Banner Top

Veu estentòria amb mirada de linx

Els amants de la mitologia clàssica aspiren a tenir una veu estentòria i una mirada de linx. El primer terme prové d’un personatge del llibre V de la Ilíada, Estèntor, derivat del grec στένω (“gemegar”). És un dels heralds dels argius (grecs). Homer, que només el cita una sola vegada, diu d’ell que tenia una veu tan potent com la de “cinquanta homes junts”. La mateixa deessa Hera adopta la seva forma per infondre coratge als seus estimats argius. Aquestes són les seves paraules (versos 784-791) en la traducció de Joan Alberich:
 
[...] allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l’aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: “Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d’aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus”.
 
Després d’haver parlat així va incitar la força i l’ardiment de cadascú.
 
A partir de la proverbial hipèrbole homèrica, hi hagué qui volgué atribuir a Estèntor la invenció de la trompeta. Segons algunes tradicions, aquest portentós personatge s’atreví fins i tot a rivalitzar amb Hermes en un concurs de crits. Tal insolència li costaria cara, ja que fou derrotat pel déu olímpic, el qual el condemnà a mort. Sigui com sigui, el cert és que avui l’adjectiu estentori s’aplica a una veu o un crit fortíssim. Així, tenim “un crit estentori” o “una veu estentòria”.
 
Vista de linx?
Relacionat també amb el món clàssic tenim també l’expressió “tenir vista de linx” per referir-nos a una persona amb una vista prodigiosa. Més aviat, però, hauríem de dir “de Linceu”. Es tracta del germà d’Idas i cosí dels Diòscurs. Participà en l’expedició dels argonautes, on destacà per tenir uns ulls capaços de veure a través d’objectes de tot tipus.

Linceu
Linceu
 
Algunes mitògrafs, consideren Linceu el primer miner. En una de les seves excavacions, amb l’ajuda d’una llàntia havia seguit els filons del metall. Després havia tret a fora el mineral, la qual cosa li va valdre la reputació de veure-hi fins i tot sota terra.

Linx ibèric
Linx ibèric
 
Tanmateix, el nom de Linceu estaria relacionat amb el grec λύγξ, λυγκός, linx, que alhora al·ludeix a una casta de felins. Curiosament, no és l’animal de més agudesa visual –és superat pel crustaci mantis marina. En tot cas, no deixa de ser casual que en grec hi hagi un verb que podria estar relacionat amb λύγξ, λυγκός. És λεύσσω, que significa “mirar de manera penetrant”. Mira per on!

Mantis marina
Mantis marina


Articles del web relacionats:
L'univers simbòlic dels mites
De gresca amb els grecs
-
 Compte amb els troians!
-
 El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
-
 Tots som Homer

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px