Banner Top

El mapa etimològic dels continents

La paraula continent prové del verb llatí continere, que, a més de “contenir”, també significa “mantenir-se unit”. Foren els romans qui encunyaren el tecnicisme terra continens, és a dir la “terra que es manté unida”. Ho feren per referir-se a àmplies extensions de terra que només se separen entre si per mars. Amb el temps caigué la primera part de l’expressió. Va ser així com sorgí la nostra paraula continent. Els romans conegueren tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. La paraula Amèrica apareixeria al segle XVI i Oceania, al XIX.

el mapa de herodotoMapa d'Heròdot (segle V aC)

Europa
El nostre continent agafa el nom de la princesa fenícia Europa. Era filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Avui el seu rostre és present en un lateral dels bitllets de la zona euro i en les monedes gregues de dos euros. L’etimologia popular diu que Europa prové del grec εὐρύς (“ample”) i d’ ωψ (“mirada”). L’etimologia científica, en canvi, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.
 
Segons la mitologia, Europa va ser raptada per Zeus, que, per a l’ocasió, es transformà en un brau blanc. Se l’endugué fins a Creta, on s’hi uní carnalment. D’aquella unió naixeren Minos, Radamant i Sarpedó. El patriarca olímpic convertiria la seva presa en reina de l’illa. Amb el temps el seu nom serviria per batiar tot el nostre continent.

RubensEl rapte d'Europa (Rubens)

 
Àfrica
El nom d’Àfrica estaria relacionat amb la veu bereber o amazigh ifri, que significa “cova”. Amb tot, al segle I dC l’historiador judeoromà Flavi Josef popularitzà una etimologia popular, segons la qual el nom d’aquest continent provindria d’Epher, un net d’Abraham que envaí Líbia. En canvi, Isidor de Sevilla, home dotat d’una gran fabulació, el relacionà amb el llatí apricus (“assolellat”).
 
Àsia
Aquest nom l’emprà al segle V aC l’historiador grec Heròdot per referir-se a la regió d'Anatòlia. Heròdot es mostra desconcertat pel fet que tres noms de dona s'utilitzin per a descriure una massa enorme i substancial de la terra: EuropaÀsia, i Líbia, referida aÀfrica. Finalment assegura que, segons els grecs, el nom d’Ἀσία al·ludia a l'esposa del tità Prometeu (segons altres versions, era la seva mare). Els lidis, en canvi, deien que el nom del continent provenia d’Asias, fill de Cotis, descendenty d’un monarca frigi.

Amb tot, la hipòtesi més estesa és que Àsia està connectat amb el terme acadi "(w)aṣû(m)", que significa "sortir” o “aixecar-se” en al·lusió al Llevant, allà on “es lleva” el Sol. Així doncs, Àsia seria “la terra d’on surt el sol”.
 
Amèrica
El Nou Món agafa el nom d’Americo Vespucci, un mercader nascut a Florència el 1454. Va ser el primer a defensar que aquelles terres trepitjades per Cristòfor Colom no eren l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. El nom d’Amèrica aparegué per primera vegada al Cosmographiae Introductio (1507), del cartògraf alemany Martín Waldseemüller.

 Amerigo Vespucci (1)

Els dos pols del continent americà també tenen una història etimològica curiosa. Àrtic prové del terme grec ἄρκτος, que significa ós o óssa –d’on també deriva Artur. L’Antàrtida es deia així perquè al·ludia a la constel·lació d’Óssa Major que senyala el Pol Nord. El seu contrari acabaria essent conegut com a Antàrtida ανταρκτικος, és a dir, “terra que s’oposa a l’ós” (curiosament a l’Antàrtida no hi ha óssos).

Oceania
El nom del cinquè continent va ser encunyat el 1812 pel geògraf francès Cornad Male-Brun. Ho feu basant-se en el déu tità Ωκεανός personificat en el riu que, segons els grecs, envoltava el disc pla que era la terra. Oceania està compost per una multitud d’illes (la més gran és Austràlia) repartides pel Pacífic, el major oceà del món.

Oceanus IstArchMu764c

Oceà

Articles del web relacionats:
- Europa, la de "mirada ampla"
El rapte d'Europa
Per què Amèrica no es diu Colúmbia?
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca
- Atles que sostenen el món

A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px