Banner Top

Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.

La màscara política de la diplomàcia
La màscara política de la diplomàcia

Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

Ben cert
Ben cert

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

En aquest àudio el filòsof Bernat de Déu parla sobre Maquiavel i el realisme aplicat a la diplomàcia.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Vies que ens desvien

Tots els camins duen a Roma!, vàrem comentar ja en una altra entrada d’aquest web. Però per ventura, hauríem de dir Totes les vies duen a Roma!  No debades, en llatí “camí” és via -"camí", en canvi, és d'origen cèltic. Aquest ètim ens ha proporcionat infinitat de paraules. Així doncs, com deim a Mallorca, farem via a enumerar-les. Una cosa òbvia és una cosa evident, que tenim davant (ob-) del nostre camí. També hi ha moltes coses viables, factibles. Quan enviam quelcom la posam en circulació, en camí. I a vegades ens podem desviar o fins i tot podem extraviar una maleta, sobretot si sortim de viatge. Amb tot, diuen que incidents com aquests són menys freqüents en el sector ferroviari, tramvia inclòs.
 
Els romans foren grans constructors d’aqüeductes. Els seus soldats, quan sortien d’expedició, sempre comptaven amb una ració de menjar per als dies que havien de caminar; d’aquí que aquesta ració fos anomenada viaticum. Posteriorment l’Església catòlica denominà viàtic la darrera comunió, aquella que, amb la mort ja propera, serveix d’aliment i provisió per al viatge al Més Enllà.

Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que li ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!

La versió grega de la via llatina és ἡ ὁδος. D’aquí tenim mètode (“que t’acompanya en el camí”) i una sèrie de paraules que hem heretat de la tragèdia grega. El pàrode (+ παρα, “al costat de”), en al·lusió als accessos laterals de l’escenari, era el moment en què, després del pròleg, es produïa el cant del cor –aquesta paraula, tanmateix, és d’ús més específic. A continuació, se succeïen els episodis (ἐπεισόδια). Amb els afegitons επι (“sobre”) i είς (“cap a”), significa, per tant, “el que segueix a l’entrada del cor”. En els episodis s’alternaven els cants del cor o estàsims amb els diàlegs dels actors. L’última escena era l’èxode (ἔξοδος), la sortida (ἐκ) del cor. En la traducció grega de la Bíblia, el segon llibre s’anomenà Èxode perquè narra l’esclavitud dels hebreus a l’antic Egipte i la seva alliberació en mans de Moisès, el qual els va conduir fins a la Terra promesa.

D’ἡ ὁδος també tenim període, que és una paraula que va néixer en l’àmbit de l’astronomia. Amb la preposició περι (“al voltant”) feia referència al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Després, en aparèixer els diaris, serviria també per a crear el terme periòdic. Un altre derivat del camí grec és sínode (+ σύν, “amb”), que el cristianisme féu servir per al·ludir als seus conclaves o assemblees. Per ventura, totes aquestes paraules les podem aprendre en el món catòdic, de la televisió. Es diu així perquè conté càtodes (+ κατὰ, “cap avall”), elèctrodes amb càrregues negatives, d’on flueix el corrent.

El millor mètode per no perdre’ns en la via de la vida és fer-nos acompanyar d’un vademècum. Es tracta d’un petit manual que conté les nocions elementals d’un art o d’una ciència. La paraula hauria aparegut al segle XVII a partir de l’expressió llatina vade mecum! (“Vine amb mi!”) –no confondre amb vade retro!. Avui els metges són els que més fan servir aquests llibrets.

I com que la vida és un viatge, per no perdre el nord sempre estarà bé tenir present l'òpera La Traviata ("L'Extraviada" en italià"), de Giuseppe Verdi (segle XIX)



I aquí teniu la cançó "Camins", de Sopa de Cabra:



Articles del web relacioants:

Per què tots els camins duen a Roma?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px