom és ὄνομα, que ens ha donat també un bon grapat de paraules:
  • Pseudònim: nom fals (ψευδής) emprat per un autor en lloc del seu.
  • Onomàstica: estudi científic dels noms propis.
  • Autònim: nom real (αὐτός), oposat a pseudònim.
  • Antònim: mot de sentit directament oposat (ἀντί) a un altre.
  • Antonomàsia: sinècdoque que consisteix a usar un epítet, un títol oficial, etc., en lloc del (ἀντί) nom propi d'una persona o, inversament, l'ús d'un nom propi en lloc d'un apel·latiu. Ex: «Ciutat Eterna» per «Roma»; «el filòsof» per «Aristòtil». Antonomàsia també pot ser sinònim de «per excel·lència». Ex: “Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia”.
  • Antropònim: nom propi de persona (ἄνθρωπος, «home»).
  • Patrònim: nom de la família paterna (πατήρ).
  • Topònim: nom de lloc (τόπος).
  • Orònim: topònim d'una muntanya (ὄρος), serralada o turó.
  • Exònim: adaptació tradicional d'un topònim en una llengua que no és la pròpia d'aquell lloc. Per exemple: Londres en lloc de London o Còrdova en lloc de Córdoba.
  • Heterònim: dit dels mots procedents d'ètims diferents (ἕτερος), però que formen un grup unit pel sentit: marit i muller, cavall i euga, oncle i tia.
  • Epònim (+ ἐπί, “sobre”): personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. Ex: Atenes agafa el nom de la deessa Atena.
  • Homònim (+ ὁμός, “igual”): que té el mateix nom. Ex: La deessa Atenes i la seva ciutat homònima.
  • Parònim (+ παρά-, “al costat de”): es diu de paraules que tenen un so o un etimologia similar, però diferent significat. Ex: perjudici i prejudici/ espècia i espècie
  • Onomatopeia (+ ποιέω, “fer”): paraula formada per imitació d'un so, d'un soroll o d'una veu naturals.Ex: etxem.
Aquí teniu un interessant article del diari Ara titulat "La força simbòlica de posar noms".

Articles del web relacionats:
- Joans, Joseps, Peres i ases

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.


Una confessió fatal

Article publicat a l'Ara Balears (04/09/2014)

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), un arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur –després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.
 
Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver vist acorralat per la justícia podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir en cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant (for) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix –profeta és un mot d’origen grec on φημί està emparentat amb for. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca (os, oris) avui tan confessional.
 
Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe, és a dir, de persona que és molt menys del que aparenta. Es tracta d’una paraula que, igual que el barbarisme “chulo” (< fanciullo), ens ha arribat a través de l’italià i que prové llatí infans –un infant és una criatura que no parla. L’actitud del president de “la feina ben feta” s’ha vista com una blasfèmia (βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”), una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren (for) davant (pro) tothom la seva entrega al Messies.
 
Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec μαρτυρέω (“testimoniar”). Ara sembla, però, que Pujol, als seus 84 anys i amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.
 
Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

Aquest article el vaig escriure en un moment d'indignació. Per valorar l'obra de Pujol, és interessant llegir aquest article de Toni Soler titulat "Una herència fragmentada".

Sobre la gran confessió del president Pujol, no us podeu perdre aquest reportatge del programa Via llibre de TV3:



Sobre aquest tema, podeu escoltar la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (29/07/2014)



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px