El 13 d’abril és el Dia Internacional de la besada. És un bon moment per reflexionar sobre l’etimologia i la tradició literària d’aquest gest ple d’amor. A l’antiga Roma besar-se en públic de manera efusiva estava mal vist; era considerat un acte que atemptava contra la moral. Aquests gestos de passió estaven reservats a la intimitat de la casa. Així doncs, a la Ciutat Eterna hauria estat difícil captar la famosa foto de Robert Doisneau on es veuen dos amants besant-se apassionadament al centre de París, enmig de la indiferència de tothom.

Igual que nosaltres, els romans coneixien diferents tipus de besades:

• Osculum: és el bes amb els llavis tancats, no passional. És un diminutiu de la paraula llatina os, oris (“boca”). Essent el més cast de tots, l’osculum es feia en presència de terceres persones o en les cerimònies. Era l’únic bes permès a una dona en públic. Es creu que el costum de besar les mans als poderosos com a gest de submissió es va importar d’Orient en temps de Neró (segle I dC).
• Savium: és l’autèntic bes passional, eròtic, amb llengua. Deriva de suavis (“suau”), que en anglès donà sweet (“dolç”).
• Basium: en un primer moment, igual que savium, designava una besada eròtica; després, però, al·ludí a una besada afectuosa, el que es fa a la parella o als fills. Dels tres tipus de besos, aquest és l’únic que ens ha sobreviscut –de fet, les nostres paraules bes o besada deriven d’ella; petó, en canvi, té un origen expressiu.

Els romans feien servir les besades amb les seves dones com a control d’alcoholèmia. No debades, beure era vist com l’avantsala de l’adulteri, ja que una dona beguda podia perdre el control i cometre fàcilment una infidelitat. De fet, per això, les dones tenien prohibit beure vi a no ser que fos per prescripció mèdica. Per perseguir-les encara més es fixà l’ius osculi (“dret de besada”).

El ius osculi tenia un inconvenient: podia contagiar algunes malalties. Una d’elles, l’herpes labial, va ser molt virulenta a l’època de l’emperador Tiberi (14-37 dC). Aleshores, per tallar la seva propagació, l’emperador decidí prohibir el ius osculi. Després, a poc a poc, aquest costum ja perdé força.

 Parella besant-se (Eros i Psique, 320-360 d.C. Mosaic de la Villa del Casale)

Del món oriental, a través dels romans, també ens ha arribat el gest que feim  per expressar l’admiració per un bon plat. Antigament es tractava, però, d’una pràctica que quedava reduïda dins l’àmbit religiós i tenia un significat ben diferent de l’actual. Amb freqüència, els fidels que volien mostrar el seu amor envers una divinitat no podien acostar-se a l’objecte sagrat, o bé perquè físicament els era inaccessible o bé perquè els estava prohibit. Aleshores desenvoluparen una besada a distància. Consistia a apropar als llavis els cinc dits de la mà tancada, fer el gest de fer una besada i tornar a obrir la mà de seguida. Els romans en deien iacere oscula o iacere basia (“llançar besades”).

Fora de l’àmbit religiós, aquest gest d’adoració es transformà en un gest de lloança davant el plaer estètic, sovint dirigit a una dona. Ara, però, el reproduïm davant d’una exquisidesa culinària però també quan ens persignem en entrar en un església. No debades, el gest de la senyal de la creu cristiana acaba amb una besada a la mà.

 

En el món dels morts també es parla de la “Mors Osculi” o la besada de la mort. En aquest article en trobareu més informació.

 

Aquí teniu un article de l’antropòleg Roger Costa que explica des de quan ens besam.

En el programa “El condensador de Fluzo” es parla sobre la iconografia de les besades i el cor.

Aquí teniu un article ben interessant de Mònica Planas titulat “La crisi del petó”.

Aquí teniu un reportatge que parla del països on besar-se en públic està mal vist.

També és interessant aquest article del diari Ara (17/03/2017) de Sílvia Soler. Es titula “Fem-nos petons”.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que parla sobre el verb petonejar.

Aquí teniu un article que parla sobre les besades a l’antiga Roma.

Aquí teniu més imatges de besades i amor. En aquest article trobareu altre besades històriques.

Aquí teniu la famosa escena de “Cinema Paradiso” de les besades censurades.

Per inspirar-nos tenim la cançó de Prince, Kiss (“besa’m”):

I per acabar aquí teniu una classificació de les millors besades de pel·lícula:

I per acabar, el gran “Bésame mucho”, de Sara Montiel:

Articles del web relacionats:
– Valent Sant Valentí
– La vulgarització de l’amor platònic
– Matrimoni amb amor?
– Estimar té un preu
– Morir d’amor
– L’enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria