Banner Top

A examen amb una balança

Sempre ens hem d’examinar d’alguna activitat. Ja ho va dir Sòcrates: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia). No deu ser casual, per tant, que aquestes dues paraules compartesquin etimologia: el verb llatí ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. El terme examen prové concretament de la preposició ex- (“des de”) i el terme agmen (“conjunt”, “multitud”), derivat d’ago, i d’on prové també eixam, grup nombrós d’abelles.
 
Examen sorgí al segle XV i en un primer moment tengué el sentit d’ “agulla de la balança” que serveix per a anivellar el pes de la balança (< bilanx, “dos plats”) -un sinònim llatí de balança és libra, d’on tenim també equilibri (+ aequus, “igual”, “just”) i deliberar. Examinar, doncs, significà “posar en equilibri”: en un platet es posaven les pondera (“pesos”) i en l’altre l’objecte que es volia pesar, així aquest es podia ponderar mirant l’examen. Aquest exagium (“acte de pesar”) també donaria la paraula assaig, sinònim de prova.

Balança, l'examen etimològic
L'examen etimològic, l'agulla de la balança
 
Quan ens examinam d’una activitat, aquesta ja ha estat “conduïda” –així ho indica el participi actus, d’on deriva. Altres paraules d’idèntica etimologia són: cuidar, redactar (en el sentit de tornar a conduir, recollir), agenda (literalment “les coses que s’han de fer”), agent, agència, acta, indagar, navegar, exigu,  exigir (literalment, “conduir una cosa des d’un punt”), actuar, actor, actiu, actual, hiperactiu, àgil, ambigu, castigar (literalment, “conduir una persona perquè sigui casta, pura”), litigar (+ lis, litis, “disputa), mitigar (+ mitis, e, “suau”, “fluix”), transigir, transacció, sinagoga (que ve del grec amb el prefix συν, “amb”), agitació, coaccionar, reaccionar, coàgul, cogitació (cultisme sinònim de pensament) o prodigi (succés extraordinari “que empeny cap endavant”).
 
Fill pròdig
D’ago també tenim pròdig, que literalment vol dir “empènyer, conduir cap endavant”, “abundós”, però també “malgastador”. En aquest sentit és famosa la paràbola del fill pròdig dels Evangelis que Jesús empra per donar a entendre la misericòrdia divina envers aquells que es devien del recte camí. La paràbola parla d’un home que té dos fills, el menor dels quals li demana la part de la seva herència. Un cop aconseguida, se’n va a un país llunyà on, en poc temps, se la malgasta tota. Desesperat, no triga a tornar a la casa paterna on, a pesar de tot, és rebut amb els braços oberts. Avui l’expressió fill pròdig s’usa com a metàfora d’aquells que han abandonat una determinada institució o disciplina i hi tornen posteriorment.

A examen amb un test
Els anglesos són més amants de tests i no d’exàmens. Aquesta paraula té una història etimològica ben curiosa. En llatí, testa significava “gerro” i, en català, ens donà test per al·ludir a un fragment de fang cuit. Durant l’edat mitjana, es conservà test com a nom d’una olla on els alquimistes fonien els metalls per provar-ne la puresa i les reaccions que produïen en contacte amb altres productes. Amb el temps, el mot fou adoptat per l’anglès, on del primitiu significat de “recipient per a fer-hi proves” passà a designar les proves, i finalment prengué el significat de “prova”, “examen”.

El pes de pensar

A molta de gent li fa peresa pensar. I no és d’estranyar si en fixam en l’etimologia del terme. Pensar deriva del llatí pendeo (“pesar”, “penjar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. Pendeo prové alhora de pendo, pependi, pensum, de significat semblant.
 
La família de derivats de pendo és molt extensa: penis (“que penja”), pinzell, pèndol, pendó (de vida dissoluta, que va d’un lloc a un altre),  pendent, pensió, ponderar, compensar, recompensar, dispendi (despesa innecessària, és a dir, “que pesa per separat”, dis-), dispensar (“distribuir alguna cosa pensant-la”), indispensable, compendi (“conjunt de coses que es pesen”), apèndix (< ad + pendo, “que penja al costat de”), suspendre (“penjat des de baix”) o dependre (“penjat de dalt”) o independència. També tenim vilipendiar, sinònim d’injuriar, que compta amb l’adjectiu llatí vilis, e (“barat”, “de baix preu”, per després significar “menyspreable”). Per tant, etimològicament, vilipendiar vol dir “penjar” l’etiqueta de vil a una persona.

