Banner Top

Etimologia dels recursos estilístics

RECURSOS FÒNICS

Addició o supressió

Afèresi (< αἱρέω, “agafar”, “elegir” + ἀπό, “lluny de”). Supressió d'un fonema o d'una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot. Ex: Antoni > Toni.

Apòcope (< κόπτω, “colpejar”, “abatre” + απο, indica separació).  Contrari a l’afèresi. Supressió d'una part del final d'un mot. Ex: foto < fotografia.
 
Repetició

Cacofonia (< κακός, ή, όν, “dolent”, + φωνή, “veu”). So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d'uns mateixos fonemes i de l'encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l'associació de sons discordants. Ex.: En un acte aquest vespre a Barcelona se celebren els setanta anys de la creació de la institució i els vint anys de la seva recuperació un cop restituït el Parlament.

Homofonia (< ὄμοιος, ή, όν, “igual” + φωνή, “veu”). Identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Ex: Conill, per què tems el temps? (Pere Quart)

Al·literació (< ἄλλος -η -ον, “altre”). És la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase. Ex:

Cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)

Paronomàsia (< παρα, “al costat de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema. Ex.:

Colom mira l’Atlàntic sense mida (Jacint Verdaguer)
Estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)
 
També, però es dona, en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent. Ex: Ara el sol no sol trair (J.M. de Sagarra)
 
Onomatopeia (< ὄνομα, “nom”, + ποιέω, “fer”). Imitació de sons naturals mitjançant fonemes. Ex.: Tots els migdies zumzeig de mosques (Segarra)

Permutació

Anagrama (< ἀνά, cap amunt o cap enrere, + γράμα, “lletra”). Paraula formada a partir de les lletres d’una altra paraula, ordenades de diferent manera. Ex: Tresor = Rostre/ Esponja = Japonès.

Palíndrom (< πάλιν, “cap enrere”, + δρόμος, “cursa”). Mot, frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d’esquerra a dreta Ex: Senén té sis nens i set nenes/ Català a l’atac.

apocrifos 472 314 

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addicció o supressió

Asíndeton (+ α privativa + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase. Ex: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).

El·lipsi (< ἐν, “dins”, + λείπω, “deixar”, “abandonar”). Supressió d’una o més paraules d’una construcció gramatical, que s’han de sobreentendre pel context.

Encavalcament (<  cavalcar). Desacord que es produeix entre la pausa final del vers o del primer hemistiqui i la pausa sintàctica de manera que la frase acaba en el vers o hemistiqui següent. Ex: Esposa fèrtil d'enginy gosat seré. L'amor com una rosa sola. Per àrbitre, llibertat (Clementina Arderiu)

Enumeració (< numerus). Presentació successiva i ràpida d'una sèrie d'idees referides sempre a la mateixa cosa. Poden anar separades per conjuncions o no. Ex:

Beneït sigui l'any, el punt, el dia,
l'estació, el lloc, el mes, l'hora
i el país, en el qual la seva encantadora mirada
s’encadenà a l'ànima meva.
(Petrarca)

Epítet (< ἐπί, amb el sentit d’ “afegit a”, + τίθημι, “col·locar”). Adjectiu que subratlla una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. Ex:
 
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau?
(Miquel Costa i Llobera)

Pleonasme (< πλήθω, “estar ple”). Repetició d’una paraula o d’una idea. Expressió redundant. Ex: Ho vaig veure amb els meus ulls.

Polisíndeton (< πολύς, “molt” + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. Ex: Menjaven i cantaven i es divertien.

Redundància (< redundo, “refluir”, “vessar”). Ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició. Ex. Entra cap a dins.

Repetició 

Anàfora (ἀνά, “cap enrere”, + φέρω, “transportar”). Element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix amb anterioritat. Ex: Arribaren diverses dones. Totes duien mocadors al cap/ En Pere i en Joan es tutegen.

En literatura, l'anàfora és la repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives. En la publicitat, un exemple és l'anunci del sabó Sanex: Pell suau, pell sana.

Catàfora
(< κατά, “per avall» + φέρω, “transportar”). És l'element contrari a l'anàfora. Ex.: Li vaig donar el llibre, a en Joan.

Anadiplosi (< ἀνά, “cap enrere”, + διπλεω, “doblegar”). Repetició de la mateixa paraula (o grup de paraules) al final d'un vers i principis del següent, de manera que es forma un efecte fonètic d'atenció del receptor, que subratlla la importància d'aquells mots i fa una pausa en el ritme de recitació general. Ex:

La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se

(J. Maragall) 

Paral·lelisme (< παρα, “al costat de”, + ἄλλος -η -ον, “altre”). Repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides. Ex:
 
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.
(Miquel Martí i Pol)

Subtitució o permuta

Hipèrbaton (< ὑπερ, “sobre”, + βαίνω, “anar”). Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. Ex: Impossible veure el futur és.

