Banner Top

Tots som Lucrècia

Article publicat a l'Ara Balears (17/01/2016)

Iñaki Urdangarin ens ha tornat a recordar que tots som Lucrècia. L’historiador Tit Livi ens explica aquest mite fundacional de la república romana situat a finals del segle VI aC. Lucrècia era la dona d’un prohom de la noblesa romana. La seva bellesa va cridar l’atenció de Sext Tarquini, fill del rei, qui no dubtà a emprar el seu estatus social per violar-la. Ella, ferida en el seu orgull, es va suïcidar després de relatar els fets al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir enderrocar la monarquia. Així, l’Estat deixà de ser cosa d’una sola (monos) persona per esdevenir una cosa (res) pública, és a dir, una República.

Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)
 
Avui nosaltres, com Lucrècia, també ens hem sentit violats per Urdangarin. Comportant-se com un nou Sext Tarquini, el gendre i cunyat reial ens ha ficat mà a les butxaques aprofitant-se de la seva casta. El 2005 l’expresident balear Jaume Matas, amant de personatges reverencials, no li va poder dir que no. Així, amb els ulls clucs, va concedir al marit de la infanta Cristina un milió dos-cents mil euros dels nostres impostos per organitzar un fòrum que havia de servir per estudiar l’estrambòtic binomi turisme i esport. Aquell acte va ser presentat enmig de grans fastos per concloure que sí, que és molt interessant fer esport quan vas de turisme.
 
Tal com assegura Diego Torres, exsoci d’Urdangarin, aquella violació comptà en tot moment amb l’aprovació de la Casa Reial, que ara vol carregar el mort sobre les amples espatlles del pobre exjugador de voleibol. Ell només intentava guanyar-se la vida com podia, seguint la dinàmica del seu entorn familiar. Li varen dir que podia demanar el que volia perquè gaudia de total impunitat. A Urdangarin, però, li va faltar la intel·ligència amb què batià en grec la seva associació Nóos. Es tractava d’una entitat sense ànim de lucre, res més lluny del seu vertader ànim.

La infanta, la llesta
La infanta, la llesta
 
A Mallorca, terra de descans reial, podem estar orgullosos d’haver desemmascarat una monarquia que ja no sap com justificar la seva raó de ser en ple segle XXI. La llebre la féu saltar el 2006 el diputat socialista Antoni Diéguez en preguntar en seu parlamentària sobre els negocis tèrbols d’Urdangarin. Després, el cas seria instruït pel jutge Castro, que no s’ha acoquinat en destapar les misèries de la nostra reialesa.
 
Ara, amb l’inici del judici del cas Nóos, és l’hora de saber si, com presumeix el rei Felip VI, tots som iguals davant la llei. La seva germana, la infanta Cristina, acusada de frau fiscal, confia a sortir-ne exonerada gràcies a l’aplicació de la doctrina Botín. Ella, llicenciada en Ciències Polítiques i directora de l’àrea Internacional de l’Obra Social La Caixa a Ginebra, ja va dir davant Castro que no feia els comptes al seu marit perquè li tenia plena confiança. L’amor la tenia ofuscada. El mateix argument esgrimí la cantant Isabel Pantoja, avui a la presó per blanqueig de capitals per haver anat també a remolc de la seva exparella i exbatle de Marbella, el corrupte Julián Muñoz.

Hisenda som tots?
Hisenda som tots?
 
La maquinària institucional ja s’ha engegat per salvar la infanta. L’advocada de l’Estat nega que tots nosaltres, els contribuents, siguem víctimes de les pràctiques fraudulentes de la filla i germana de rei. Fins i tot, tal com ja ha criticat Castro, ens pren per beneits en assegurar que l’expressió “Hisenda som tots” tan sols és un lema publicitari. Ni en l’època feudal hi havia tant de sarcasme.
 
De moment, tanmateix, el cas Nóos ja s’ha cobrat una primera víctima. Atès el galopant desprestigi de la Corona, fa més d’un any el rei Joan Carles va haver d’abdicar a favor del seu fill Felip. Sol davant del perill, ara l’única opció que té el flamant monarca per reivindicar-se és vetlar per la unitat d’Espanya. No és d’estranyar que s’hagi negat a rebre la presidenta del Parlament català, que l’havia d’informar sobre la investidura del nou president de la Generalitat. Com a Borbó que deu el càrrec a un dictador, Felip VI té al·lèrgia a la democràcia. Ell mateix ja ha escenificat la desconnexió entre Espanya i Catalunya.

Inaki Urdangarin es mereix un monument
Inaki Urdangarin es mereix un monument
 
El nostre cap d’Estat té motius per estar preocupat. Ja res no tornarà a ser igual. Ara només cal esperar que la violació que hem patit a mans del seu cunyat, amb la complicitat de la seva germana, tengui les mateixes conseqüències que la que, segons la llegenda, protagonitzà fa més de 2.500 anys el fill del darrer rei de Roma. El crit de “Tots som Lucrècia” ens ha de tornar a marcar el camí cap a la República. Que en prenguin bona nota els nins que cada any participen en el carrincló concurs “¿Qué es un rey para ti? La resposta és clara: un vividor que té els dies comptats.

En aquest article de Meritxell Blay podeu trobar més informació sobre Lucrècia.

Si voleu conèixer més sobre el cas Noos, no us podeu perdre aquest vídeo de "Cuatro", "Cintora, a pie de calle".

Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
- Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La República és cosa de tots
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 

Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). 

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px