Banner Top

Rates musculoses

Els que pateixen vigorèxia són criadors de rates. Els antics romans creien que quan treim múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç o la cama. No debades, en llatí rata és mus, muris, que prové d’una arrel indoeuropea que en anglès també donà mouse -res a veure, però, amb el mus, el popular joc de cartes que podria tenir un origen basc; i no confondre amb el dolç mousse (amb doble s), que en francès vol dir “escuma”.
 
El musculus llatí conté el sufix diminutiu –culus, de manera que s’ha de traduir com a ratolí –la paraula rata, en canvi, present en altres llengües no romàniques, podria tenir un origen onomatopeic i al·ludiria al renou que fa la rata quan s’arrossega. Aquest mateix animalet romà donà la paraula castellana “muslo” (en català, cuixa). No deixa de ser curiós que a Costa Rica als bíceps (< bis caput, “dos caps”) els diguin “los ratones”. D’altra banda, en català musculus també va donar muscle per referir-se a la part superior i lateral de l’espatlla de l’anatomia humana –d’aquí que diguem a l’ “hombrera” castellana musclera.
 
L’equivalent grec de mus (μῦς, μυός) ha tengut molt d’èxit en l’àmbit de la medicina. Així ho demostren paraules com a mioma (tumor benigne format per elements musculars), miocardi (part muscular del cor, compresa entre el pericardi i l'endocardi) o miàlgia (dolor muscular), també coneguda com a miodínia (<ὀδύνη, “dolor”).
 
A través del portuguès ens ha arribat el nom d’un tipus de mol·lusc, el musclo, que també, igual que el seu homòleg castellà (“mejillón”), deriva del ratolí llatí (musculus). Se li donà aquest nom, no per la seva forma, sinó més aviat per la força dels seus muscles adductors que permeten tancar la closca d’aquest invertebrat –en anglès, mussel (musclo) té idèntic ètim, igual que muscle (múscul). Mol·lusc, en canvi, no deriva de musculus, sinó del llatí mollis, e (“tou”, “bla”) per ser un animal bastant tou –de mollis, e també provenen moll (elàstic força flexible), mullar (“mojar” en castellà) o mol·lície, adjectiu que es fa servir per definir la propensió a les comoditats.

Musaranya
Musaranya

El mus llatí ens ha donat altres animals com la musaranya (mus araneus), el famós mamífer insectívor dit així per la creença popular del caràcter verinós de la seva mossegada similar al d’una aranya. En canvi, el seu equivalent grec (μῦς, μυός) va donar en castellà “murciélago” (< mus caeculus, “rata cega” o, més exactament, “rata cegueta”), en català ratapinyada o ratpenat. Amb totes aquestes paraules rateres, podem afirmar que el ca ja ha deixat de ser el principal animal de companyia dels humans. Ara el ratolí de l’ordinador és el nostre guia més incondicional. El clicam sobretot, exhibint muscle, quan trobam les millors ofertes. Esperem que per culpa seva no ens tornem uns rates, vull dir, uns avars.

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px