Quiasma (en al·lusió a la lletra x grega, creuada). Disposició creuada dels elements que formen dos sintagmes o dues frases: Collim la rosa de dia i de nit el gessamí (J. Carner). 

 figuras literarias

RECURSOS LÈXICO-SEMÀNTICS

Addicció o supressió
 
Al·lusió (< alludo, “jugar”). Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.
 
Antítesi (< αντί, “contra”, “en lloc de”,+ τίθημι, “col·locar”). Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada. Ex: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me (Miquel de Palol).
 
Antonomàsia (< ἀντί, “en lloc de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a substituir un nom propi per un de comú o a l'inrevés. Ex: Ciutat Eterna per Roma; el filòsof per Aristòtil. Antonomàsia també pot ser sinònim de “per excel·lència”. Ex: Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia.
 
Apòstrof (< ἀπό, “des de”, + στρέφω, “apartar”). Invocació durant el discurs a un ésser real o imaginari amb finalitat interpel·ladora. N’és un bon exemple l’inici de l’Odissea:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre. 

Aposició (< ad, “cap a”, + pono, “posar”). Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de la mateixa categoria gramatical, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. Ex:

Oh Cloris -l'aimada de coses no vistes-
atura l'hivern amb el somrís teu!
(Miquel de Palol)

Hipèrbole (< ὑπερ, “sobre”, + βάλλω, “llançar”). Deformació de la veritat mitjançant l'exageració. Ex: Esquitxen tot l'espai amb les desferres, és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
 
Retrat. Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlam d'etopeia (< ἔθος, “costum”, + ποιέω, “fer”). Si és física, de prosopografia (< πρόσωπον, “rostre”, + γράφω, “escriure”).
 
Sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). És l’associació d’elements que provenen de camps sensorials diferents (visuals, auditius, olfactius, gustatius, tàctils) o l’associació entre els elements i les emocions. Ex: música cega/ llàgrimes sonores.
 
Substitució
 
Al·legoria (< ἄλλος -η -ον, “altre”, + ἀγορεύω, “parlar en assemblea”). Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva.

Eufemisme (< ευ, “bo”, + φημί, “dir”). Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra pretesament més adequada.
 
Ironia (< εἴρω, “dir”). Consisteix a dir el contrari del que es vol dir. Ex: El valent soldat, va fugir de la batalla.

Metàfora (< μετα, “després”, + φέρω, “tranportar”). Estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:

a) Metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B): 

La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent.
(Josep Sebastià Pons)

b) Metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït pel terme irreal o imaginari (B). Així, Baltasar Porcel, en referir-se a la lluna plena (A), escriu: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna (B)...
 
Metonímia (< μετα, “després”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix en la substitució d’un terme per un altre amb el qual guarda relació de causa o dependència. N’hi ha de diversos tipus:

  • Causa per efecte: Li feu mal el sol (= calor produïda pel sol).
  • Efecte per la causa: Està mancat de pa (= mancat de feina).
  • Contenidor pel contingut: Prendre una copa (= una beguda).
  • Autor per obra: És propietari d’un Goya (= d’un quadre pintat per Goya).
  • Lloc pel que es produeix: Es va prendre un Xerès (= vi que procedeix de Xerès.
Sinècdoque (< σύν, “amb”, + εκ, “des de”, + δέχομαι, “rebre”). Consisteix en la designació d’una cosa amb el nom d’una altra (a vegades es confon amb la metonímia). N’hi ha de diferents tipus:
  • La part pel tot: Varen aparèixer al camp de futbol onze parells de botes (= onze futbolistes).
  • El tot per la part: Tot el món diu el mateix (No és tot el món, en realitat es refereix a molta de gent).
  • El singular pel plural: El ca és un animal fidel (No es refereix a un únic ca, sinó a tots en general).
  • El gènere per l’espècie: Els mortals no es consolen (Com a mortals es refereix als homes, però els animals tambem ho són).

Oxímoron (< ὀξύς, εῖα, ύ, “agud”, “punxegut”, “àcid”, +  μῶρος, “estúpid”): Consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o “estúpid”. Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.
 
Paràbola (< παρα, “al costat de”, + βάλλω, “llançar”). Al·legoria que conté un ensenyament moral.
 
Paradoxa (+ παρά, “fora de”, + δόξα, “opinió”). Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Ex:

Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories
(Joan Vinyoli)

Personificació (< persona). Atribució de qualitats humanes a ésser inanimats.

... riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
(M. Costa i Llobera, referint-se al pi de Formentor)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
El poder de la fal·làcia
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- L'origen dels tòpics literaris









 

 

 









 

Noms per antonomàsia

Els noms són el nostre tatuatge sonor. Començam a existir a partir del moment en què, des del ventre matern, sentim que els nostres progenitors ens identifiquen amb un nom. A vegades són noms triats a l’atzar, i d’altres perquè tenen una significació especial. Els romans, supersticiosos de mena, tenien la següent màxima: Nomen omen («el nom és un presagi»). És a dir, consideraven que el nom determinava la manera de ser d'una persona. El nomen llatí té una família ben nodrida de derivats:
  • Nomenar: designar una persona per a un càrrec. Ex: “El professor va nomenar Joan delegat de classe”.
  • Anomenar: tenir un nom. Ex: “Els animals que mengen carn s'anomenen carnívors”. També pot significar "esmentar". Ex: “Ell anomenà en Joan en una conversa”.
  • Nòmina: llista de noms o també salari (antigament les monedes portaven el nom dels emperadors de torn amb la seva efígie).
  • Nominar: concursar per a obtenir un premi.
  • Denominar: donar un nom a una persona o una cosa.
  • Pronom: categoria gramatical que fa les funcions d'un nom o sintagma nominal.
  • Sobrenom: nom afegit al nom d'una persona, sobretot per distingir-la d'altres del mateix nom (en castellà, «apodo»).
  • Ignomínia (+ prefix privatiu in-): conducta, fet, que mereix el menyspreu públic, acció infame. Literalment, vol dir “pèrdua de nom”. Amb la ignomínia, per tant, et quedes sense dignitat.

En grec nom és ὄνομα, que ens ha donat també un bon grapat de paraules:
  • Pseudònim: nom fals (ψευδής) emprat per un autor en lloc del seu.
  • Onomàstica: estudi científic dels noms propis.
  • Autònim: nom real (αὐτός), oposat a pseudònim.
  • Sinònim: dit del mot o del nom amb (σύν) el mateix sentit que un altre.
  • Antònim: mot de sentit directament oposat (ἀντί) a un altre.
  • Antonomàsia: sinècdoque que consisteix a usar un epítet, un títol oficial, etc., en lloc del (ἀντί) nom propi d'una persona o, inversament, l'ús d'un nom propi en lloc d'un apel·latiu. Ex: «Ciutat Eterna» per «Roma»; «el filòsof» per «Aristòtil». Antonomàsia també pot ser sinònim de «per excel·lència». Ex: “Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia”.
  • Acrònim: nom format a partir dels extrems (ἄκρος, α, ον), normalment les inicials de diversos mots. Ex: radarlàserUNESCO, etc.
  • Antropònim: nom propi de persona (ἄνθρωπος, «home»).
  • Patrònim: nom de la família paterna (πατήρ).
  • Topònim: nom de lloc (τόπος).
  • Orònim: topònim d'una muntanya (ὄρος), serralada o turó.
  • Exònim: adaptació tradicional d'un topònim en una llengua que no és la pròpia d'aquell lloc. Per exemple: Londres en lloc de London o Còrdova en lloc de Córdoba.
  • Heterònim: dit dels mots procedents d'ètims diferents (ἕτερος), però que formen un grup unit pel sentit: marit i muller, cavall i euga, oncle i tia.
  • Epònim (+ ἐπί, “sobre”): personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. Ex: Atenes agafa el nom de la deessa Atena.
  • Homònim (+ ὁμός, “igual”): que té el mateix nom. Ex: La deessa Atenes i la seva ciutat homònima.
  • Parònim (+ παρά-, “al costat de”): es diu de paraules que tenen un so o un etimologia similar, però diferent significat. Ex: perjudici i prejudici/ espècia i espècie
  • Onomatopeia (+ ποιέω, “fer”): paraula formada per imitació d'un so, d'un soroll o d'una veu naturals.Ex: etxem.
  • Onomància: art d’endevinar (μαντεύω), pel nom d’una persona, allò que li oferirà el futur.
  • Metonímia (+ μετά, “més enllà”): designació d’una realitat amb el nom d’una altra, prenent l’efecte per la causa, el contingut pel continent..., o viceversa. Ex: els cabells blancs (per referir-se a la vellesa).

Aquí teniu un interessant article del diari Ara titulat "La força simbòlica de posar noms".

Aquí teniu un article del científic David Bueno titulat "El nom (no) fa la cosa".

Articles del web relacionats:
- Joans, Joseps, Peres i ases

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.


Una confessió fatal

Article publicat a l'Ara Balears (04/09/2014)

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), un arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur –després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.
 
Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver vist acorralat per la justícia podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir en cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant (for) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix –profeta és un mot d’origen grec on φημί està emparentat amb for. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca (os, oris) avui tan confessional.
 
Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe, és a dir, de persona que és molt menys del que aparenta. Es tracta d’una paraula que, igual que el barbarisme “chulo” (< fanciullo), ens ha arribat a través de l’italià i que prové llatí infans –un infant és una criatura que no parla. L’actitud del president de “la feina ben feta” s’ha vista com una blasfèmia (βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”), una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren (for) davant (pro) tothom la seva entrega al Messies.
 
Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec μαρτυρέω (“testimoniar”). Ara sembla, però, que Pujol, als seus 84 anys i amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.
 
Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

Aquest article el vaig escriure en un moment d'indignació. Per valorar l'obra de Pujol, és interessant llegir aquest article de Toni Soler titulat "Una herència fragmentada".

Sobre la gran confessió del president Pujol, no us podeu perdre aquest reportatge del programa Via llibre de TV3:



Sobre aquest tema, podeu escoltar la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (29/07/2014)



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px