Banner Top

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px