Banner Top

Un brindis amb propina sempre!

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet: menjant i bevent i fent que cadascú xoqués la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s. L’expressió venia a significar “jo te la dono”, “te l’ofereixo”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis.

Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit. Es tracta d’una herència del llatí estudiantil. És la tercera persona del singular de subjuntiu del per prossum i, literalment, vol dir “que et sigui de profit” –avui, contret, els alemanys ho pronuncien com a “prost”.

felipe

Felip III (Museo del Prado)

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d'haver begut una bona cervesa, s'acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d'honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d'entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s'encomanaven al seu déu exclamant bî God! ("per Déu"). I d'aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l'italià, hem heretat del grec μουστάκιον ("llavi superior"). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista  -paradoxes de l'etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

El Bibendum de Michelin
A l’hora de fer un brindis podem evocar una famosa màxima d’Horaci: Nunc est bibendum (“Ara cal beure”). Es tracta del primer vers d’una oda(1, 37) dedicada a la glorificació de la victòria d’August sobre Marc Antoni i Cleòpatra a la batall d’Acci. Amb ell el poeta romà fa una crida a tots els seus compatriotes a celebrar la victòria del seu príncep, cridat a portar la pau a Roma..

El vers d’Horaci va ressuscitar a finals del segle XIX per donar nom a Bibendum, una figura de color blanc formada per una pila de neumàtics que ara associam amb la marca de Michelin. Aleshores els germans francesos Michelin cercaven una mascota per a la seva empresa automobilística, que aleshores portava el lema “"els pneumàtics es beuen els obstacles". El 1894, passejant per l’Exposició Universal de Lió, Édouard Michelin comentà al seu germà André, tot observant una pila de pneumàtics, que si la pila tingués peus i cames semblaria una persona.

 

Poster de Michelin (1898)
Poster de Michelin (1898)

Qui acabà de convèncer els germans va ser l’il·lustrador Marius Rosillon, més conegut com a O'Galop. Els parlà d’un esbós d’una cerveseria de Munic on sortia una persona aixecant una copa sota la cita Nunc est bibendum. La frase recordava el lema "els pneumàtics es beuen els obstacles". D’aquesta manera, el 1898 va néixer la figura d’una de les icones de les nostres carreteres. Avui, però, poca gent coneix el seu nom real. I millor que sigui així, perquè amb Bibendum tothom s’animaria a beure i per ventura hi hauria més accidents de trànsit.

Cervesa en honor a Ceres?
Per ventura la culpa de tants d’accidents és de Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra (Demèter al món grec). No debades, hi ha gent que creu que la cervesa deu el nom a aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tendrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Diferents maneres de dir
Diferents maneres de dir "cervesa" a Europa

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.

Simposi
Imatge d'un Simposi

Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també amb el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit.

Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas! ( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη ("embriaguesa"). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)
L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)


En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Orgies, crònica d'una mentida
Etimologies gastronòmiques

Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
- Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px