Banner Top

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

En grec, menjar era φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός), antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος), o coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri. Per a l’acció de devorar hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant
 
La versió del taverner francès tengué tant d’èxit que des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants a partir del verb restaurabo, compost del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs,, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Aquesta paraula deriva del verb llatí minuere (“disminuir”). Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de detallat, llista, relació. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (en català i en castellà se l’incorporaria l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.
 
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet i recordar així la figura de Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel.

Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet
 

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Tanamteix, a taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

I acabarem amb una cita llatina de contingut mitològic extreta de la comèdia L’eunuc de Terenci (segle II aC): Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou


El pare de la poesia bucòlica o campestre és Teòcrit, un grec natural de Siracusa (ciutat de Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. La seva obra Idil·lis conté molts poemes d’aquesta temàtica. La literatura bucòlica consistia bàsicament en històries protagonitzades per pastors que es dedicaven sobretot a la poesia amorosa. Era una reacció contra la vida urbana, artificiosa i corrupta. Algun crític ha arribat a dir que Teòcrit ha fet més mal que bé a la poesia bucòlica, les exageracions de la qual més tard derivarien en un fals sentimentalisme.

En Teòcrit el paisatge apareix sovint sota la forma del famós locus amoenus (“lloc agradable”), el tòpic literari que al segle I aC popularitzaria el poeta romà Virgili amb les seves Bucòliques, també conegudes com a Èglogues. Amb Virgili també es consolidaria un altre tòpic, el de l’Arcàdia, una regió grega del nord-est del Peloponès que al segle II aC l’historiador Polibi havia idealitzat com un lloc ple de pau i harmonia. Horaci (segle I aC) fou un altre poeta llatí que s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos. És el cas del famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)


Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Io, la vaca amant de Zeus
La vaca més famosa de la mitologia grega fou Io. Zeus s’enamorà d’ella quan originàriament tenia aspecte de jove mortal, natural d’Argos. Per tal que la seva gelosa dona Hera no sospitàs res d’aquella infidelitat, el patriarca olímpic transformà la seva conquesta en una vaca. Tanmateix, no se sortí amb la seva.

Io, convertida en vaca amb Zeus i Hera al darrere
Io, convertida en vaca amb Zeus i Hera al darrere

En veure aquell fastuós animal, Hera va demanar al seu marit que la hi consagràs. El déu hi accedí i Io va ser custodiada per Argo, un gegant de cent ulls. Aleshores Zeus pressionà Hermes perquè alliberàs la presa i el missatger dels déus ho aconseguí fent dormir, amb la seva vareta, cinquanta dels cent ulls del gegant. Hera, però, de seguida reaccionà. Envià a la seva rival un tàvec que se li enganxà a l’orella.

Mercuri i Argo (Velázquez)
Mercuri i Argo (Velázquez)

Embogida per aquell so eixordador, Io errà per tot Grècia. En record del seu pas per la part sud-oest del Peloponnès tenim el mar Jònic. En partir cap a Turquia, creuà per l’estret, prop d’Istanbul, que acabaria portant el seu nom: Bòsfor (βοῦς, “bou”, + φορά, “transport”). Finalment va anar a parar a Egipte, on recuperà la seva forma original i parí el nin fruit de la seva unió amb Zeus: Èpaf. A la terra del Nil Io seria identificada amb Isis, deessa de la maternitat.

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px