Pensar
Pensar
 
Temps enrere era molt important que les monedes tenguessin la quantitat de metall que deien tenir. Per això sorgí una moneda que era el “peso”, vigent encara en països d’Amèrica Llatina. I d’aquí també ve la “peseta”, que a Espanya funcionà des de 1868 fins al 2001. A Anglaterra la lliura esterlina es coneix com a pound. En anglès hi ha altres paraules que pesen: to spend (“gastar”) o expensive (“car”).
 
A l’antiga Roma hi hagué una moneda que es conegué com a stips, stipis, que originà la paraula stipendium per referir-se a la paga dels soldats –en aquest cas la stips s’havia de pesar. Avui en dia un sou també és conegut com a estipendi. A Alemanya, en canvi, l’Stipendium és el nom que reben les beques –hem de pensar que allà aquestes ajudes encara es pesen abans de concedir-les. D’altra banda, a l’antiguitat, en la construcció, el perpendiculum era un instrument de treball que consistia en un fil que penjava gràcies a un plom. De la seva verticalitat i el seu creuament amb les línies horitzontals tenim les línies perpendiculars.

Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
 
El pinso, el menjar en forma de gra o palla per al bestiar, també fa pensar molt.  En aquest cas, la paraula fa referència a una mesura alimentària que prèviament en penjava en una balança per ser pesada. En castellà els malsons “es pesen” o “es pensen” malament, convertint-se així en “pesadillas”. La llengua de Cervantes, però, té altres paraules de pes que conviden a pensar: “pésame”,“despensa”, “sopesar” o “pesadumbre”.

Cogito, ergo sum
En llatí, la paraula més apropiada per al verb nostre pensar era cogito. Ja ho va dir al segle XVII Descartes: Cogito, ergo sum (“Pens, per tant existesc”). Si trossejam aquest verb trobam el prefix co-, que indica acció conjunta, i el verb ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. Així doncs, podem dir que cogitar implica posar en moviment totes les nostres neurones.

Descartes
Descartes

En qualsevol cas, per pensar cal dubtar, és a dir, vacil·lar (< vacillare, “oscil·lar”) entre dues (duo) coses. Pobre de la persona que no dubti mai! Ja ho va dir Octavio Paz (1914-1998): “Aprender a dudar es aprender a pensar”. Al segle XVIII Voltaire havia estat més categòric: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”.

Dante o El pensador
Només de pensar en totes aquestes paraules pesants ja estic cansat. No tant, però, com El pensador (1880) del francès Rodin. Aquesta escultura de bronze originàriament s’anomenava El poeta. Formava part un monumental portal basat en La Divina Comèdia de Dante que havia ideat el Museu d'Arts Decoratives de París. Cadascuna de les estàtues representava un dels personatges principals del gran poema èpic de l’escriptor italià.

El Pensador (Rodin)
El Pensador (Rodin)
 
En un principi, El pensador cercava representar Dante davant les Portes de l’Infern, enfrontant-se així al seu tràgic destí mortal –d’aquí que estigui ajupit sobre una roca amb un rostre impertorbable, duent-se un puny contra la barbeta. L'escultura és un nu, ja que Auguste Rodin (1840-1917) desitjava una figura heroica a l'estil de les que feia Miquel Àngel (La Tomba de Lorenzo de Medicis o el Moisès). Amb el temps, aquesta peça quedà desvinculada del seu mar arquitectònic inicial i va adquirir vida pròpia. De fet, actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
 
Es diu que El Pensador de Rodin, que té més de vint versions en diferents museus arreu del món, s’assembla a un dels condemnats en el centre d’El Judici Final de Miquel Àngel.

El Judici Final (Miquel Àngel)
El Judici Final (Miquel Àngel)
 
Figura pensativa d'El Judici Final
Figura pensativa d'El Judici Final

I per acabar, una cita del poeta anglès George Herbert (1593-1633): “Parlar sense pensar és disparar sense apuntar”.

També són interessants les reflexions de la filòsofa Marina Garcés (“L’últim, per ara”, diari Ara, 15/05/2016):

“Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir!”


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Us deix amb la fantàstica cançó de Mazoni: "No tinc temps per pensar"




Articles del web relacionats:
Flexions per a la reflexió

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". 

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament
Plató es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui

Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".


La manipulació segons Chomsky
La manipulació segons Chomsky

La política segons Plató
La política segons Plató


Víctor Hugo
Víctor Hugo

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància

Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:




No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:





Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
L'efecte Pigmalió

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px