Banner Top

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.

veritat Guinea

Paraula de Nova Guinea

L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.

La mentida no té peus
El poeta romà Fedre (segle I dC), d’origen grec, va escriure una faula molt optimista sobre la veritat titulada Prometeu i l’Engany (Dolus, en llatí). Ens hi explica que el tità filantrop Prometeu estava sorprès per les mentides que els homes es deien entre si. Per contrarestar aquesta conducta, va decidir modelar amb fang la figura de la veritat.

Prometeo creaci

Prometeu, el forjador de la humanitat

Mentre estava ocupat en la seva obra, Prometeu fou requerit pels déus. Aleshores deixà la feina en mans del seu ajudant, l’Engany. Aquell aprenent, en veure’s sol, va decidir imitar el seu mestre. Així, modelà una rèplica de la Veritat. Però no va ser prou previsor, va fer curt de fang i no va poder acabar-li els peus.

Quan Prometeu va tornar, va trobar el seu ajudant una mica preocupat. No li va dir res i va introduir les dues estàtues al forn. En estar cuites, el tità els va donar vida acostant al seu pit la flama del foc que havia robat de la farga d’Hefest. La Veritat es va posar a caminar de seguida, mentre que la figura mutilada de l’Engany es va quedar immòbil. El missatge de la faula és clar: La veritat sempre s’obre pas entre els homes, mentre que la mentida no s’imposa perquè no té peus.

La boca de la veritat
Si cercau la veritat heu d'anar fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera (segons una teoria) més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:

 

Si volem mantenir-nos fidels a la veritat (de l’adjectiu llatí verus, a, um, “autèntic”) convé sempre tenir a la boca paraules com veredicte (+ dico, “dir”), verificar (+ facio, “fer”) o la castellana “averiguar” (esbrinar, en català).

En aquest enllaç teniu més informació sobre la Bocca della Verità.

Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit
- Tot és mentida
- El poder de la fal·làcia
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
La veritat de la mentida

El glamur de les lletres

Les lletres tenen molt de glamur. Aquesta paraula, d’origen anglès, deriva precisament del grec γράμμα (“lletra”), d’on també tenim gramàtica, cardiograma, telegrama o monograma.Un dels seus derivats més juganers és anagrama (+ ἀνά, “cap enrere”), que és un mot o frase formats per la transposició de les lletres d'un altre mot o una altra frase. Per exemple, l'anagrama de L'anagrama és La magrana.

Γράμμα deriva alhora de γράγω (“escriure”), que igualment té una família ben nodrida: biografia, demografia, etnografia, pornografia, paràgraf, epígraf (citació curta) o programa. Aquesta darrera paraula inicialment significava “divulgar per escrit”. Era un edicte, una declaració pública; avui és declaració prèvia del que es farà en alguna matèria.
 
Avui glamur és l’encant o atractiu d'una persona o d'una cosa que provoca admiració general. En un principi, però, significava ”encanteri”. Amb aquest significat el terme fou popularitzat el 1830 per  l’escocès Walter Scott en els seus escrits sobre màgia i demonologia. Així doncs, ara s’entén per què la gramàtica captiva tant els filòlegs!
 
En llatí, l’equivalent grec de γράγω (“escriure”) és scribo, d’on tenim escriptor, adscriure, circumscriure, inscriure, transcriure, subscripció, manuscrit, prescriure (+ prae, “davant”) o descripció (+ de, que indica direcció de dalt a baix). Scribo també ha donat el verb proscriure, sinònim de prohibir. Aquesta paraula, que conté la preposició pro- (“en lloc de”), té una història etimològica ben curiosa que es remunta a l’any 81 aC, en època del dictador Sul·la.
 
Les proscripcions eren unes llistes, exposades al fòrum, on s’escrivien els noms de les persones a les que se les declarava enemigues públiques sense necessitat d’abduir-ne els motius –recordarien, per tant, l’ostracisme a l’antiga Grècia. Tal condemna suposava l’exili i la pèrdua de la ciutadania romana. Alguns conciutadans no varen dubtar a denunciar els proscrits per obtenir una recompensa o fins i tot es varen atrevir a matar-los per rebre una part de la seva fortuna (la resta se la quedava l’Estat). Després de Sul·la, les proscripcions foren molt habituals en el Segon Triumvirat (43 aC-35 aC).

Proscripcions durant el Segon Triumvirat
Proscripcions durant el Segon Triumvirat

Us deix amb el moment més glamurós de la pel·lícula "Desayuno con diamantes", protagonitzada per Audrey Hepburn:




Articles del web relacionats:
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
-
 Etimologies de pel·lícula
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px