Banner Top

Rates musculoses

Els que pateixen vigorèxia són criadors de rates. Els antics romans creien que quan treim múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç o la cama. No debades, en llatí rata és mus, muris, que prové d’una arrel indoeuropea que en anglès també donà mouse -res a veure, però, amb el mus, el popular joc de cartes que podria tenir un origen basc; i no confondre amb el dolç mousse (amb doble s), que en francès vol dir “escuma”.
 
El musculus llatí conté el sufix diminutiu –culus, de manera que s’ha de traduir com a ratolí –la paraula rata, en canvi, present en altres llengües no romàniques, podria tenir un origen onomatopeic i al·ludiria al renou que fa la rata quan s’arrossega. Aquest mateix animalet romà donà la paraula castellana “muslo” (en català, cuixa). No deixa de ser curiós que a Costa Rica als bíceps (< bis caput, “dos caps”) els diguin “los ratones”. D’altra banda, en català musculus també va donar muscle per referir-se a la part superior i lateral de l’espatlla de l’anatomia humana –d’aquí que diguem a l’ “hombrera” castellana musclera.
 
L’equivalent grec de mus (μῦς, μυός) ha tengut molt d’èxit en l’àmbit de la medicina. Així ho demostren paraules com a mioma (tumor benigne format per elements musculars), miocardi (part muscular del cor, compresa entre el pericardi i l'endocardi) o miàlgia (dolor muscular), també coneguda com a miodínia (<ὀδύνη, “dolor”).
 
A través del portuguès ens ha arribat el nom d’un tipus de mol·lusc, el musclo, que també, igual que el seu homòleg castellà (“mejillón”), deriva del ratolí llatí (musculus). Se li donà aquest nom, no per la seva forma, sinó més aviat per la força dels seus muscles adductors que permeten tancar la closca d’aquest invertebrat –en anglès, mussel (musclo) té idèntic ètim, igual que muscle (múscul). Mol·lusc, en canvi, no deriva de musculus, sinó del llatí mollis, e (“tou”, “bla”) per ser un animal bastant tou –de mollis, e també provenen moll (elàstic força flexible), mullar (“mojar” en castellà) o mol·lície, adjectiu que es fa servir per definir la propensió a les comoditats.

Musaranya
Musaranya

El mus llatí ens ha donat altres animals com la musaranya (mus araneus), el famós mamífer insectívor dit així per la creença popular del caràcter verinós de la seva mossegada similar al d’una aranya. En canvi, el seu equivalent grec (μῦς, μυός) va donar en castellà “murciélago” (< mus caeculus, “rata cega” o, més exactament, “rata cegueta”), en català ratapinyada o ratpenat. Amb totes aquestes paraules rateres, podem afirmar que el ca ja ha deixat de ser el principal animal de companyia dels humans. Ara el ratolí de l’ordinador és el nostre guia més incondicional. El clicam sobretot, exhibint muscle, quan trobam les millors ofertes. Esperem que per culpa seva no ens tornem uns rates, vull dir, uns avars.

Mediterrani, el bressol del llatí

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Els romans el batiaren com a Mediterraneum mare perquè estava “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Era un terme calcat dels grecs (μεσογειος θαλασσας) i dels àrabs (Al-Bahr al-Mutawasit). Els egipcis, en canvi, s’hi referien com “el Gran Verd”, i els turcs amb l’expressió Ak Deniz (“mar Blanc”) per oposició al mar Negre. Als romans, que l’arribaven a ocupar del tot, també els agradava parlar de mare magnum (“mar gran”) –avui aquesta expressió, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònim de confusió o abundància.
 
Els grecs i els romans, baldament no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les 24 llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen 6.000 en 250 estats diferents. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 70% del seu lèxic és d’origen llatí, que alhora n’adoptà moltes paraules del grec. L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

llengues romaniques bo

Llengües romàniques

A pesar de l’hegemonia del llatí a la Mediterrània, la majoria de llengües d’Europa formen part de la família lingüística de l’indoeuropeu, també conegut com a indogermànic. Es tracta d’una protollengua nascuda vers el 3.000 aC a les estepes de la Rússia europea; amb el pas del temps abraçà el territori comprès des de l’Índia fins a l’Europa occidental (d’aquí el seu nom).

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera o basc. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques.

Romània
El llatí s’estengué per tota l’àrea mediterrània gràcies a la romanització, expressió amb què es coneix el procés d’assimilació de la llengua i cultura romanes per part dels pobles sotmesos –a Hispània els romans hi arribaren el 218 aC; desembarcaren a Empúries, colònia grega, per tal de tallar les comunicacions d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.

Al segle II dC, moment de màxima expansió de l’imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània (actual Anglaterra) fins a Egipte. Així aquest territori fou conegut com a Romània lingüística a imitació de Gàl·lia, Hispània, etc. A poc a poc, el mot Romanus i Romanicus adquirí el valor de llengua col·loquial vulgar en oposició a latinus, llengua culta procedent del Latium, antiga regió del centre d’Itàlia on es fundà Roma. Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Tanmateix, no tots els territoris romanitzats s’han mantingut lingüísticament fidels (per això són coneguts com la Romània perduda). Les raons són bàsicament dues:

  • Romanització curta o superficial. És el cas de Britània (actual Anglaterra), Grècia, Turquia, Palestina o el País Basc.
  • Substitució del llatí com a resultat de migracions posteriors. És el cas del nord d’Àfrica, Hongria, nord de Bèlgica o Albània.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del llatí.

Articles del web relacionats:

Dretes ensinistradores?

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister, tra (“esquerre”) i “adiestrar” de dexter, a (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.
 
Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió "tenir mà esquerra", que, procedent del món taurí, és sinònim de ser persona hàbil; d’aquí també la paraula “diestro” per al·ludir al torero.
 
Tanmateix, amb el temps s’acabaria establint la dicotomia entre dexter (“bo”) i sinister (“dolent”). L’estigma ja apareix en la paraula sinistre, sinònim de dany. I a l’antiguitat l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta ja eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra. En aquest sentit, tampoc no és casual que a la tradició cristiana se’ns digui que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt revelador que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).

Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió "aixecar-se amb el peu esquerre". Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.

De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els  esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.

Polítics d'esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l'Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l'esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s'hi varen asseure els que volien mantenir l'ordre de sempre, els normals, mentre que a l'esquerra s'hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

Esquerres i dretes a la Revolució Francesa
Esquerres i dretes a la Revolució Francesa


En aquest article trobareu informacio sobre per què en alguns països els vehicles circulen per l'esquerra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px