Banner Top

Topònims italians que deixen marca

La toponímia d’Itàlia també es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:

Aborígens. Avui amb aquest terme al·ludim als habitants indígenes (inde, “d’allà, + gens, “estirp”) d’un país,  per contraposició als establerts posteriorment. A l’antiguitat, però, es tractava del nom que rebien els primers habitants del Laci, els aborigenes. La seva etimologia no està gens clara, tot i que hi ha hagut intents per relacionar-la amb els termes llatins (ab, “des de”) i orior (“néixer”). Així parla l’historiador Sal·lusti als aborígens (Conjuració de Catilina, 6):

“Segons les tradicions que m’han arribat, la ciutat de Roma va ser fundada i habitada en un principi pels troians, els quals, com que no trobaven on assentar-se, anaven vagant fugitius, sota el comandament d’Eneas. També van tenir-hi part els aborígens, raça agrest, sense lleis, sense comandament, independent i desgovernada. Sembla increïble amb quanta facilitat es van fondre els uns amb els altres, congregats en els mateixos murs, encara que eren de llinatge diferent, diversa llengua i costums distints”.

Sibarita. Els amants de la bona vida són hereus de Síbaris, una colònia grega del sud d’Itàlia, avui desapareguda. Ja a l’antiguitat els seus habitants foren famosos pels seus gustos refinats.

Bronze
. Ve de l’expressió [aes] Brundusi, “[bronze] de Brindisi”. Aquesta ciutat d’Itàlia, capital d’Apúlia (regió del sud d’Itàlia) era mundialment famosa per la qualitat del seu bronze.
 
Taràntula. Un dels aràcnids més temuts deu el nom a Tàrent, una ciutat del sud d’Itàlia, on eren molt abundants. Es creia que la seva perillosa picada només podia ser combatuda mitjançant una tarantel·la. Es tractava d’una dansa napolitana de moviment frenètic amb la qual s’aconseguia el guariment de la persona -es troba datada des del segle XIV.

Taràntula
Taràntula

Campana
. Aquesta paraula està relacionada amb Campània, una regió del sud d’Itàlia, gran exportadora de bronze. Al segle III el frare Bernardino començà a fer vasos invertits amb aquell metall. Va ser així com sorgiren els coneguts com a vasa campana.

Avellana
. Procedeix de l’expressió llatina nux avellana (“nou d’Abel·la”). Al·ludeix a una població de Campània, al sud d’Itàlia, on aquest fruit era molt abundant. Durant l’imperi romà aquesta població es deia Avellino. El topònim podria procedir del mot etrusc abblona (“poma”) per ser una zona de molts pomers. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que tant la paraula anglesa apple (“poma”) com l’alemanya Apfel tenen el seu origen en l’arrel indoeuropea *pel-, que donà l’etrusca abblona. Amb el temps Avellino no només seria coneguda per les seves pomes, sinó també per les seves avellanes. A l'antiguitat a aquest fruit se li van donar nombroses virtuts màgiques, entre elles, la de conferir la fertilitat.

Llonganissa. Prové de Lucània, una antiga regió del sud d’Itàlia, avui Basilicata, també famosa pels seus embotits. El topònim estaria influït per l’adjectiu llatí longus (“llarg”). No deixa de ser curiós que un altre embotit, molt típic de les Balears, la sobrassada, també tengui un origen romà. Es troba documentat al segle XVI a partir de l’italià sopressada, que vol dir “comprimit” i que deriva alhora del verb llatí premere (“prémer”, “pitjar”).

Tipus d'embotits
Tipus d'embotits

Napolitana?
 No està gens clar que aquest famós producte de la nostra rebosteria, amb crema o xocolata a dintre, provingui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.
 
Cerimònia. Les fonts clàssiques qualifiquen els etruscos, un antic poble del nord d’Itàlia, com “els més religiosos entre els homes”. Una de les seves ciutats que més fama tingué en aquest sentit fou Caere, avui Cerveteri. El seu topònim, unit al mot llatí munus (“tasca”), acabaria donant la paraula cerimònia, que és un acte que implica una certa solemnitat.

Tosc
. Els romans també conegueren els etruscos com a tuscos –d’on ve el nom de la regió septentrional d’Itàlia, la Toscana. Tot i que varen desenvolupar una cultura molt refinada, els tuscos tenien fama de ser rudes i violents. Aquesta mala fama l’adquiriren sobretot al Vicus Tuscus (“barri etrusc”) de Roma. D’aquí vendria l’adjectiu tosc com a sinònim d’individu macant de finor.
 
Sardònic. Aquest mot és emprat en les expressions “riure sardònic” o “rialla sardònica”. És una contracció que hom fa amb la cara, com si rigués, que expressa el sarcasme. Al·ludeix a l’illa de Sardenya, on creixia un planta (sardonios) que provocava en els músculs de la cara una contracció com d'un riure afectat.
 
Xarlatà. Vendria de l'italià ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano, “venedor de medicaments i d'indulgències falses”, amb ciarlare, “xerrar”. D’altra banda, cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, al centre d’Itàlia, típica pels xarlatans ambulants.

Xarlatà
Xarlatà

Magenta. És un color tirant a vermell porpra. Agafa el nom d’una població de la regió de Llombardia, al nord d’Itàlia. Allà, el 4 de juny de 1859 les tropes francopiamonteses de Napolé III lliuraren una cruenta batalla contra les forces austríaques. Guanyaren i per a l’ocasió portaven un pantalons d’aquest color, que alguns prefereixen anomenar-lo fúcsia en honor al seu descobridor, el botànic alemany Leonhard Fuchs (1501-1566). Tanmateix, el topònim prové del general romà Marcus Maxencius, qui al segle IV aC hi establí al seu quarter militar.
 
En castellà també podem resseguir la geografia d’Itàlia en la paraula sabueso (en català, ca coniller). Prové de segusius [canis], “ca seguci”. Es tractava d’una tribu celta del nord d’Itàlia (segutii o segusii), als peus dels Alps, que feia servir aquests preuats cans de caça, d’excel·lent olfacte.

I per acabar recordant Itàlia, aquí teniu el famós ball de la "tarantella napolitana":



Articles del web relacionats:
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Grecs a la Mediterrània

Una de “Champions”, per favor!

Avui és nit de “Champions”. Toca, per tant, comportar-nos com uns campions i fer campanya per anar a cercar xampinyons al camp amb una campana i amb unes bones sabates Camper. En cas de celebració, ja podem tenir guardada una bona botella de xampany. Per digerir tantes etimologies haurem d’anar pam a pam. No debades, totes aquesta paraules deriven del llatí campus,-i (“camp”).
 
Durant l’edat mitjana un campió era una persona que combatia al mig del camp, en un espai obert que es conegué com a campanya. Després, aquesta paraula passà a significar una sèrie d’actuacions encaminades a una finalitat concreta –la paraula alemanya Kampf (“lluita”) també beu de quan el camp era vist com una zona de lluita. Al segle XI un heroi castellà expert en batalles campals va ser Rodrigo Díaz, conegut com a “El Cid Campeador” –“cid” en àrab significa “senyor”.
 
Al centre d’Itàlia una regió, amb Nàpols com a capital, s’anomena Campània per estar situada en una bella esplanada. És una regió que a partir del segle XIV es convertí en una gran exportadora de vasa campana, és a dir, de vasos fets amb un bronze de molt bona qualitat. D’aquí prové el nom del famós instrument de percussió: la campana. A Mallorca també tenim un poble derivat de campus: Campos –res a veure, per tant, amb ós, encara que aquest animal aparegui al seu escut.
 
Al nord-est de França hi ha una altra regió que traspua camp en la seva etimologia. És la Xampanya (en francès, Champagne), d’on ha sortit un vi escumós que sempre es beu en els moments d’alegria: el xampany. Per via del francès, també hem heretat el nom d’un bolet, el xampinyó, que prové de la forma del llatí vulgar campaniolus (“que neix al camp”).

Sabates Camper
Sabates Camper
 
Una altra paraula lligada al camp és camperol. El 1975, a Inca (Mallorca), va néixer una famosa marca de sabates que pretenia tocar amb els peus a terra: Camper (que avui tothom pronuncia com si fos una paraula plana, quan en realitat hauria de ser aguda). Amb aquestes sabates podem anar tranquil·lament d’acampada o de càmping o fins i tot podem passejar-nos per qualsevol campus universitari (la universitat nord-americana de Princeton fou la primera a fer servir aquest llatinisme).
 
Només ens queda acabar dient: Campi qui pugui! Per favor, però, en tornar del camp, no us dutxeu amb xampú. Aquesta paraula no ve del llatí campus, sinó de l’hindi –en un principi feia referència a un tipus de massatges musculars. És millor, doncs, fer servir el xampany per rentar-nos. Segur que així ho faran avui vespre els jugadors que guanyin la “Champions League”, paraula llatina molt campera que els anglesos agafaren del francès.


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.



Us deix amb la famosa cançó "We are the Champions" de Freddie Mercury:



Articles del web relacionats:
Les arrels hípiques dels derbis
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px