Banner Top

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Astèrix a Itàlia
Astèrix a Itàlia

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

En grec, menjar era φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός), antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος), o coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri. Per a l’acció de devorar hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant

Aquella taberna de París va causar sensació. Des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants en al·lusió al verb restaurabo del cartell -la paraula està composta del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de llista detallada. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (el català i el castellà incorporarien l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.

Tiberi
Tiberi


Sobre postres i sorbets amb glucosa
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet, un gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet. El seu creador hauria estat Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel. La paraula sorbet, però, prové del sirià šarbât  (“llimonada”), que comparteix arrel amb xarop.


Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Tanamteix, a taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

El menjar és un dels grans plaers de la vida. Bé ho sabia Terenci (segle II aC), que, en la seva comèdia L’eunuc, digué: Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

També, però, hem de fer cas d’una altra cita de Sèneca: Copia ciborum subtilitas impeditur (“L’abundància d’aliments embossa la intel·ligència”). Els excessos sempre són perjudicials. No debades, segons l’estoïcisme, els plaers del cos produïen una corrupció en la ment i el cos. En aquest cas, el filòsof hispà centra la seva crítica en el menjar.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

Humor irònic

La ironia és una forma d’humor. Amb ella expressam una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Aquesta paraula prové del grec εἰρωνεία (“simulació”, “pretext”), la qual deriva alhora del verb εἴρω (“dir”).
 
L’inventor de la ironia va ser l’atenès Sòcrates (segle V aC), també considerat el pare la filosofia -el seu nom ja ho deia tot: significava “autoritat” (κράτος) que “salva” (σώζω). Formava part del seu mètode, la maièutica (< μαιεύω, “parir”), amb el qual ajudava els seus deixebles a “parir” el coneixement a través del diàleg. En els seus interrogatoris, Sòcrates assegurava que “només sé que no sé res”. Així, fingint ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor, el qual presumia de saber-la. 

La maièutica de Sòcrates
La maièutica de Sòcrates
 
Alguns pensaran que la ironia és una broma de mal gust. Aquest terme prové del grec βρῶμα (“menjar”), derivat del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”) –no és cap broma, doncs, que la bromatologia és la ciència que estudia els aliments. La paraula broma es començà a emprar a partir segle XVI per al·ludir a un petit mol·lusc marí que corca per sota el buc de fusta de les embarcacions. La “broma” fou molt temuda pels antics mariners, els quals la consideraven una cosa molt “pesada”, una autèntica amenaça per a la seva feina. Amb el temps, la paraula es convertí en sinònima de burla i, després, d’acció graciosa, divertida.

La broma dels vaixells
La broma dels vaixells
 
Estar de bon humor
Les bromes són la salsa de l’humor, sense el qual la vida seria insuportable. Humor, en llatí, significava “líquid”, “humitat”. Al món romà, era un terme que s’emprava per referir-se a la teoria d’Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC). Segons aquesta teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre quatre líquids, que en grec foren coneguts com a χυμοι: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga.

Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció equilibrada de la salut hipocràtica. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes. 

Hi ha gent, amb tot, que no té sentit de l’humor i que fins i tot tenen por de fer el ridícul o de ser motiu de la riota general. Tenen cataguelofòbia (+ γελόω, “riure”, “burlar-se de”). Convendria que s’apuntassin a una geloteràpia, una teràpia consistent a provocar el riure. I quan ja tenguin un somriure dibuixat al rostre es podran sotmetre a una geloscòpia, a una endevinació (μαντεία) de la personalitat a partir de la rialla. Tot plegat els resultarà molt hilarant (< ἱλαρός, “alegre”), fins a tal punt que es voldran canviar de nom. Es posaran Hilari.

Atès que la vida són dos dies, és millor espantar els nostres mals i preocupacions amb un somriure. Castigat ridendo mores (“Corregeix els costums rient”), resa la divisa de la comèdia assignada al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul.


Us recoman aquest article de Carles Capdevila titulat "La ironía que cura los ataques de trascendencia".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de l'humor.

Aquí teniu un article de Sílvia Soler titulat "De bon humor". Igual d'interessant és aquest altre de Toni Soler titulat "L'humor no es negocia".

Aquest article és interessant. Es titula "El humor en aforismos".

Aquí teniu un article sobre la percepció de la ironia.

Articles relacionats:
La mort del mestre
Hipòcrates, el pare de la medicina
Melancolia, la felicitat d'estar trist
Romans, els inventors de l'acudit

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:



Per reflexionar més sobre l'humor, us deix amb el programa "Amb filosofia", de TV3:



I per acabar amb una bona rialla, una mica del gran Pepe Rubianes:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px